Escric aquest post assegut al seient del copilot. Gran part del nostre viatge consisteix en conduir llargues distàncies observant turons nevats i procurant que el vidre no s’enteli. M’agraden aquestes estones, també. Amb el Claudi, critiquem els candidats, planegem les rutes de l’endemà, escoltem la ràdio (no paren de sonar música country) o, senzillament, ens expliquem històries. Ell, de tant en tant, recita poemes en veu alta, enmig de la foscor de l’autopista…
Avui hem esmorzat bagels untats amb mantega de cacauet en un motel de carretera. Mentrestant, hem descobert que Bill Clinton ha programat, per sorpresa, diversos actes a l’estat. Hem decidit conduir fins a Atlantic, a l’oest, i anar-lo a escoltar. Quina delícia, quines dots discursives! Després us ho explico.
A mig camí hem parat a Ames, on Joe Biden feia un míting. No ens hi hem pogut quedar fins al final, però ens hagués agradat. Un home elegant, de gest reposat; un home de formes disteses però de paraula punyent. Durant el seu discurs, no ha estalviat crítiques a l’Administració Bush i ha exposat, amb senzilla complicitat, què hagués fet ell després de l’11-S. “After September 11th, we had the world in our hands and we lost the opportunity to unite the world around the big challenge that was, and that is still today, defeat extremism. Instead, our president preferred to be alone”, ha dit.
Però de Biden ens han interessat més les formes que el contingut. Ha fet el míting a l’entrada d’una biblioteca pública. Just al començament, el sistema de megafonia ha deixat de funcionar. I, com si res, ha canviat el to, l’actitud, la textura de la veu… I ha començat a parlar sense cap intermediari. Ni tan sols el micròfon li amplificava la veu. Ha començat, aleshores, un acte de veritable política, de tu a tu, de cos a cos. Per un moment, (i exagero, ja ho sé!) hem retornat a la Roma clàssica. “Quosque tandem, Catalinia, abutere patientia nostra?”.
Cada vegada m’agrada més aquesta manera de fer política. Aquesta manera de guanyar-se els vots. Aquí, el futur president dels Estats Units (ens agradi o no, el país més poderós del món) s’ha de guanyar, porta a porta, la confiança dels votants. Això obliga els candidats a dominar l’escena, a treballar l’oratòria, a destilar els missatges. Els candidats són, almenys a Iowa, venedors d’idees. En el sentit més noble de l’expressió.
A les dues, hem arribat al centre comunitari d’Atlantic. Davant d’una immensa bandera americana, la cabellera blanca de Bill Clinton. L’expresidnet està jugant un paper molt actiu en aquesta campanya. Mentre aquest matí la seva dona participava en diversos actes a l’est de l’estat, ell convencia els votants de l’oest que Hillary no els fallarà.
Bill Clinton ha parlat vora d’una una hora seguida i en cap moment hi ha hagut senyals que l’auditori deixés d’escoltar-lo. Aquest home té una capacitat de persuasió innata. Ha abordat els problemes del país (el deute, el dèficit exterior, el sistema de salut, el nivell educatiu, la dependència energètica) a través d’exemples concrets, d’històries imaginàries amb moralina final inclosa. No m’estranya que l’equip de campanya de Hillary Clinton l’utilitzi com a actiu electoral. Tot i que aquesta estratègia també té els seus inconvenients: els actes amb l’expresident es convoquen sense antelació perquè té tan poder de convocatòria que roba protagonisme a la seva dona. En acabar l’acte, el Claudi ha pronosticat, amb un somriure per sota el nas: “Serà una gran primera dama”.
Després de l’acte, l’hem pogut saludar. Li hem donat la mà. En aquesta ocasió, no hi ha fotografia que ho demostri. M’haureu de creure.
Ara, cap a l'hotel. Una dutxa i a celebrar el New Year's Eve. Aquesta nit, oferta doble: per una banda, festa amb els "burros" Demòcrates; per l'altra, una celebració amb la premsa que aquests dies cobreix els caucus.
Aquest any, entrarem al 2008 una mica més tard que vosaltres, els lectors d'aquest blog que us heu menjat el raïm a l'altra banda de l'Atlàntic.
dilluns, 31 de desembre del 2007
diumenge, 30 de desembre del 2007
Edwards 5, Obama 0
La nostra relació amb la dona del GPS no va pel bon camí. I mai millor dit. La pobra, es passa l'estona recalculant les rutes perquè mai girem per on hem de girar, perquè mai sortim per on hem de sortir. Moure's per aquest país no és fàcil. Els quilòmetres són milles: per tant, qualsevol distància mentalment assequible és, en realitat, una eternitat. A diferència del que passa a casa nostra, els centres dels pobles no són fàcilment identificables: ni campanar, ni ajuntament, ni carreres estrets. Aquí, han substituït la plaça major per un un McDonalds. No és broma.
Però parlem de política. Aquest matí hem esmorzar llegint el The des Moines Register i el New York Times. Els dos diaris dedicaven pàgines completes als caucus d'Iowa. I els dos rotatius coincidien en les anàlisis: a) aquests caucus estan molt igualats; poden decidir-se per 1.000 vots; b) són clau els "first-time caucus goers", ells decidiran el guanyador; c) durant els darreres dies de campanya, els candidats, especialment els Demòcrates, dediquen els seus esforços a convèncer els grups de votants que els són més favorables: Clinton, se centra en les dones de menys de 30 i de més de 65 anys (un quart dels nous votants són dones); Obama, concentra les seves energies a mobilitzar el vot dels joves; i Edwards intenta assegurar-se el vot de la base ciutadana que el va col·locar en segons posició el 2004.
Després de conduir uns 400 quilòmetres, hem assistir a tres mítings de tres candidats Demòcrates. Apassionant.
Edwards ens agrada
A Boone, al nord de Des Moines, hem vist com Edwards arribava, acompanyat del seus fills i la seva dona, amb l'autocar de campanya. Un vehicle pintat de blau amb un eslògan clar: "America belongs to you". La sala era petita i estava plena a vessar. Alguns dels assistents havien conduït més de 200 milles per escoltar l'antic senador de North Carolina. A Iowa, els votants són conscients de la seva responsabilitat i s'ho prenen seriosament. Hem pogut comprovar com les mateixes persones assistien a mítings de candidats diferents. Els ciutadans d'Iowa fan servir els mítings per decantar-se per un o altre programa polític. No és un vot per inèrcia, és un vot a consciència. la política no està tan desprestigiada com a la vella Europa. I tinc la impressió que el sistema de campanya directa que tenen a Iowa (amb els votants disposats a fer pregunte si els candidats obligats a contestar-les) hi té alguna cosa a veure. "Retail politics" en diuen.
Edwards ha començat fort. De fet, això és el que s'espera d'ell. Ha carregat contra els lobys de Washington i la mesquines dels interessos corporatius, que, segons ell, han robat el poder dels ciutadans. "I will give you back the democracy that the special interests stole from you", ha dit. Ha trabat un discurs ple d'anècdotes emotives sobre els seus pares, farcit de reflexions enèrgiques i trufat amb una oratòria perfecta: les paraules li brollen de la boca amb una naturalitat rítmica, gens mecànica, intimista en alguns casos, valenta en d'altres. Edwards és l'home de la mala llet elegant.
Obama ens decepciona
A dos quarts de tres hem arribat a la High School de Newton, al sud est de la capital. Els fans d'Obama omplien el gimnàs. És el míting més nombrós dels que hem vist fins ara. Però quina decepció! He llegit moltes cròniques destacant les dots d'orador del senador d'Illinois. He llegit també que durant les seves intervencions és molt més "inpiring" que Clinton. Doncs avui no tenia el dia. Ha optat per un discurs massa llarg (tant el Claudi com jo hem perdut el fil argumental més d'una vegada), massa a la defensiva, massa irregular. Obama té un problema: la neutralitat el paralitza. La premsa, al principi, va batejar-lo amb el sobrenom d'Obamby que curiosament, també va rebre Zapatero quan era líder de l'oposició. És cert que ofereix un canvi en la manera de fer de Washington ("we can't think that the same old politics will bring out new and different results"), és cert que ofereix aire fresc a la vida política ("building coalitions, getting results"); és cert que proposa un nou enfoc ("the change I am to deliver is based on people' lifes"). Però a nosaltres no ens ha convençut. Alguna cosa grinyola...
En un moment del discurs ha dit: "We are not guided by ideology, but by convictions". És possible? Hi ha conviccions sense ideologia?
Richardson ens cau bé
Després d'obrir-nos pas entre una boira espessa i fantasmagòrica, hem arribat a Fort Dodge, al nord oest de des Moines. Al hall d'un Best Western a peu de carretera hi hem torbat l'actual governador de New mexico, Bill Richardson. Seria un bon president: secretari d'energia durat l'administració Clinton i ambaixador dels EUa a les Nacions Unides. És un home afable, rodanxó, de pell fosca que té la gran virtut de fer fàcils les qüestions complexes. Els seus mítings no són mítings. Ell puja a l'escenari i demana als assistents que li facin preguntes. D'aquest format, el seu equip en diu "Job Interviews". Els diu, si vosaltres heu de llogar el proper president del país proveu-me, feu-me una entrevista de feina.
Ricardson ha respost amb humor i intel·ligència totes les preguntes dels assistents. Des de la situació al Pakistan, fins als matrimonis gays. Mireu quina resposta més deliciosa a la pregunta d'una noia jove (no devia tenir més de 15 anys) sobre l'abortament. "To have or not to have ababy is a personal decision. It is not something that should be decided by a politician. It is something that concerns each family and its God. If I were president, first of all, I would do as much as I could to give sexual education to our children to avoid having to reach the abortion decision. So under my administration, abortion would be safe, legal and rare".
La llàstima és que Ricahrdson només té, segons les últimes enquestes, un 13% dels vots. Potser serà un bon vicepresident.
Però parlem de política. Aquest matí hem esmorzar llegint el The des Moines Register i el New York Times. Els dos diaris dedicaven pàgines completes als caucus d'Iowa. I els dos rotatius coincidien en les anàlisis: a) aquests caucus estan molt igualats; poden decidir-se per 1.000 vots; b) són clau els "first-time caucus goers", ells decidiran el guanyador; c) durant els darreres dies de campanya, els candidats, especialment els Demòcrates, dediquen els seus esforços a convèncer els grups de votants que els són més favorables: Clinton, se centra en les dones de menys de 30 i de més de 65 anys (un quart dels nous votants són dones); Obama, concentra les seves energies a mobilitzar el vot dels joves; i Edwards intenta assegurar-se el vot de la base ciutadana que el va col·locar en segons posició el 2004.
Després de conduir uns 400 quilòmetres, hem assistir a tres mítings de tres candidats Demòcrates. Apassionant.
