Reprenc el blog. Reprenc l'escriptura diària. Després d'unes setmanes de (merescut i necessari) descans, les idees prenen cos una altra vegada. Les emocions del viatge se solidifiquen, formen un pòsit inesborrable, maduren, s'intensifiquen. Ha estat, sens dubte, un dels viatges més estimulants de la meva vida: experiències úniques, bona companyia.
Té sentit mantenir aquest blog, encara? Sí. Té sentit perquè escriure em manté actiu, perquè escriure m'ajuda a conservar la finesa de l'anàlisi, la llibertat de pensament, la mala llet obligatòria. És cert que a partir d'ara escriuré els posts des de l'escriptori de casa; no serà el mateix. Però és millor la distància que el silenci.
La situació és aquesta. La cursa Demòcrata està més oberta que mai. No hi ha "front-runner". Hillary Clinton ha guanyat dues primàries (New Hampshire i Nevada) i Barack Obama dues més (Iowa i South Carolina). La tensió creix entre els dos principals rivals: foc creuat (amb alguns atacs personals inclosos) entre els dos equips de campanya. Alguns analistes opinen que la competició cos a cos que mantenen Clinton (o potser hauria de dir els Clinton, perquè l'expresident ha jugat fort aquests darrers dies) i Obama perjudica les expectatives electorals del partit Demòcrata. Edwards es manté a la cursa. A South Carolina (el seu estat) va obtenir, però, una tímida tercera posició.
Al bàndol Republicà, Mc Cain es treu l'espina clavada i guanya South Carolina. La seva campanya obté el "momentum" (com m'agrada sentir-los pronunciar aquesta paraula!) i se situa primer a les enquestes. Romney, que va guanyar al seu estat natal, es desinfla a poc a poc i espera recuperar embranzida presentant les seves credencials davant la crisi econòmica que viuen els EUA (es parla ja d'una possible recessió el segon i el tercer trimestre del 2008). Curiosament, a pitjors expectatives econòmiques, millors resultats electorals per Romney. Aquest home de negocis manté amb l'economia una relació inversament proporcional, em temo. L'efecte Huckabee passa a segon pla. Mentrestant, l'estratègia de Rudy Giuliani (guanyar Florida, guanyar el "supertuesday"; hi ha qui parla de RudyTuesday) comença a fer aigües. Almenys, això diuen les enquestes.
L'emoció de Hillary Clinton a New Hampshire ha estat àmpliament comentada. Alguns han parlat, fins i tot, de les "llàgrimes de la victòria". Sigui com sigui, el gest de debilitat de l'exprimera dama ha permès a diversos analistes parlar de la política de les emocions. En aquest sentit, us vull recomanar tres articles especialment interessants.
En primer lloc (la ment preclara -i una mica retorçada- del personatge s'ho mereix), una anàlisi de Karl Rove. Concisa, divertida, encertada.
En segon lloc, aquest article del sempre actiu Antoni Gutiérrez-Rubí. Un interessant comentari (ple de referències creuades) sobre la gestió de les emocions, en política, en ciència, en literatura.
I, finalment, una petita joia que he descobert avui. Un article a la quarta pàgina de El Pais (m'agrada aquest nou espai del diari!) del filòsof Daniel Innerarity. Genial. Imprescindible. Una reflexió sobre la invasió de l'esfera pública per part de la vida privada (privatització de l'espai públic) o, el que és el mateix, de la politització de l'esfera personal. L'he llegit a l'autobús. L'he rellegit abans de sopar. Després, l'he subratllat. Innerarity passa l'actualitat pel sedàs de la filosofia i ens recorda que les societats democràtiques no necessiten l'aprovació permanent dels seus líders; al contrari, n'hi ha prou amb una indiferència pactada...
dilluns, 28 de gener del 2008
dimecres, 9 de gener del 2008
Hillary and me
Per fi he pogut descarregar a l'ordinador les fotografies del viatge. No em negareu que, després de la victòria de Hillary Clinton a New Hamphsire (ajustada, ja ho sé), aquesta instantània és una mica més valuosa...
dilluns, 7 de gener del 2008
Hope over fear
El desafortunat i tortuós viatge de tornada, el jet lag i la tornada a la feina no m'ha permès actualitzar el blog tan com voldria. M'han quedat moltes coses al tinter. No us he explicat res, per exemple, de la nit dels caucus. Apassionant! Tampoc us he comentat els nostres incidents amb la policia... En fi, ens n'han passat de tots colors. Us dec (de fet em dec a mi mateix) una anàlisi amb profunditat dels resultats dels caucus... Tot arribarà.
El Claudi (instal·lat ja a Madrid) m'ha explicat que, al diari, tenia un cap que li deia alguna cosa així com: "Un dia de viatge equival a llegir 100 llibres". M'agrada. Si és cert, després de la nostra visita a Iowa haurem llegit la prestatgeria sencera d'una biblioteca.
