El proper 3 de gener se celebren els caucus d'Iowa. En centenars de poblets dels Estats Units es reuniran, a les 7 del vespre, amb temperatures sota zero, votants demòcrates i republicans per escollir el candidat del seu partit a ocupar el despatx oval. Tot comença aquí, en aquests petits poblets. Tot comença a Iowa.

divendres, 28 de desembre de 2007

Chicago it's my kind of town

"Chicago it's my kind of town". Això cantava Frank Sinatra l'any 1964. Jo no tinc la seva veu (ni el seu swing), però hi estic d'acord. Chicago és una ciutat que em té el cor robat. És la meva tercera visita a la capital d'Illinois i no me'n canso. Al contrari.

És tard i demà ens hem de llevar aviat: la nostra aventura cap a Iowa comença. No obstant això, assegut al llit de l'hotel, vull escriure, ni que siguin quatre línies, sobre aquesta ciutat fantàstica.

Prefereixo Chicago a Nova York. El 1871, un gran incendi va destruir la ciutat. Al marge del llac Michigan, doncs, quedava una metròpolis devastada que calia reconstruir; un terreny erm, rosegat pel vent fred del midwest, que podia convertir-se en un laboratori d'experiments per a urbanistes, enginyers i arquitectes. I Així ha va ser. La invenció de les estructures d'acer (juntament amb el descobriment dels ascensors) va propiciar el naixement dels gratacels. Chicago va ser el bressol de l'arquitectura tecnificada, racional, vertical. Chicago va ser un banc de proves arquitectònic. La reconstrucció de la ciutat va obrir un debat col·lectiu sobre l'ús de calia donar a l'espai públic. Un diàleg intens entre els ciutadans i els seus dirigents sobre com s'havia de donar forma al futur de la ciutat.

Avui, aquest interès ciutadà per l'urbanisme i la bona arquitectura es manté viu. A Chicago no s'alça cap gratacels sense que tothom opini, sense que hi hagi hagut un procés envejable de maduració popular. No és només una teoria. Avui hi ha dos símptomes palpables d'aquest moviment cívic. En primer lloc, la controvèrsia generada entorn el del futur edifici de Santiago Calatrava, l'Spire, a la ciutat. Una construcció impressionant, inspirada en el moviment sensual del fum de les fogueres dels antics indis americans, que no deix ningú indiferent. En segon lloc, Blair Camin. Elll és el crític d'arquitectura del Chicago Tribune i se'l considera un dels millors del món. En fi, amb tot això vull dir que aquesta ciutat és un regal per als amants de la bona arquitectura. En molt poc espai, és possible trobar-hi obres de Ghery (Pritzker Pavilion), Mies van de Roe (Federal Buildings), l'equip d'arquitectes SOM (sears Tower), Rem Koolhas, Ricardo Bofill... I tot això envoltat d'escultures a l'aire lliure de Calder, Picasso, Chagall i Dubuffet.

El soroll del metro elevat del Loop és, a més, una inigualable simfonia per a la ciutat.

Chicago és una terra de contrastos. També en les temperatures. Si a l'estiu és un forn, a l'hivern el vent glaçat t'esgarrinxa la pell sense compassió. Com avui. Acabem de tornar del cine (que bonic és visitar una ciutat per tercera vegada: pots fer coses com aquesta, anar al cine) i ho hem viscut en pròpia carn. Aquest matí, quan ens hem despertat, nevava a cor que vols. Jo mai havia vist unes volves de neu tan immenses. De seguida s'ha cobert tot de blanc. Ara, tres dits de neu ho empastifen tot. El Claudi i jo (de caràcter mediterrani i no acostumats a aquestes inclemències) som els homes-capa. Ens vestim per per etapes: a poc a poc, seguint una litúrgia papal, ens anem posant samarretes, més samarretes, jerseis, forros polars, abrics, bufandes, guants, passamuntanyes i barrets. Després de llargues passejades, hem descobert que tapar-se les orelles és essencial.

Aprofitant que a fora nevava, avui hem planificat sobre un mapa la ruta de demà. Si tot va bé, dedicarem el matí a viatjar fins a Clinton (Iowa) i intentarem assistir a un míting de la Hillary Clinton. A la tarda, a Des Moines, serà el torn de John Edwards. Per sort, demà no s'espera neu. Per si de cas, però, hem decidit que omplirem el portaequipatges del jeep de queviures i mantes. No se sap mai.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Adam, encara en farem un llibre de tot això! t'escric a punt d'anar a dormir, avui he arribat a casa, tenia guàrdia al diari... i com això es porta a la sang, abans d'anar a dormir, repàs a la premsa i... una mica de trip to iowa! ja aniràs explicant! petons barcelonins!
mar jiménez