Edwards ens agrada
A Boone, al nord de Des Moines, hem vist com Edwards arribava, acompanyat del seus fills i la seva dona, amb l'autocar de campanya. Un vehicle pintat de blau amb un eslògan clar: "America belongs to you". La sala era petita i estava plena a vessar. Alguns dels assistents havien conduït més de 200 milles per escoltar l'antic senador de North Carolina. A Iowa, els votants són conscients de la seva responsabilitat i s'ho prenen seriosament. Hem pogut comprovar com les mateixes persones assistien a mítings de candidats diferents. Els ciutadans d'Iowa fan servir els mítings per decantar-se per un o altre programa polític. No és un vot per inèrcia, és un vot a consciència. la política no està tan desprestigiada com a la vella Europa. I tinc la impressió que el sistema de campanya directa que tenen a Iowa (amb els votants disposats a fer pregunte si els candidats obligats a contestar-les) hi té alguna cosa a veure. "Retail politics" en diuen.
Edwards ha començat fort. De fet, això és el que s'espera d'ell. Ha carregat contra els lobys de Washington i la mesquines dels interessos corporatius, que, segons ell, han robat el poder dels ciutadans. "I will give you back the democracy that the special interests stole from you", ha dit. Ha trabat un discurs ple d'anècdotes emotives sobre els seus pares, farcit de reflexions enèrgiques i trufat amb una oratòria perfecta: les paraules li brollen de la boca amb una naturalitat rítmica, gens mecànica, intimista en alguns casos, valenta en d'altres. Edwards és l'home de la mala llet elegant.
Obama ens decepciona
A dos quarts de tres hem arribat a la High School de Newton, al sud est de la capital. Els fans d'Obama omplien el gimnàs. És el míting més nombrós dels que hem vist fins ara. Però quina decepció! He llegit moltes cròniques destacant les dots d'orador del senador d'Illinois. He llegit també que durant les seves intervencions és molt més "inpiring" que Clinton. Doncs avui no tenia el dia. Ha optat per un discurs massa llarg (tant el Claudi com jo hem perdut el fil argumental més d'una vegada), massa a la defensiva, massa irregular. Obama té un problema: la neutralitat el paralitza. La premsa, al principi, va batejar-lo amb el sobrenom d'Obamby que curiosament, també va rebre Zapatero quan era líder de l'oposició. És cert que ofereix un canvi en la manera de fer de Washington ("we can't think that the same old politics will bring out new and different results"), és cert que ofereix aire fresc a la vida política ("building coalitions, getting results"); és cert que proposa un nou enfoc ("the change I am to deliver is based on people' lifes"). Però a nosaltres no ens ha convençut. Alguna cosa grinyola...
En un moment del discurs ha dit: "We are not guided by ideology, but by convictions". És possible? Hi ha conviccions sense ideologia?
Richardson ens cau bé
Després d'obrir-nos pas entre una boira espessa i fantasmagòrica, hem arribat a Fort Dodge, al nord oest de des Moines. Al hall d'un Best Western a peu de carretera hi hem torbat l'actual governador de New mexico, Bill Richardson. Seria un bon president: secretari d'energia durat l'administració Clinton i ambaixador dels EUa a les Nacions Unides. És un home afable, rodanxó, de pell fosca que té la gran virtut de fer fàcils les qüestions complexes. Els seus mítings no són mítings. Ell puja a l'escenari i demana als assistents que li facin preguntes. D'aquest format, el seu equip en diu "Job Interviews". Els diu, si vosaltres heu de llogar el proper president del país proveu-me, feu-me una entrevista de feina.
Ricardson ha respost amb humor i intel·ligència totes les preguntes dels assistents. Des de la situació al Pakistan, fins als matrimonis gays. Mireu quina resposta més deliciosa a la pregunta d'una noia jove (no devia tenir més de 15 anys) sobre l'abortament. "To have or not to have ababy is a personal decision. It is not something that should be decided by a politician. It is something that concerns each family and its God. If I were president, first of all, I would do as much as I could to give sexual education to our children to avoid having to reach the abortion decision. So under my administration, abortion would be safe, legal and rare".
La llàstima és que Ricahrdson només té, segons les últimes enquestes, un 13% dels vots. Potser serà un bon vicepresident.
Clinton a Clinton
Avui m'he posat els mitjons gruixuts. Els vaig comprar abans de marxar fixant-me que fossin els més calents de tots. Però el fred d'Iowa queda molt lluny de les prestatgeries de mitjons del Decathlon de l'Illa Diagonal. En fi... La nostra aventura ha començat: aquest matí hem llogat un cotxe per anar de Chicago (Illinois) a Des Moines (Iowa). La primera dificultat no ha estat ni accedir a un míting de la Hillary Clinton ni aconseguir les acreditacions apropiades per assistir als actes de campanya; el primer contratemps ha consistit en sortir de l'aparcament. A vegades, els grans propòsits topen amb entrebancs tossudament banals com trobar el punt just entre l'accelerador i el fre en un cotxe automàtic.
Un cop resoltes les dificultats tècniques, hem conduït, sense parar, unes 200 milles cap a Clinton, el primer poble d'Iowa, just al costat del Mississipí. Primer, hem optat per l'autopista. Després, ens hem desviat per una carretera secundària. Amb la tranquil·litat de les 40 milles per hora, hem començat a descobrir l'Amèrica rural (l'Amèrica sense necessitat de nord, com diu el Claudi). Carreteres traçades al mig de camps nevats, com un dibuix fet al carbó. Granges de fusta pintades de vermell, cadascuna amb un dipòsit cilíndric per emmagatzemar els cereals, com una torre de defensa. Aquesta és l'Amèrica que també vota.
A les dues de la tarda hem arribat a Clinton, on Hillary Clinton (la coincidència té la seva gràcia) hi feia un míting en el marc de seu "Big challenges real solutions. Time to pick a president" tour, que aquests darrers dies de campanya la porta per gairebé tots els comtats de l'estat.
Jo m'he emocionat de seguida: estava veient en directe el que durant mesos i mesos només havia pogut imaginar a través del YouTube. El Claudi, un home incrèdul per sistema davant de qualsevol forma d'acció política que no sigui la revolució o la guillotina, ha valorat també la capacitat discursiva i persuasiva de l'exprimera dama.
Alguns reflexions (breus) sobre el discurs:
1/ "Everybody is talking about change. But I ask you to evaluate the real changes I have made. What really matters is what have you done!". Hillary està tipa que Obama sigui vist com el gran agent del canvi. Ella està convençuda, i així ho explica el seu equip de campanya, que no hi ha canvi possible sense experiència prèvia.
2/ Una segona idea reforça la primera: Clinton té 35 anys d'experiència en càrrecs públics. Ella no ho diu directament, però tothom sap que Obama només fa dos anys que és senador. És en aquest punt del discurs quan, de forma gens forçada, l'exprimera dama es dedica a repassar la seva vida política. Enumera, mirant per sobre l'espatlla el seu rival més directe, tots els seus èxits. Començant per la famosa intervenció a la cimera de Beijing, l'any 1993, on va pronunciar una frase que llavors va donar la volta al món: "Women rights are human rights". També en aquest moment l'actualitat li proporciona una trista excusa per recordar als votant la seva experiència en política internacional. L'assassinat de Bhutto, a qui Clinton coneixia personalment, li serveix per explicar què hagués fet ella per evitar una situació de tensió al Pakistan. En aquest moment, els periodistes apunten, és la notícia del dia: Clinton utilitza l'assassinat de Bhutto per reforçar-se davant Obama.
3/ Finalment, i també sense estridències, Clinton recorda totes les lleis que ha estat capaç d'aprovar gràcies a la col·laboració que ha sabut teixir amb companys del partit Republicà. Amb exemples concrets, la senadora per Nova York vol combatre la idea, estesa entre força Demòcrates, que Clinton és "a too polarizing candidate". Existeix la convicció que si fos presidenta, paralitzaria el país, ja que ella va ser (i és encara) la bèstia negra del partit de Bush.
4/ I ara sí, per acabar, un missatge que m'ha semblat interessant. "The president has only been worried for giving tax cuts to the wealthy and for the Irak war. And he has forgotten you". Bill Clinton, diuen els analistes, va guanyar la reelecció presentant un programa que deixava en segon pla les grans qüestions de país i que es basava en el que llavors es va anomenar "those little daily things". Proposava, per exemple, proporcionar telèfons mòbils a totes les patrulles de vigilància veïnal. Ara, la seva dona vol fer el mateix. I per això diu als votants: jo em preocuparé de vosaltres; ara, quan les cases perden valor i les famílies poder adquisitiu, és l'economia el que importa; ara, és moment de mimar la classe mitjana.
Ho deixo aquí. Només afegiré que he pogut parlar un moment amb Hillary Clinton. No hem abordat cap qüestió transcendental com la dependència energètica dels EUA o l'inflat dèficit exterior. Li he demanat, simplement, si em podia fer una fotografia amb ella. I sí, la tinc.
Un cop resoltes les dificultats tècniques, hem conduït, sense parar, unes 200 milles cap a Clinton, el primer poble d'Iowa, just al costat del Mississipí. Primer, hem optat per l'autopista. Després, ens hem desviat per una carretera secundària. Amb la tranquil·litat de les 40 milles per hora, hem començat a descobrir l'Amèrica rural (l'Amèrica sense necessitat de nord, com diu el Claudi). Carreteres traçades al mig de camps nevats, com un dibuix fet al carbó. Granges de fusta pintades de vermell, cadascuna amb un dipòsit cilíndric per emmagatzemar els cereals, com una torre de defensa. Aquesta és l'Amèrica que també vota.
A les dues de la tarda hem arribat a Clinton, on Hillary Clinton (la coincidència té la seva gràcia) hi feia un míting en el marc de seu "Big challenges real solutions. Time to pick a president" tour, que aquests darrers dies de campanya la porta per gairebé tots els comtats de l'estat.
Jo m'he emocionat de seguida: estava veient en directe el que durant mesos i mesos només havia pogut imaginar a través del YouTube. El Claudi, un home incrèdul per sistema davant de qualsevol forma d'acció política que no sigui la revolució o la guillotina, ha valorat també la capacitat discursiva i persuasiva de l'exprimera dama.
Alguns reflexions (breus) sobre el discurs:
1/ "Everybody is talking about change. But I ask you to evaluate the real changes I have made. What really matters is what have you done!". Hillary està tipa que Obama sigui vist com el gran agent del canvi. Ella està convençuda, i així ho explica el seu equip de campanya, que no hi ha canvi possible sense experiència prèvia.
2/ Una segona idea reforça la primera: Clinton té 35 anys d'experiència en càrrecs públics. Ella no ho diu directament, però tothom sap que Obama només fa dos anys que és senador. És en aquest punt del discurs quan, de forma gens forçada, l'exprimera dama es dedica a repassar la seva vida política. Enumera, mirant per sobre l'espatlla el seu rival més directe, tots els seus èxits. Començant per la famosa intervenció a la cimera de Beijing, l'any 1993, on va pronunciar una frase que llavors va donar la volta al món: "Women rights are human rights". També en aquest moment l'actualitat li proporciona una trista excusa per recordar als votant la seva experiència en política internacional. L'assassinat de Bhutto, a qui Clinton coneixia personalment, li serveix per explicar què hagués fet ella per evitar una situació de tensió al Pakistan. En aquest moment, els periodistes apunten, és la notícia del dia: Clinton utilitza l'assassinat de Bhutto per reforçar-se davant Obama.
3/ Finalment, i també sense estridències, Clinton recorda totes les lleis que ha estat capaç d'aprovar gràcies a la col·laboració que ha sabut teixir amb companys del partit Republicà. Amb exemples concrets, la senadora per Nova York vol combatre la idea, estesa entre força Demòcrates, que Clinton és "a too polarizing candidate". Existeix la convicció que si fos presidenta, paralitzaria el país, ja que ella va ser (i és encara) la bèstia negra del partit de Bush.
4/ I ara sí, per acabar, un missatge que m'ha semblat interessant. "The president has only been worried for giving tax cuts to the wealthy and for the Irak war. And he has forgotten you". Bill Clinton, diuen els analistes, va guanyar la reelecció presentant un programa que deixava en segon pla les grans qüestions de país i que es basava en el que llavors es va anomenar "those little daily things". Proposava, per exemple, proporcionar telèfons mòbils a totes les patrulles de vigilància veïnal. Ara, la seva dona vol fer el mateix. I per això diu als votants: jo em preocuparé de vosaltres; ara, quan les cases perden valor i les famílies poder adquisitiu, és l'economia el que importa; ara, és moment de mimar la classe mitjana.
Ho deixo aquí. Només afegiré que he pogut parlar un moment amb Hillary Clinton. No hem abordat cap qüestió transcendental com la dependència energètica dels EUA o l'inflat dèficit exterior. Li he demanat, simplement, si em podia fer una fotografia amb ella. I sí, la tinc.
divendres, 28 de desembre del 2007
Chicago it's my kind of town
"Chicago it's my kind of town". Això cantava Frank Sinatra l'any 1964. Jo no tinc la seva veu (ni el seu swing), però hi estic d'acord. Chicago és una ciutat que em té el cor robat. És la meva tercera visita a la capital d'Illinois i no me'n canso. Al contrari.
És tard i demà ens hem de llevar aviat: la nostra aventura cap a Iowa comença. No obstant això, assegut al llit de l'hotel, vull escriure, ni que siguin quatre línies, sobre aquesta ciutat fantàstica.
Prefereixo Chicago a Nova York. El 1871, un gran incendi va destruir la ciutat. Al marge del llac Michigan, doncs, quedava una metròpolis devastada que calia reconstruir; un terreny erm, rosegat pel vent fred del midwest, que podia convertir-se en un laboratori d'experiments per a urbanistes, enginyers i arquitectes. I Així ha va ser. La invenció de les estructures d'acer (juntament amb el descobriment dels ascensors) va propiciar el naixement dels gratacels. Chicago va ser el bressol de l'arquitectura tecnificada, racional, vertical. Chicago va ser un banc de proves arquitectònic. La reconstrucció de la ciutat va obrir un debat col·lectiu sobre l'ús de calia donar a l'espai públic. Un diàleg intens entre els ciutadans i els seus dirigents sobre com s'havia de donar forma al futur de la ciutat.
Avui, aquest interès ciutadà per l'urbanisme i la bona arquitectura es manté viu. A Chicago no s'alça cap gratacels sense que tothom opini, sense que hi hagi hagut un procés envejable de maduració popular. No és només una teoria. Avui hi ha dos símptomes palpables d'aquest moviment cívic. En primer lloc, la controvèrsia generada entorn el del futur edifici de Santiago Calatrava, l'Spire, a la ciutat. Una construcció impressionant, inspirada en el moviment sensual del fum de les fogueres dels antics indis americans, que no deix ningú indiferent. En segon lloc, Blair Camin. Elll és el crític d'arquitectura del Chicago Tribune i se'l considera un dels millors del món. En fi, amb tot això vull dir que aquesta ciutat és un regal per als amants de la bona arquitectura. En molt poc espai, és possible trobar-hi obres de Ghery (Pritzker Pavilion), Mies van de Roe (Federal Buildings), l'equip d'arquitectes SOM (sears Tower), Rem Koolhas, Ricardo Bofill... I tot això envoltat d'escultures a l'aire lliure de Calder, Picasso, Chagall i Dubuffet.
El soroll del metro elevat del Loop és, a més, una inigualable simfonia per a la ciutat.
Chicago és una terra de contrastos. També en les temperatures. Si a l'estiu és un forn, a l'hivern el vent glaçat t'esgarrinxa la pell sense compassió. Com avui. Acabem de tornar del cine (que bonic és visitar una ciutat per tercera vegada: pots fer coses com aquesta, anar al cine) i ho hem viscut en pròpia carn. Aquest matí, quan ens hem despertat, nevava a cor que vols. Jo mai havia vist unes volves de neu tan immenses. De seguida s'ha cobert tot de blanc. Ara, tres dits de neu ho empastifen tot. El Claudi i jo (de caràcter mediterrani i no acostumats a aquestes inclemències) som els homes-capa. Ens vestim per per etapes: a poc a poc, seguint una litúrgia papal, ens anem posant samarretes, més samarretes, jerseis, forros polars, abrics, bufandes, guants, passamuntanyes i barrets. Després de llargues passejades, hem descobert que tapar-se les orelles és essencial.
Aprofitant que a fora nevava, avui hem planificat sobre un mapa la ruta de demà. Si tot va bé, dedicarem el matí a viatjar fins a Clinton (Iowa) i intentarem assistir a un míting de la Hillary Clinton. A la tarda, a Des Moines, serà el torn de John Edwards. Per sort, demà no s'espera neu. Per si de cas, però, hem decidit que omplirem el portaequipatges del jeep de queviures i mantes. No se sap mai.
És tard i demà ens hem de llevar aviat: la nostra aventura cap a Iowa comença. No obstant això, assegut al llit de l'hotel, vull escriure, ni que siguin quatre línies, sobre aquesta ciutat fantàstica.
Prefereixo Chicago a Nova York. El 1871, un gran incendi va destruir la ciutat. Al marge del llac Michigan, doncs, quedava una metròpolis devastada que calia reconstruir; un terreny erm, rosegat pel vent fred del midwest, que podia convertir-se en un laboratori d'experiments per a urbanistes, enginyers i arquitectes. I Així ha va ser. La invenció de les estructures d'acer (juntament amb el descobriment dels ascensors) va propiciar el naixement dels gratacels. Chicago va ser el bressol de l'arquitectura tecnificada, racional, vertical. Chicago va ser un banc de proves arquitectònic. La reconstrucció de la ciutat va obrir un debat col·lectiu sobre l'ús de calia donar a l'espai públic. Un diàleg intens entre els ciutadans i els seus dirigents sobre com s'havia de donar forma al futur de la ciutat.
Avui, aquest interès ciutadà per l'urbanisme i la bona arquitectura es manté viu. A Chicago no s'alça cap gratacels sense que tothom opini, sense que hi hagi hagut un procés envejable de maduració popular. No és només una teoria. Avui hi ha dos símptomes palpables d'aquest moviment cívic. En primer lloc, la controvèrsia generada entorn el del futur edifici de Santiago Calatrava, l'Spire, a la ciutat. Una construcció impressionant, inspirada en el moviment sensual del fum de les fogueres dels antics indis americans, que no deix ningú indiferent. En segon lloc, Blair Camin. Elll és el crític d'arquitectura del Chicago Tribune i se'l considera un dels millors del món. En fi, amb tot això vull dir que aquesta ciutat és un regal per als amants de la bona arquitectura. En molt poc espai, és possible trobar-hi obres de Ghery (Pritzker Pavilion), Mies van de Roe (Federal Buildings), l'equip d'arquitectes SOM (sears Tower), Rem Koolhas, Ricardo Bofill... I tot això envoltat d'escultures a l'aire lliure de Calder, Picasso, Chagall i Dubuffet.
El soroll del metro elevat del Loop és, a més, una inigualable simfonia per a la ciutat.
Chicago és una terra de contrastos. També en les temperatures. Si a l'estiu és un forn, a l'hivern el vent glaçat t'esgarrinxa la pell sense compassió. Com avui. Acabem de tornar del cine (que bonic és visitar una ciutat per tercera vegada: pots fer coses com aquesta, anar al cine) i ho hem viscut en pròpia carn. Aquest matí, quan ens hem despertat, nevava a cor que vols. Jo mai havia vist unes volves de neu tan immenses. De seguida s'ha cobert tot de blanc. Ara, tres dits de neu ho empastifen tot. El Claudi i jo (de caràcter mediterrani i no acostumats a aquestes inclemències) som els homes-capa. Ens vestim per per etapes: a poc a poc, seguint una litúrgia papal, ens anem posant samarretes, més samarretes, jerseis, forros polars, abrics, bufandes, guants, passamuntanyes i barrets. Després de llargues passejades, hem descobert que tapar-se les orelles és essencial.
Aprofitant que a fora nevava, avui hem planificat sobre un mapa la ruta de demà. Si tot va bé, dedicarem el matí a viatjar fins a Clinton (Iowa) i intentarem assistir a un míting de la Hillary Clinton. A la tarda, a Des Moines, serà el torn de John Edwards. Per sort, demà no s'espera neu. Per si de cas, però, hem decidit que omplirem el portaequipatges del jeep de queviures i mantes. No se sap mai.
dimarts, 25 de desembre del 2007
it's Christmas time
L'esperit nadalenc ha arribat a la campanya. Però això no significa, com va passar el 1914 durant la primera guerra mundial, una treva nadalenca. Benvinguts a l'era del "non-stop campaigning". Els dinars de Nadal són un bon moment per parlar de polític i cal recordar a les famílies d'Iowa qui és el millor candidat. Desaprofitar una oportunitat així seria inacceptable. Per això gairebé tots els candidats han produït anuncis especials que combinen hàbilment humor, esperit nadalenc i, com no, missatge. "Stay on message". També per Nadal. aquesta és la consigna.
Barack Obama presenta un spot familiar en què hi participen la seva dona i les seves dues filles. Es tracta d'una imatge entranyable que associa al candidat un concepte clau: la proximitat.
Hillary Clinton, per la seva banda, utilitza un subtil sentit de l'humor carregat de pragmatisme. Cada regal dels que embolica és una de les seves promeses electorals (Universal healthcare, alternative energy...). I, de sobte, diu: "ostres, on he posat l'universal pre-K?". És la versió política del famós "¡Aiba, los donuts!
Per acabar, l'anunci de Rudy Giuliani, que la setmana passada va haver d'ingressar corrents a l'hospital. No sabem si per la baixada en les enquestes... La versió oficial és un fort mal de cap. En fi, Giuliany és el candidat que més sentit de l'humor hi posa. Santa Claus coincideix amb tots les valors republicans, excepte amb un.
En fi, un divertimento que va més enllà de l'anècdota. Els anuncis nadalencs són, en el fons, una bona lliçó d'estratègia. Es tracta d'aprofitar el context per donar a conèixer amb més força el teu missatge. En una campanya, no s'ha d'anar mai a remolc de l'actualitat; l'actualitat s'ha de preveure.
Barack Obama presenta un spot familiar en què hi participen la seva dona i les seves dues filles. Es tracta d'una imatge entranyable que associa al candidat un concepte clau: la proximitat.
Hillary Clinton, per la seva banda, utilitza un subtil sentit de l'humor carregat de pragmatisme. Cada regal dels que embolica és una de les seves promeses electorals (Universal healthcare, alternative energy...). I, de sobte, diu: "ostres, on he posat l'universal pre-K?". És la versió política del famós "¡Aiba, los donuts!
Per acabar, l'anunci de Rudy Giuliani, que la setmana passada va haver d'ingressar corrents a l'hospital. No sabem si per la baixada en les enquestes... La versió oficial és un fort mal de cap. En fi, Giuliany és el candidat que més sentit de l'humor hi posa. Santa Claus coincideix amb tots les valors republicans, excepte amb un.
En fi, un divertimento que va més enllà de l'anècdota. Els anuncis nadalencs són, en el fons, una bona lliçó d'estratègia. Es tracta d'aprofitar el context per donar a conèixer amb més força el teu missatge. En una campanya, no s'ha d'anar mai a remolc de l'actualitat; l'actualitat s'ha de preveure.
dissabte, 22 de desembre del 2007
Sweetening (and softening) Hillary
Mentre la majoria dels Demòcrates creuen que Hillary Clinton és la candidata més preparada per ocupar el despatx oval, només un 24% tenen intenció de votar-la. Els electors som una raça ben estranya. Som capaços de reconèixer que un determinat candidat és el millor per ocupar un lloc de responsabilitat i, al mateix temps, som capaços de menystenir-lo justament per ser saber-ne massa.
Això és més o menys el que li està passant a la senadora de Nova York. Els votants saben que és la més preparada, però es mostren reticents a donar-li suport perquè la veuen massa freda, ambiciosa i calculadora. Aquesta situació em recorda alguns dels comentaris que van fer els analistes polítics l'any 2000, després que Bush guanyés (al Tribunal Suprem, d'acord) Al Gore. Llavors, es deia que l'actual president s'havia guanyat la simpatia dels americans per ser, justament, tan simple (en el bon sentit), tan transparent.
Clinton es troba doncs davant d'una paradoxa que té difícil solució. Per això el sue equip de campanya ha ideat un paquet de missatges que endolceixen, a marxes forcades, la personalitat de la candidata. Aquesta setmana, s'han posta en marxa tres iniciatives per mostrar el costat més humà de Clinton.
S'ha presentat un lloc web que recull testimonis molt íntims d'amics propers a la candidat o de ciutadans que, en el algun moment de la seva vida, han estat en contacte amb la senadora. Val al pena fer-hi un cop d'ull. Una presentació molt cuidada que, en alguns casos, fa posar la pell de gallina. A mi m'emociona especialment el testimoni de Liz Berger, una veïna de Lower Manhattan que, afectada per l'atemptat de l'11-S, va conèixer Clinton fins a establir-hi una relació plena de complicitat i detalls.
En segon lloc, durant tota la setmana, s'han organitzat "emotional events". És a dir, mítings i trobades de petit format en què intervenien testimonis relatant els seus problemes i explicant com Hillary Clinton els havia ajudat.
Finalment, Hillary ha estat acompanyada en diversos actes per la seva mare i per la seva filla. La intenció era mostrar una imatge familiar de la candidata. No només parlar de la Hillary política, sinó també de la Hillary mare. A mé,s tot això ha anat acompanyat de l'emissió d'un anunci en què la mare de l'exprimera dama diu: "I would vote for Hillary, even she wasn't my daughter".
Clinton ha guanyat la batalla raó; ara li toca guanyar-se el cor dels votants. Com explica molt bé l'Antoni Gutierrez Rubí, la política és, avui, un joc d'emocions.
Això és més o menys el que li està passant a la senadora de Nova York. Els votants saben que és la més preparada, però es mostren reticents a donar-li suport perquè la veuen massa freda, ambiciosa i calculadora. Aquesta situació em recorda alguns dels comentaris que van fer els analistes polítics l'any 2000, després que Bush guanyés (al Tribunal Suprem, d'acord) Al Gore. Llavors, es deia que l'actual president s'havia guanyat la simpatia dels americans per ser, justament, tan simple (en el bon sentit), tan transparent.
Clinton es troba doncs davant d'una paradoxa que té difícil solució. Per això el sue equip de campanya ha ideat un paquet de missatges que endolceixen, a marxes forcades, la personalitat de la candidata. Aquesta setmana, s'han posta en marxa tres iniciatives per mostrar el costat més humà de Clinton.
S'ha presentat un lloc web que recull testimonis molt íntims d'amics propers a la candidat o de ciutadans que, en el algun moment de la seva vida, han estat en contacte amb la senadora. Val al pena fer-hi un cop d'ull. Una presentació molt cuidada que, en alguns casos, fa posar la pell de gallina. A mi m'emociona especialment el testimoni de Liz Berger, una veïna de Lower Manhattan que, afectada per l'atemptat de l'11-S, va conèixer Clinton fins a establir-hi una relació plena de complicitat i detalls.
En segon lloc, durant tota la setmana, s'han organitzat "emotional events". És a dir, mítings i trobades de petit format en què intervenien testimonis relatant els seus problemes i explicant com Hillary Clinton els havia ajudat.
Finalment, Hillary ha estat acompanyada en diversos actes per la seva mare i per la seva filla. La intenció era mostrar una imatge familiar de la candidata. No només parlar de la Hillary política, sinó també de la Hillary mare. A mé,s tot això ha anat acompanyat de l'emissió d'un anunci en què la mare de l'exprimera dama diu: "I would vote for Hillary, even she wasn't my daughter".
Clinton ha guanyat la batalla raó; ara li toca guanyar-se el cor dels votants. Com explica molt bé l'Antoni Gutierrez Rubí, la política és, avui, un joc d'emocions.
dilluns, 17 de desembre del 2007
Huckabee, the conservative populist
Mike Huckabee es descriu a ell mateix com un "paradoxical Republican". I la veritat és que de normal no en té res. Aquest pastor de l'església baptista, exgovernador d'Arkansas, ha agitat la campanya Republicana a Iowa. En només dos mesos ha passat de ser un desconegut a emportar-se un 29% de la intenció de vot, segons l'última enquesta. I tot això amb un pressupost de tan sols un milió de dòlars. Per què? Segurament hi ha diversos motius que expliquen aquest ascens. Intento resumir-ne alguns.
En primer lloc, ha sabut jugar en el moment adequat i amb la intensitat convenient la carta religiosa. Acusant Mitt Romney de ser mormó, s'ha emportat els vots de bona part del la "Christian right", un col·lectiu molt nombrós a Iowa. La pressió que ha exercit sobre el seu rival més directe entorn aquesta qüestió ha obligat l'equip de Romney a escriure un discurs semblant al que va pronunciar Kennedy el 1960; un text en què el president assassinat va deixar clar, davant d'una Amèrica eminentment protestant (WASP), que ell, com a president, no obeiria mai les ordres del Papa. La base conservadora està responent de forma positiva als missatges de Huckabee, impregnats de valors tradicionals (que no és ben bé el mateix que conservadors). Els periodistes que segueixen la seva campanya s'han especialitzat en descobrir passatges de la Bíblia dins els seus parlaments. Huckabee no fa discursos, pronuncia sermons.
En segon lloc, ha sabut connectar amb els votants de forma planera, simplificant (potser en excés) la realitat. Proposa polítiques populistes i contradictòries. Idees que no superarien cap examen de política seriosa però que, a oïdes dels votants conservadors, sonen convincents i, sorprenentment, creïbles. El Wall Street Journal, (un diari econòmic de matriu conservadora que toca tant de peus a terra que abans que idees liberals s'estima més propostes solvents), dedicava fa uns dies un editorial a senyalar les contradiccions de Huckabee. En política econòmica, per exemple, predica contra la desigualtat de rendes i, sovint, agafa prestada la retòrica d'alguns demòcrates quan parla dels "rics de Wall Street". Amb un llenguatge com aquest, no és estrany que alguns l'hagin batejat com el predicador de la "religious left". Huckabee seria capaç d'abolir tots els impostos en nom de la caritat cristiana. Quina estranya contradicció!
De fet, en el terreny econòmic proposa algun disbarat d'aquest tipus. Ell parla de la "fair tax" (el nom és, com veureu quan us expliqui de què es tracta, cinisme pur). Consistiria en suprimir tots els impostos federals (amb l'Agència Tributària -IRS- inclosa!) i substituir-los per un de sol. Un impost minorista sobre les vendes que gravaria tots els productes en un 23%, més o menys. On és la progressivitat del sistema tributari? On queda la distinció entre impostos directes i indirectes? En fi... Un cop afegits els recàrrecs estatals, l'IVA se situaria al voltant d'un 30%. Els efectes d'aquest canvi fiscal (radical) sobre l'IPC o l'evolució del preus dels immobles no és explica.
Les propostes de Huckabee són, en el fons, com els miracles que explicava als seus feligresos des del faristol de l'església: creure-se-les és qüestió de fe.
I, finalment, un tercer factor que explica l'èxit d'aquest personatge és, justament, la seva manera de ser. Als 17 anys ja era pastor baptista. Durant molt de temps va ser taloner i relacions públiques d'un telepredicador que movia masses. Després de col·laborar amb el moviment cristià de Reagan, va retirar-se en una petita església a Pine Bluff. Al cap d'un any, ja havia convençut els habitants d'aquell petit poblet perquè s'endeutessin fins a les orelles per reformar de dalt a baix la rectoria (amb un mosaic que havia dissenyat ell mateix). Poc després, els seus sermons s'anunciaven als panells publicitaris dels autobusos i la televisió els emetia en directe.
Huckabee, un home de missa amb visió de negocis, va registrar el format televisiu "Positive Alternatives", un programa d'entreteniment que ell mateix presentava i que tenia com a objectiu animar els americans durant els diumenges a la tarda amb pregàries ad hoc i visites als malalts per donar-los coratge. És un comunicador nat que connecta sense dificultats amb la població agrícola d'Iowa. La seva experiència en televisió l'ajuda a quadrar les intervencions de 45 segons als debats presidencials. A més, el seu discurs està farcit de frases que, en comptes de promeses polítiques, semblen versicles moralitzants dels apòstols. La setmana passada va dir a unes periodistes: "If you gain the whole world but you lose your own soul, what does that cost you?"
Per cert, va néixer a Hope, el mateix poble que Bill Clinton. Per això sol bromejar: "Give hope a second chance". Un bon eslògan.
En primer lloc, ha sabut jugar en el moment adequat i amb la intensitat convenient la carta religiosa. Acusant Mitt Romney de ser mormó, s'ha emportat els vots de bona part del la "Christian right", un col·lectiu molt nombrós a Iowa. La pressió que ha exercit sobre el seu rival més directe entorn aquesta qüestió ha obligat l'equip de Romney a escriure un discurs semblant al que va pronunciar Kennedy el 1960; un text en què el president assassinat va deixar clar, davant d'una Amèrica eminentment protestant (WASP), que ell, com a president, no obeiria mai les ordres del Papa. La base conservadora està responent de forma positiva als missatges de Huckabee, impregnats de valors tradicionals (que no és ben bé el mateix que conservadors). Els periodistes que segueixen la seva campanya s'han especialitzat en descobrir passatges de la Bíblia dins els seus parlaments. Huckabee no fa discursos, pronuncia sermons.
En segon lloc, ha sabut connectar amb els votants de forma planera, simplificant (potser en excés) la realitat. Proposa polítiques populistes i contradictòries. Idees que no superarien cap examen de política seriosa però que, a oïdes dels votants conservadors, sonen convincents i, sorprenentment, creïbles. El Wall Street Journal, (un diari econòmic de matriu conservadora que toca tant de peus a terra que abans que idees liberals s'estima més propostes solvents), dedicava fa uns dies un editorial a senyalar les contradiccions de Huckabee. En política econòmica, per exemple, predica contra la desigualtat de rendes i, sovint, agafa prestada la retòrica d'alguns demòcrates quan parla dels "rics de Wall Street". Amb un llenguatge com aquest, no és estrany que alguns l'hagin batejat com el predicador de la "religious left". Huckabee seria capaç d'abolir tots els impostos en nom de la caritat cristiana. Quina estranya contradicció!
De fet, en el terreny econòmic proposa algun disbarat d'aquest tipus. Ell parla de la "fair tax" (el nom és, com veureu quan us expliqui de què es tracta, cinisme pur). Consistiria en suprimir tots els impostos federals (amb l'Agència Tributària -IRS- inclosa!) i substituir-los per un de sol. Un impost minorista sobre les vendes que gravaria tots els productes en un 23%, més o menys. On és la progressivitat del sistema tributari? On queda la distinció entre impostos directes i indirectes? En fi... Un cop afegits els recàrrecs estatals, l'IVA se situaria al voltant d'un 30%. Els efectes d'aquest canvi fiscal (radical) sobre l'IPC o l'evolució del preus dels immobles no és explica.
Les propostes de Huckabee són, en el fons, com els miracles que explicava als seus feligresos des del faristol de l'església: creure-se-les és qüestió de fe.
I, finalment, un tercer factor que explica l'èxit d'aquest personatge és, justament, la seva manera de ser. Als 17 anys ja era pastor baptista. Durant molt de temps va ser taloner i relacions públiques d'un telepredicador que movia masses. Després de col·laborar amb el moviment cristià de Reagan, va retirar-se en una petita església a Pine Bluff. Al cap d'un any, ja havia convençut els habitants d'aquell petit poblet perquè s'endeutessin fins a les orelles per reformar de dalt a baix la rectoria (amb un mosaic que havia dissenyat ell mateix). Poc després, els seus sermons s'anunciaven als panells publicitaris dels autobusos i la televisió els emetia en directe.
Huckabee, un home de missa amb visió de negocis, va registrar el format televisiu "Positive Alternatives", un programa d'entreteniment que ell mateix presentava i que tenia com a objectiu animar els americans durant els diumenges a la tarda amb pregàries ad hoc i visites als malalts per donar-los coratge. És un comunicador nat que connecta sense dificultats amb la població agrícola d'Iowa. La seva experiència en televisió l'ajuda a quadrar les intervencions de 45 segons als debats presidencials. A més, el seu discurs està farcit de frases que, en comptes de promeses polítiques, semblen versicles moralitzants dels apòstols. La setmana passada va dir a unes periodistes: "If you gain the whole world but you lose your own soul, what does that cost you?"
Per cert, va néixer a Hope, el mateix poble que Bill Clinton. Per això sol bromejar: "Give hope a second chance". Un bon eslògan.
diumenge, 16 de desembre del 2007
els diaris es mullen
Als Estats Units, els diaris es mullen. A casa nostra, em direu, tots sabem de quin peu calcen. D'acord. Però mentre a nordamèrica les redaccions dels diaris es pronuncien, dies abans de cada elecció, a favor d'un candidat en concret (i, encara millor, raonen la seva tria de forma pública en un editorial), a Espanya els periodistes (i les empreses editores) camuflem la nostra falta de valentia apel·lant a la neutralitat. L'equidistància com a coartada. En fi...
Ahir, Hillary Clinton va rebre el suport del consell de redacció del The Des Moines Register. Es tracta del diari de més difusió a Iowa i de la publicació amb més influència de l'estat. Aquí podreu llegir el text complet de l'editorial. Els periodistes sustenten la seva tria en una idea bàsica: "readiness to lead".
La tesi central del diari és més o menys aquesta: tots els candidats demòcrates tenen clar quin és el rumb que ha de prendre el país. Tots han fet propostes serioses en àmbits com l'economia, la sanitat o l'educació. Per tant, si els programes són similars, la tria només pot fer-se jutjant la preparació dels "challangers". I Hillary Cllinton és la més preparada.
L'editorial reconeix les capacitats de Barack Obama: "... té el potencial per ser un bon president; quan parla davant les multituds potser inspira més que Clinton, però la seva relativa inexperiència faria difícil que pogués posar en marxa l'apretada agenda política dels propers anys".
A Edwards (a qui el diari va recolzar el 2004 amb un consell editorial format per gent molt diferent) li reconeixen el to optimista de la seva campanya, però li critiquen que la seva retòrica anticorporativa no és el millor camí per canviar les coses.
A Hillary Clinton el recolzament li ve com a anell al dit. Fa uns dies que la seva campanya navega sense un rumb concret, a remolc dels demés. "With take off massage", diuen els analistes. És una bona oportunitat per al seu equip de retrobar les coordinades i començar a imposar, de nou, l'agenda.
Una última pregunta queda a l'aire: tant important és el recolzament d'un diari? Durant les darreres campanyes, el posicionament de la premsa escrita ha anat perdent influència. Rebre un cop a l'espatlla del New York Times o del Post ja no és el que era. A Iowa, però, el The Des Moines Register té encara molta influència i tots els candidats han pressionat (to lobby, un altre verb sense traducció!) per poder rebre la seva "benedicció". L'editorial del diari pot fer decantar molts Demòcrates indecisos cap a Clinton, diuen els especialistes. Obama ha cultivat també els seus recolzaments: divendres rebia el del consell editorial del Boston Globe, el diari de referència a New Hampshire.
Però que ningú no s'esveri: el Register no l'encerta des del 1980... No tenen l'olfacte polític massa entrenat, darrerament.
Ahir, Hillary Clinton va rebre el suport del consell de redacció del The Des Moines Register. Es tracta del diari de més difusió a Iowa i de la publicació amb més influència de l'estat. Aquí podreu llegir el text complet de l'editorial. Els periodistes sustenten la seva tria en una idea bàsica: "readiness to lead".
La tesi central del diari és més o menys aquesta: tots els candidats demòcrates tenen clar quin és el rumb que ha de prendre el país. Tots han fet propostes serioses en àmbits com l'economia, la sanitat o l'educació. Per tant, si els programes són similars, la tria només pot fer-se jutjant la preparació dels "challangers". I Hillary Cllinton és la més preparada.
L'editorial reconeix les capacitats de Barack Obama: "... té el potencial per ser un bon president; quan parla davant les multituds potser inspira més que Clinton, però la seva relativa inexperiència faria difícil que pogués posar en marxa l'apretada agenda política dels propers anys".
A Edwards (a qui el diari va recolzar el 2004 amb un consell editorial format per gent molt diferent) li reconeixen el to optimista de la seva campanya, però li critiquen que la seva retòrica anticorporativa no és el millor camí per canviar les coses.
A Hillary Clinton el recolzament li ve com a anell al dit. Fa uns dies que la seva campanya navega sense un rumb concret, a remolc dels demés. "With take off massage", diuen els analistes. És una bona oportunitat per al seu equip de retrobar les coordinades i començar a imposar, de nou, l'agenda.
Una última pregunta queda a l'aire: tant important és el recolzament d'un diari? Durant les darreres campanyes, el posicionament de la premsa escrita ha anat perdent influència. Rebre un cop a l'espatlla del New York Times o del Post ja no és el que era. A Iowa, però, el The Des Moines Register té encara molta influència i tots els candidats han pressionat (to lobby, un altre verb sense traducció!) per poder rebre la seva "benedicció". L'editorial del diari pot fer decantar molts Demòcrates indecisos cap a Clinton, diuen els especialistes. Obama ha cultivat també els seus recolzaments: divendres rebia el del consell editorial del Boston Globe, el diari de referència a New Hampshire.
Però que ningú no s'esveri: el Register no l'encerta des del 1980... No tenen l'olfacte polític massa entrenat, darrerament.
la cursa republicana
Fa dies que tinc una mica abandonats els candidats Republicans. La lluita per encapçalar el ticket del GOP (les sigles per "Grand Old Party") també és dura i imprevisible. En contra del que és habitual, el vicepresident, Dick Cheney, ha renunciat a presentar-se. Aquest fet dóna una dimensió diferent a la cursa Republicana cap a la Casa Blanca: es tracta d'una competició molt oberta en què, de moment, cap candidat emergeix amb prou força com per imposar-se. Els protagonistes de les primàries són, doncs, força desconeguts per la opinió pública i s'han gastat milions de dòlars per donar-se a conèixer, especialment als anomenats "early-states" com Iowa i New Hampshire. N'hi ha per llogar i per vendre.
L'exalcalde de Nova York, Rudy Giuliani, encapçala les enquestes. Té una estratègia força diferent als plantejaments tradicionals: obvia, en certa manera, els estats primerencs i centra els seus esforços a Florida, un estat amb un nombre molt elevat de delegats que, en aquesta ocasió, rebrà una enorme atenció mediàtica gràcies al nou calendari electoral. Rudy, amb el sobrenom "the America's mayor" per la seva actuació coratjosa desp´res de l'11-S del 2001, s'ha casat tres vegades, és partidari de regular l'avortament en determinades circumstàncies i, a més, no veu amb mals ulls els matrimonis homosexuals. Xoca frontalment amb els principis Republicans tradicionals. Ara bé, totes les enquestes diuen que és l'únic candidat Republicà que podria guanyar Hillary Clinton. I ho fa servir, perquè sap que hi ha molts republicans que podrien tapar-se el nas i votar-lo a ell per tal d'evitar que l'exprimera dama fos presidenta.
John McCain, el polític que el 2004 va derrotar, contra pronòstic, J.W Bush a New Hampshire, torna a presentar-se. Ell sí que intentarà aconseguir el seu "momentum" guanyant una de nou vegada el "granite state". Es tracta d'un veterà de la guerra del Vietnam que es caracteritza per no tenir pèls a la llengua.
Mitt Romney, un home de negocis que entre el 2002 i el 2007 va ser governador de Massachusetts, té una organització molt potent a Iowa i espera utilitzar la victòria a aquest estat per projectar-se amb força a la resta del país. Expliquen que va "salvar" els jocs olímpics d'hivern de Salt Lake City gràcies a la seva gestió i als seus coneixements empresarials adquirits a Harvard. Des del principi, ha apel·lat a la base de votants que els analistes defineixen com la "Christian Right" presentant-se com el "true liberal" i fent gala de valors com la família, la seguretat i la baixa pressió fiscal (si és que és un valor). Però durant les últimes setmanes, li ha sortit un seriós competidor en aquest terreny: Micke Huckabee.
Es tracta d'un pastor baptista que, a més, ha estat governador d'Arkansas. Un home que domina l'oratòria dels sermons i que connecta sense dificultats amb els nombrosos votants protestants d'un estat rural com Iowa. Si fins fa poques setmanes era considerat com un "outsider", ara, les darreres enquestes el situen com un clar "front-runner". aquest ascens es deu al fet que ha sabut jugar, davant de Romney, la carta de la religió. Romney és mormó i Huckabee s'ha dedicat, hàbilment, a sembrar dubtes sobre si és convenient que creient de la "Church of Jesus Chirst of latter-day Saints" (no sé ni com traduir-ho!) ocupi el despatx oval.
Huckabee és un personatge interessant de qui us parlaré en el pròxim post. Fins fa poc, només havia recaptat un milió de dòlars. Ara, viu el seu propi "momentum" i ha començat a emetre anuncis a Iowa. Us n'adjunto un perquè hi pugueu donar un cop d'ull. Agafeu-vos fort: el seu principal valor és ser políticament incorrecte.
L'exalcalde de Nova York, Rudy Giuliani, encapçala les enquestes. Té una estratègia força diferent als plantejaments tradicionals: obvia, en certa manera, els estats primerencs i centra els seus esforços a Florida, un estat amb un nombre molt elevat de delegats que, en aquesta ocasió, rebrà una enorme atenció mediàtica gràcies al nou calendari electoral. Rudy, amb el sobrenom "the America's mayor" per la seva actuació coratjosa desp´res de l'11-S del 2001, s'ha casat tres vegades, és partidari de regular l'avortament en determinades circumstàncies i, a més, no veu amb mals ulls els matrimonis homosexuals. Xoca frontalment amb els principis Republicans tradicionals. Ara bé, totes les enquestes diuen que és l'únic candidat Republicà que podria guanyar Hillary Clinton. I ho fa servir, perquè sap que hi ha molts republicans que podrien tapar-se el nas i votar-lo a ell per tal d'evitar que l'exprimera dama fos presidenta.
John McCain, el polític que el 2004 va derrotar, contra pronòstic, J.W Bush a New Hampshire, torna a presentar-se. Ell sí que intentarà aconseguir el seu "momentum" guanyant una de nou vegada el "granite state". Es tracta d'un veterà de la guerra del Vietnam que es caracteritza per no tenir pèls a la llengua.
Mitt Romney, un home de negocis que entre el 2002 i el 2007 va ser governador de Massachusetts, té una organització molt potent a Iowa i espera utilitzar la victòria a aquest estat per projectar-se amb força a la resta del país. Expliquen que va "salvar" els jocs olímpics d'hivern de Salt Lake City gràcies a la seva gestió i als seus coneixements empresarials adquirits a Harvard. Des del principi, ha apel·lat a la base de votants que els analistes defineixen com la "Christian Right" presentant-se com el "true liberal" i fent gala de valors com la família, la seguretat i la baixa pressió fiscal (si és que és un valor). Però durant les últimes setmanes, li ha sortit un seriós competidor en aquest terreny: Micke Huckabee.
Es tracta d'un pastor baptista que, a més, ha estat governador d'Arkansas. Un home que domina l'oratòria dels sermons i que connecta sense dificultats amb els nombrosos votants protestants d'un estat rural com Iowa. Si fins fa poques setmanes era considerat com un "outsider", ara, les darreres enquestes el situen com un clar "front-runner". aquest ascens es deu al fet que ha sabut jugar, davant de Romney, la carta de la religió. Romney és mormó i Huckabee s'ha dedicat, hàbilment, a sembrar dubtes sobre si és convenient que creient de la "Church of Jesus Chirst of latter-day Saints" (no sé ni com traduir-ho!) ocupi el despatx oval.
Huckabee és un personatge interessant de qui us parlaré en el pròxim post. Fins fa poc, només havia recaptat un milió de dòlars. Ara, viu el seu propi "momentum" i ha començat a emetre anuncis a Iowa. Us n'adjunto un perquè hi pugueu donar un cop d'ull. Agafeu-vos fort: el seu principal valor és ser políticament incorrecte.
dimarts, 11 de desembre del 2007
Hillary: not change, but new beginning
Fa dies comentàvem l'últim anunci de Barack Obama. Hillary Clinton també té el seu nou espot. Es tracta d'un missatge de 60 segons que s'emet des d'aquesta setmana a New Hampshire.
El títol és simptomàtic: "New beginning". Fixeu-vos-hi, no parla de canvi, com fa Obama, sinó de nou començament. L'equip de campanya de Clinton té clar que, en comparació amb el sendaor d'Illinois, la seva candidata no representa el canvi. No obstant això, sí que pot significar un nou començament si ella mateixa es presenta com a alternativa a l'administració republicana. Clinton, de fet, fa temps que apel·la als votants de Bush desencantats, especialment les dones.
El segon missatge-força de l'anunci consisteix en ressaltar un atribut que Clinton ha utilitzat des del començament: l'experiència. En una velada referència a Obama, l'exprimera dama diu: "It takes strengh and experience to bring about change". Fantàstic! La idea de fons és: Obama us promet un canvi, però jo disposo dels coneixements, de les habilitats i dels contactes adequats per fer que aquest canvi sigui real. I per si quedés algun dubte afegeix contundent: "from day one". A ella, no li caldrà un temps per a l'aprenentatge.
I a continuació, fent de la necessitat virtut, explica quina ha estat la seva trajectòria durant els darrers 35 anys. Detalla la seva dedicació a la vida pública. En aquest espot, Clinton fa valer tot allò que Obama no pot oferir.
Veurem qui s'acaba imposant.
El títol és simptomàtic: "New beginning". Fixeu-vos-hi, no parla de canvi, com fa Obama, sinó de nou començament. L'equip de campanya de Clinton té clar que, en comparació amb el sendaor d'Illinois, la seva candidata no representa el canvi. No obstant això, sí que pot significar un nou començament si ella mateixa es presenta com a alternativa a l'administració republicana. Clinton, de fet, fa temps que apel·la als votants de Bush desencantats, especialment les dones.
El segon missatge-força de l'anunci consisteix en ressaltar un atribut que Clinton ha utilitzat des del començament: l'experiència. En una velada referència a Obama, l'exprimera dama diu: "It takes strengh and experience to bring about change". Fantàstic! La idea de fons és: Obama us promet un canvi, però jo disposo dels coneixements, de les habilitats i dels contactes adequats per fer que aquest canvi sigui real. I per si quedés algun dubte afegeix contundent: "from day one". A ella, no li caldrà un temps per a l'aprenentatge.
I a continuació, fent de la necessitat virtut, explica quina ha estat la seva trajectòria durant els darrers 35 anys. Detalla la seva dedicació a la vida pública. En aquest espot, Clinton fa valer tot allò que Obama no pot oferir.
Veurem qui s'acaba imposant.
ice storm
Espero que quan nosaltres visitem Iowa no faci el temps que hi està fent avui. Terrible. Espero que la mare naturalesa tingui compassió de nosaltres que, mediterranis com som, estem acostumats a hiverns plàcids vora el mar que, per no molestar, no maten ni els geranis que plantem als balcons durant l'estiu.
Tot això ho dic perquè a Iowa hi ha hagut, aquesta matinada, una "ice storm" (tempesta de gel). Això significa, per als no iniciats en les trastades pròpies d'un clima continental, que fa tan fred que, quan plou, l'aigua no es transforma en neu, sinó en gel. Això significa que tot queda cobert d'una crosta blanca, cristal·lina, impenetrable. Arbres, cotxes, teulades, línies elèctriques... Tot.
S'han suspès la majoria d'actes de totes les campanyes, així com les classes a escoles i universitats. El govern d'Iowa recomana als ciutadans que comprin provisions per no haver de sortir de casa durant tres dies. Un portaveu oficial de l'aeroport de Des Moines (tancat fa unes hores) ha dit que fa quatre anys que hi treballa i que és la segona vegada que tanquen aquest aeroport. La primera, va ser la setmana passada. Així ho explica, amb un resignat sentit de l'humor, el reporter del Washington Post, Dan Balz.
Espero que no hi hagi cap tempesta de gel durant la nostra visita. Ni els meus ossos, fredolics de mena, ni la meva destresa conduint ho resistirien.
Us adjunto una fotografia on es veu com una fulla de roure ha quedat, literalment, engolida pel gel.
Tot això ho dic perquè a Iowa hi ha hagut, aquesta matinada, una "ice storm" (tempesta de gel). Això significa, per als no iniciats en les trastades pròpies d'un clima continental, que fa tan fred que, quan plou, l'aigua no es transforma en neu, sinó en gel. Això significa que tot queda cobert d'una crosta blanca, cristal·lina, impenetrable. Arbres, cotxes, teulades, línies elèctriques... Tot.
S'han suspès la majoria d'actes de totes les campanyes, així com les classes a escoles i universitats. El govern d'Iowa recomana als ciutadans que comprin provisions per no haver de sortir de casa durant tres dies. Un portaveu oficial de l'aeroport de Des Moines (tancat fa unes hores) ha dit que fa quatre anys que hi treballa i que és la segona vegada que tanquen aquest aeroport. La primera, va ser la setmana passada. Així ho explica, amb un resignat sentit de l'humor, el reporter del Washington Post, Dan Balz.
Espero que no hi hagi cap tempesta de gel durant la nostra visita. Ni els meus ossos, fredolics de mena, ni la meva destresa conduint ho resistirien.
Us adjunto una fotografia on es veu com una fulla de roure ha quedat, literalment, engolida pel gel.
dilluns, 10 de desembre del 2007
parada i fonda
Tot i que la tradició culinària dels Estats Units (excepte New Orelans, diuen) no té res a veure amb les sofisticades esferificacions europees, Iowa té les seves estrelles Michelin particulars. Ni la premsa ni els candidats podran eludir tres parades obligatòries.
En primer lloc, la cadena de restaurants de sandvitxos Maid-Rite. Ela americans, que de seguida ho bategen tot, inclouen aquests locals dins la categoria dels "road food". Es tracta d'establiments a peu de carretera que serveixen entrepans de qualitat, farcits de bona carn i sense massa pretensions. "Mied-west flavour", vaja. El seu eslògan és: "Serving sandwiches that are satisfying". I el seu producte estrella porta per nom "Loose meat sandwich", un entrepà rodó ple d'una carn picada molt peculiar. El va inventar el 1926 Fred Agnell, un respectat carnisser d'Iowa que tenia una manera molt seva de tallar la carn: ni a filets ni trinxada, sinó a daus volgudament irregulars. La (in)consistència de l'invent és inimitable. L'entrepà és tan famós que compta amb el seu propi màrqueting: "Too good to be a patty" o, el que és el mateix, "Massa bo per ser una empanada". L'empresa té la seu a Des Moines, però el restaurant on solen parar els equips de campanya és el de Newton, una població a l'est de la capital.
Un altra ciutat de visita obligada durant qualsevol campanya electoral a Iowa és Le-Mars. Un petit poble al nord de Sioux City que es ven com la "Ice Cream capital of the World". No és broma. En aquest indret hi té la seu l'empresa Wells' Dairy, la companyia que comercialitza la popular marca de gelats Blue Bunny. A Le-Mars es produeixen anualment més tones de gelat que en qualsevol altre ciutat del món. No m'imagino qui es dedica a fer aquests càlculs i a comprovar que això sigui veritat, però la qüestió és que aquesta gent han fet dels gelats el seu modus vivendi.
Finalment, el Waveland Cafe, a Des Moines. No hi ha candidat presidencial que no hagi passat per aquest diminut restaurant a saludar la clientela. L'edició on-line del Washington Post fins i tot ha proporcionat una càmera de vídeo digital als propietaris del cafè perquè, durant els dies previs als caucus, enregistrin les visites dels candidats i les opinions dels clients. Els experts diuen que hi serveixen els millors esmorzars (de forquilla i ganivet) de la ciutat.
Intentarem visitar tots aquests indrets durant el nostre viatge. Us explicarem les receptes.
En primer lloc, la cadena de restaurants de sandvitxos Maid-Rite. Ela americans, que de seguida ho bategen tot, inclouen aquests locals dins la categoria dels "road food". Es tracta d'establiments a peu de carretera que serveixen entrepans de qualitat, farcits de bona carn i sense massa pretensions. "Mied-west flavour", vaja. El seu eslògan és: "Serving sandwiches that are satisfying". I el seu producte estrella porta per nom "Loose meat sandwich", un entrepà rodó ple d'una carn picada molt peculiar. El va inventar el 1926 Fred Agnell, un respectat carnisser d'Iowa que tenia una manera molt seva de tallar la carn: ni a filets ni trinxada, sinó a daus volgudament irregulars. La (in)consistència de l'invent és inimitable. L'entrepà és tan famós que compta amb el seu propi màrqueting: "Too good to be a patty" o, el que és el mateix, "Massa bo per ser una empanada". L'empresa té la seu a Des Moines, però el restaurant on solen parar els equips de campanya és el de Newton, una població a l'est de la capital.
Un altra ciutat de visita obligada durant qualsevol campanya electoral a Iowa és Le-Mars. Un petit poble al nord de Sioux City que es ven com la "Ice Cream capital of the World". No és broma. En aquest indret hi té la seu l'empresa Wells' Dairy, la companyia que comercialitza la popular marca de gelats Blue Bunny. A Le-Mars es produeixen anualment més tones de gelat que en qualsevol altre ciutat del món. No m'imagino qui es dedica a fer aquests càlculs i a comprovar que això sigui veritat, però la qüestió és que aquesta gent han fet dels gelats el seu modus vivendi.
Finalment, el Waveland Cafe, a Des Moines. No hi ha candidat presidencial que no hagi passat per aquest diminut restaurant a saludar la clientela. L'edició on-line del Washington Post fins i tot ha proporcionat una càmera de vídeo digital als propietaris del cafè perquè, durant els dies previs als caucus, enregistrin les visites dels candidats i les opinions dels clients. Els experts diuen que hi serveixen els millors esmorzars (de forquilla i ganivet) de la ciutat.
Intentarem visitar tots aquests indrets durant el nostre viatge. Us explicarem les receptes.
divendres, 7 de desembre del 2007
Obama's momentum
Alguna cosa comença a moure's a Iowa. Si durant molts mesos, Hillary Clinton liderava totes les enquestes, ara ja no. El darrer sondeig publicat pel The Des Moines Register dóna a Barack Obama 3 punts d'avantatge sobre l'exprimera dama. I tots dos, seguits de prop l'outsider del sud, John Edwards.
Tot va començar al debat de Philadelphia. Veient que Hillary s'havia blindat al capdavant de les enquestes, els dos rivals més clars van optar per atacar-la com no ho havien fet fins llavors. El debat va consistir en dues hores de punxades constants a la candidata Demòcrata. Els moderadors i els seus contrincants li demanaven que prengués posicions concretes sobre qüestions aparentment banals (¿cal donar el permís de conduir als immigrants sense papers?) i ella adoptava, sense massa habilitat, postures poc definides. Es mantenia en l'ambigüitat. Aquest és, segurament, un dels perills de liderar les enquestes en unes primàries: quan un candidat es veu guanyador, no adopta posicions massa extremes pensant ja en la campanya presidencial on, sense dubte, serà imprescindible situar-se al centre.
Més enllà de l'anècdota, el debat va mostrar les debilitats de Clinton (fins llavors desconegudes o, com a mínim, menystingudes gràcies a la seva invencibilitat als sondejos). Els contrincants, especialment Obama, van saber atacar-la de forma suficientment elegant per no distanciar aquells votants poc amants del "negative campaigning". En el moment just (tot i les crítiques de Rove a la passivitat d'Obama) i de la forma adequada.
Després, una excel·lent actuació de Barack Obama al Jefferson and Jackson Diner, una trobada organitzada pel Partit Demòcrata d'Iowa on van parlar tots els candidats i la Speaker (ara en hores baixes) Nacy Pelosi. El senador d'Illinois va poder demostrar les seves grans dots d'orador i el seu missatge d'unitat i de distanciament respecte a la "old Washington politics" va fer forat. Obama ha aconseguit, en qüestió de dies, el seu segon "momentum".
Aquest anunci, magistralment produït pel seu equip de campanya, intenta explotar aquestes fortaleses. El missatge és clar: jo sóc l'home que pot unir el país, jo no vull un país dividit entre Demòcrates i Republicans. I, a part del missatge central (core message), si us hi fixeu, en el discurs hi ha amagades dues crítiques a la seva principal rival. Barack diu: jo opto per dir als ciutadans allò que necessiten sentir i no allò que volen sentir, en referència a la política a cop d'enquesta que va caracteritzar l'era Clinton. I segueix: jo no relluitaré les batalles perdudes durant els 90, recordant el dolorós viacrucis de Hillary Clinton per reformar el sistema de salut nordamericà.
El moment clau de l'spot és, sens dubte, quan Obama fa un canvi de veu i pronuncia un "... that is...". Am un simple canvi de la tessitura de veu ens diu: jo sóc al vostre costat i a mi tampoc m'agrada com van les coses en aquest país. Delicada proximitat.
El tram final de la campanya està contraposant dos tarannàs diferents. Obama, la frescura de la ingenuïtat; Clinton, el cinisme de la maduresa.
Per cert, ahir El Pais va publicar una àmplia crònica titulada alguna cosa així com (ho dic de memòria) "Todo se juega en Iowa". Només puc dir que aquest viatge és un encert. Ja en tinc ganes. Serem, per uns dies, al rovell de l'ou.
Tot va començar al debat de Philadelphia. Veient que Hillary s'havia blindat al capdavant de les enquestes, els dos rivals més clars van optar per atacar-la com no ho havien fet fins llavors. El debat va consistir en dues hores de punxades constants a la candidata Demòcrata. Els moderadors i els seus contrincants li demanaven que prengués posicions concretes sobre qüestions aparentment banals (¿cal donar el permís de conduir als immigrants sense papers?) i ella adoptava, sense massa habilitat, postures poc definides. Es mantenia en l'ambigüitat. Aquest és, segurament, un dels perills de liderar les enquestes en unes primàries: quan un candidat es veu guanyador, no adopta posicions massa extremes pensant ja en la campanya presidencial on, sense dubte, serà imprescindible situar-se al centre.
Més enllà de l'anècdota, el debat va mostrar les debilitats de Clinton (fins llavors desconegudes o, com a mínim, menystingudes gràcies a la seva invencibilitat als sondejos). Els contrincants, especialment Obama, van saber atacar-la de forma suficientment elegant per no distanciar aquells votants poc amants del "negative campaigning". En el moment just (tot i les crítiques de Rove a la passivitat d'Obama) i de la forma adequada.
Després, una excel·lent actuació de Barack Obama al Jefferson and Jackson Diner, una trobada organitzada pel Partit Demòcrata d'Iowa on van parlar tots els candidats i la Speaker (ara en hores baixes) Nacy Pelosi. El senador d'Illinois va poder demostrar les seves grans dots d'orador i el seu missatge d'unitat i de distanciament respecte a la "old Washington politics" va fer forat. Obama ha aconseguit, en qüestió de dies, el seu segon "momentum".
Aquest anunci, magistralment produït pel seu equip de campanya, intenta explotar aquestes fortaleses. El missatge és clar: jo sóc l'home que pot unir el país, jo no vull un país dividit entre Demòcrates i Republicans. I, a part del missatge central (core message), si us hi fixeu, en el discurs hi ha amagades dues crítiques a la seva principal rival. Barack diu: jo opto per dir als ciutadans allò que necessiten sentir i no allò que volen sentir, en referència a la política a cop d'enquesta que va caracteritzar l'era Clinton. I segueix: jo no relluitaré les batalles perdudes durant els 90, recordant el dolorós viacrucis de Hillary Clinton per reformar el sistema de salut nordamericà.
El moment clau de l'spot és, sens dubte, quan Obama fa un canvi de veu i pronuncia un "... that is...". Am un simple canvi de la tessitura de veu ens diu: jo sóc al vostre costat i a mi tampoc m'agrada com van les coses en aquest país. Delicada proximitat.
El tram final de la campanya està contraposant dos tarannàs diferents. Obama, la frescura de la ingenuïtat; Clinton, el cinisme de la maduresa.
Per cert, ahir El Pais va publicar una àmplia crònica titulada alguna cosa així com (ho dic de memòria) "Todo se juega en Iowa". Només puc dir que aquest viatge és un encert. Ja en tinc ganes. Serem, per uns dies, al rovell de l'ou.
dijous, 6 de desembre del 2007
"memo to Obama"
Tornem-hi amb Karl Rove. No és que hi estigui obsessionat, però m'he topat amb un altre article signat per aquest famós spin doctor. Aquets és genial. El va publicar el passat dimarts el Financial Times. És un article titulat "Memo de Obama". Auxò de ser nou en el món dels blogs fa que no us el pugui enllaçar. Em dóna errors cada vegada que ho intento. Però us en faig un resum. Val la pena.
Rove publica un article donant consells a Barack Obama sobre come guanyar Hillary Clinton a Iowa. Una classe magistral en poques línies. Un caldo concentrat d'estratègia política. Recomanacions que, un cop llegides, semblen elementalment elementals. Li diu:
a) Has de lluitar. Planta cara amb elegància. Abandona aquesta imatge d'Adlai Stevenson sense vitamines. "Sharpen your attacks".
b) Saps que molts Demòcrates tenen dubtes sobre Hillary Clinton; sobre la seva capacitat; sobre si seria una bona preisdenta. Saps que és vencible. Per això has aconseguit que tants antics "money raisers" de Bill Clinton hagin optat per tu en aquesta ocasió. Fes públics aquests temors. No deixis que la Hillary es blindi sota l'aureola d'intocable.
c) Si crees controvèrsies, no ho facis sobre temes on tu ets dèbil. Per exemple, i com has fet, acusant la Hillary de manca d'experiència en política exterior. Tu encara en tens menys.
d) Sigues clar. Respon sí o no. Equivoca't. Però no avaluis tant les teves respostes, que sigui ella l'ambigua, la calculadora.
e) La idea de canvi agrada als Demòcrates. Dona't a conèixer. Explica millor quin canvi proposes.
f) No deixis que la Hillary adopti el paper de víctima quan afirma, sumbilinalment, que qui discrepta d'ella desuniex els Demòcrates. Es pot discreptar, pensnar diferent de qui va al capdavant. Això és una nominació, no una coronació!
Ja ho veieu, Karl Rove ataca de nou. Tot i la saviesa dels consells, no sé si li fa cap favor al pobre Obama... Voldria algun candidat ser seriosament assessorat per la bèstia negra del partit contrari?
Rove publica un article donant consells a Barack Obama sobre come guanyar Hillary Clinton a Iowa. Una classe magistral en poques línies. Un caldo concentrat d'estratègia política. Recomanacions que, un cop llegides, semblen elementalment elementals. Li diu:
a) Has de lluitar. Planta cara amb elegància. Abandona aquesta imatge d'Adlai Stevenson sense vitamines. "Sharpen your attacks".
b) Saps que molts Demòcrates tenen dubtes sobre Hillary Clinton; sobre la seva capacitat; sobre si seria una bona preisdenta. Saps que és vencible. Per això has aconseguit que tants antics "money raisers" de Bill Clinton hagin optat per tu en aquesta ocasió. Fes públics aquests temors. No deixis que la Hillary es blindi sota l'aureola d'intocable.
c) Si crees controvèrsies, no ho facis sobre temes on tu ets dèbil. Per exemple, i com has fet, acusant la Hillary de manca d'experiència en política exterior. Tu encara en tens menys.
d) Sigues clar. Respon sí o no. Equivoca't. Però no avaluis tant les teves respostes, que sigui ella l'ambigua, la calculadora.
e) La idea de canvi agrada als Demòcrates. Dona't a conèixer. Explica millor quin canvi proposes.
f) No deixis que la Hillary adopti el paper de víctima quan afirma, sumbilinalment, que qui discrepta d'ella desuniex els Demòcrates. Es pot discreptar, pensnar diferent de qui va al capdavant. Això és una nominació, no una coronació!
Ja ho veieu, Karl Rove ataca de nou. Tot i la saviesa dels consells, no sé si li fa cap favor al pobre Obama... Voldria algun candidat ser seriosament assessorat per la bèstia negra del partit contrari?
dilluns, 3 de desembre del 2007
cotxes i Karl Rove
Ja tenim el cotxe llogat. Pensant en els camins rurals plens de neu hem optat per un jeep. De Chicago a Des Moines hi ha uns 550 quilòmetres, que cobrirem, segurament, en diferents etapes. Fins ara, sempre que havia visitat els Estats UNits m'havia quedat a les ciutats: Nova York, Washington, Seatle, Chicago... Però mai he explorat a fons l'Amèrica rural, l'Amèrica WASP, l'Amèrica Republicana. En tinc ganes.
Avui he descobert un article de l'aqruitecte (així l'anomenen) de les victòries de J.W. Bush, Karl Rove, a la revista Newsweek. Interessent lectura. Dóna consells als candidats Republicans sobre com derrotar Hillary Clinton. Els demana: a) actuar amb sinceritat i naturalitat; els americans estan cansats de candidats precuinats, de gestos artificials; volen algú que la cagui de tant en tant; b) mimar les minories, comencen a ser bosses de vots importants; c) centrar-se en "issues" que van més enllà de l'economia i la fiscalitat; en aquesta campanya, a diferència del que és habitual, la sanitat i la seguretat social seran problemes clau; d) abordar amb decisió la guerra a l'Iraq presentant-se com els únics caspaços de garantir la victòria. Sortir-ne és de gallines, ve a dir.
Consells concentrats d'un exassessor del President amb anècdotes sobre Hillary Clinton incloses. Un Karl Rove que també té les seves preferències a les files Demòcrates. Avui, el Financial Times publica una carta oberta de Rove a Obama: li dona consells per derrotar Clinton. "Win Iowa or get out of the race", li etsiba.
En fi, demà més.
Avui he descobert un article de l'aqruitecte (així l'anomenen) de les victòries de J.W. Bush, Karl Rove, a la revista Newsweek. Interessent lectura. Dóna consells als candidats Republicans sobre com derrotar Hillary Clinton. Els demana: a) actuar amb sinceritat i naturalitat; els americans estan cansats de candidats precuinats, de gestos artificials; volen algú que la cagui de tant en tant; b) mimar les minories, comencen a ser bosses de vots importants; c) centrar-se en "issues" que van més enllà de l'economia i la fiscalitat; en aquesta campanya, a diferència del que és habitual, la sanitat i la seguretat social seran problemes clau; d) abordar amb decisió la guerra a l'Iraq presentant-se com els únics caspaços de garantir la victòria. Sortir-ne és de gallines, ve a dir.
Consells concentrats d'un exassessor del President amb anècdotes sobre Hillary Clinton incloses. Un Karl Rove que també té les seves preferències a les files Demòcrates. Avui, el Financial Times publica una carta oberta de Rove a Obama: li dona consells per derrotar Clinton. "Win Iowa or get out of the race", li etsiba.
En fi, demà més.
diumenge, 2 de desembre del 2007
geografia electoral
Avui m'ha arribat per correu el mapa de carreteres d'Iowa que havia comprat feia uns dies per internet. Just al centre, lleugerament inclinada cap al sud, la capital de l'estat, Des Moines. Una ciutat que, com totes les que es troben a la riba del Mississipí, té nom francès. Com New Orleans, Baton Rouge, Lafayette...
Els analistes dels escenaris polítics tenen força estudiat fins a quin punt la geografia, la cultura i la història d'un territori condicionen, durant generacions, el vot i les preferències polítiques dels que hi viuen. A primera vista, resulta absurd pensar que una guerra de fa 500 anys pugui tenir alguna cosa a veure amb la posició política d'algú que viu al segle XXI. Però repassar, en paral·lel, la història d'un país i el resultat acumulat de cada una de les eleccions que s'hi han celebrat pot resultar revelador.
L'Oriol Bartomeus em feia notar, fa uns dies, que això no és broma. Per què a Baviera no existeix la CDU, com a la resta d'Alemanya, i en canvi el partit majoritari és, des de sempre, la CSU? Perquè Baviera té encara avui una majoria cristiana i mai va ser un territori on s'imposés la reforma protestant.
Per què a Espanya, el PP no ha governat mai a Castella-La Mancha? Tot s'explica per la "teoria del Tajo". Durant la reconquesta, l'avenç de les tropes cristianes -de nord a sud- va ser molt lent fins a arribar al Tajo. tant lent, que el poc territori que es guanyava a les tropes enemigues s'havia de repartir en petitíssimes porcions entre els fidels. En canvi, un cop superat el Tajo, l'avenç dels exèrcits catòlics va ser molt més ràpid i les terres a repartir eren abundants, la qual cosa feia que les propietats tinguessin centenars d'hectàrees. Així doncs, mentre al nord del riu el curs de la guerra havia deixat un mallat de petits propietaris, el sud es caracteritzava per grans extensions de cultiu sota la propietat d'un mateix senyor. O, dit d'una altra manera: al nord, minifundisme i al sud, latifundisme. Heus aquí el caldo de cultiu per a un comportament electoral que s'ha reproduït durant anys i panys: el nord, on abundaven els petits propietaris, feu de la dreta; el sud, on molts no tenien res de res i uns pocs ho tenien tot, feu de l'esquerra.
Però tornem al nostre mapa d'Iowa. La manca de grans concentracions urbanes beneficia els Republicans? Una població eminentment rural perjudica el Partit Demòcrata? No ho sé. L'actual governador d'Iowa és Demòcrata; també ho és un dels seus dos senadors. En canvi, els vots electorals de l'estat a les darreres eleccions presidencials (2004) van ser per als republicans. Un territori complex, Iowa.
De moment, sobre el mapa i a primer cop d'ull, una autopista interestatal que passa per la capital i que, sense massa miraments, s'endinsa per l'oest cap a Nebraska. Línies rectes que divideixen l'estat en una quadrícula gairebé perfecta, com si hagués estat traçada amb escaire i cartabó des d'un despatx. No hi ha carreteres tortuoses ni ports de muntanya. Les ciutats taquen el territori de forma equidistant. Sembla talment com si els pobles s'haguessin col·locat, amablement i sense resistir-s'hi, a la distància precisa per no molestar-se els uns als altres...
I entre una topografia minada de referències indígenes com Sioux City, Ottumwa o Cherokee, sobresurt una ciutat, a l'oest, fent frontera amb Illinois, que es diu, ni més ni menys així: Clinton.
Els analistes dels escenaris polítics tenen força estudiat fins a quin punt la geografia, la cultura i la història d'un territori condicionen, durant generacions, el vot i les preferències polítiques dels que hi viuen. A primera vista, resulta absurd pensar que una guerra de fa 500 anys pugui tenir alguna cosa a veure amb la posició política d'algú que viu al segle XXI. Però repassar, en paral·lel, la història d'un país i el resultat acumulat de cada una de les eleccions que s'hi han celebrat pot resultar revelador.
L'Oriol Bartomeus em feia notar, fa uns dies, que això no és broma. Per què a Baviera no existeix la CDU, com a la resta d'Alemanya, i en canvi el partit majoritari és, des de sempre, la CSU? Perquè Baviera té encara avui una majoria cristiana i mai va ser un territori on s'imposés la reforma protestant.
Per què a Espanya, el PP no ha governat mai a Castella-La Mancha? Tot s'explica per la "teoria del Tajo". Durant la reconquesta, l'avenç de les tropes cristianes -de nord a sud- va ser molt lent fins a arribar al Tajo. tant lent, que el poc territori que es guanyava a les tropes enemigues s'havia de repartir en petitíssimes porcions entre els fidels. En canvi, un cop superat el Tajo, l'avenç dels exèrcits catòlics va ser molt més ràpid i les terres a repartir eren abundants, la qual cosa feia que les propietats tinguessin centenars d'hectàrees. Així doncs, mentre al nord del riu el curs de la guerra havia deixat un mallat de petits propietaris, el sud es caracteritzava per grans extensions de cultiu sota la propietat d'un mateix senyor. O, dit d'una altra manera: al nord, minifundisme i al sud, latifundisme. Heus aquí el caldo de cultiu per a un comportament electoral que s'ha reproduït durant anys i panys: el nord, on abundaven els petits propietaris, feu de la dreta; el sud, on molts no tenien res de res i uns pocs ho tenien tot, feu de l'esquerra.
Però tornem al nostre mapa d'Iowa. La manca de grans concentracions urbanes beneficia els Republicans? Una població eminentment rural perjudica el Partit Demòcrata? No ho sé. L'actual governador d'Iowa és Demòcrata; també ho és un dels seus dos senadors. En canvi, els vots electorals de l'estat a les darreres eleccions presidencials (2004) van ser per als republicans. Un territori complex, Iowa.
De moment, sobre el mapa i a primer cop d'ull, una autopista interestatal que passa per la capital i que, sense massa miraments, s'endinsa per l'oest cap a Nebraska. Línies rectes que divideixen l'estat en una quadrícula gairebé perfecta, com si hagués estat traçada amb escaire i cartabó des d'un despatx. No hi ha carreteres tortuoses ni ports de muntanya. Les ciutats taquen el territori de forma equidistant. Sembla talment com si els pobles s'haguessin col·locat, amablement i sense resistir-s'hi, a la distància precisa per no molestar-se els uns als altres...
I entre una topografia minada de referències indígenes com Sioux City, Ottumwa o Cherokee, sobresurt una ciutat, a l'oest, fent frontera amb Illinois, que es diu, ni més ni menys així: Clinton.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