Em vull aturar un moment en el discurs que va pronunciar Barack Obama després de conèixer els resultats. Pots uns dels parlaments més importants de la seva campanya. Disposava de temps gratuït a totes les televsions nacionals i, conscient del rosari de primàries que s'acosta (començant demà a New Hampshire), era imprescindible utilitzar-lo astutament. No com va fer Howard Dean després de quedar en tercer lloc a Iowa el 2004.
El d'Obama és un molt bon discurs. Concentra tots els missatges de la seva campanya (canvi, unitat, esperança) i aprofita la solemnitat del context per impregnar-los de credibilitat. De fet, el missatge era el moment.
L'equip d'Obama podia limitar-se a repetir les idees força de la campanya perquè el principal missatge era la seva victòria. En el fons, el discurs diu: "Aquells que creien que sóc un il·lús, aquí em tenen; aquells que pensaven que eren imbatibles, hauran de ser més humils. Jo tinc la majoria (mireu quanta gent em recolza, mireu quants joves tornen a creure en la política) i, ara sí, sóc imparable".
Tot plegat administrat amb un estil presidencialista, gens altiu, gens agressiu. Veu gruixuda, pauses al seu lloc.
El discurs és una recomanable lectura i convida al debat i l'anàlisi. Per aquells que preferiu veure'l per televisió, us adjunto el vídeo.
El Claudi (instal·lat ja a Madrid) m'ha explicat que, al diari, tenia un cap que li deia alguna cosa així com: "Un dia de viatge equival a llegir 100 llibres". M'agrada. Si és cert, després de la nostra visita a Iowa haurem llegit la prestatgeria sencera d'una biblioteca.
Em vull aturar un moment en el discurs que va pronunciar Barack Obama després de conèixer els resultats. Pots uns dels parlaments més importants de la seva campanya. Disposava de temps gratuït a totes les televsions nacionals i, conscient del rosari de primàries que s'acosta (començant demà a New Hampshire), era imprescindible utilitzar-lo astutament. No com va fer Howard Dean després de quedar en tercer lloc a Iowa el 2004.
El d'Obama és un molt bon discurs. Concentra tots els missatges de la seva campanya (canvi, unitat, esperança) i aprofita la solemnitat del context per impregnar-los de credibilitat. De fet, el missatge era el moment.
L'equip d'Obama podia limitar-se a repetir les idees força de la campanya perquè el principal missatge era la seva victòria. En el fons, el discurs diu: "Aquells que creien que sóc un il·lús, aquí em tenen; aquells que pensaven que eren imbatibles, hauran de ser més humils. Jo tinc la majoria (mireu quanta gent em recolza, mireu quants joves tornen a creure en la política) i, ara sí, sóc imparable".
Tot plegat administrat amb un estil presidencialista, gens altiu, gens agressiu. Veu gruixuda, pauses al seu lloc.
El discurs és una recomanable lectura i convida al debat i l'anàlisi. Per aquells que preferiu veure'l per televisió, us adjunto el vídeo.
dissabte, 5 de gener del 2008
Penjats a Minneapolis
Hem estat víctimes de la cara menys amable del capitalisme, si és que en té alguna d'amable. Ahir, volàvem cap a casa després d'un dels millors viatges que he fet mai. El nostre vol sortia de Chicago. Des d'aqui, fins a Minneapolis (Minnessota) i, des d'aquí, cap a Barcelona via Amsterdam. Sí, una mica de volta, però era l'itinerari més barat.
Doncs resulta que el primer vol va sortir amb retard i les grans ments pensants de la gran aerolínia Northwest van posar en marxa una estratègia que, com veureu, el primer que té en compte és la satisfacció dels seus clients. Consistia en vendre's els nostres seients del vol Minneapolis-Amsterdam al millor postor. I així ho van fer.
El més fomut, però, és que després d'esgargamellar-nos i córrer com mai pels passadissos de l'aeroport, vam arribar a la nostra porta d'embarc. L'avió encara hi era, però com que els nostres llocs se'ls havien venu (tot i que nosaltrs teniem ja les tsrges d'embarc), no ens van deixar pujar. Il·lògic, però cert.
Sospitem que el vol estava "overbooked". A Europa està prohibit; als Estats Units, no.
Després d'una atenció pèssima per part del personal de terra de l'aerolínia, vam aconsguir una ruta alternativa. El vol ens surt aquesta tarda de Minneapolis. Hem hagut de passar la nit en un hotel de carretera, al costat d'un Ikea. Des del llit, sentim els avions com aterren. On és el glamour d'Iowa?
L'únic problema és que arribarem a casa demà (diumenge) al migdia. O sigui que ens perdrem, per culpa de les gracioses normes de funcionament de Northwest, la nit i el matí de reis.
El Claudi, un poeta per descobrir, em va dir ahir: "Abans, viatjar era una aventura. Ara, el que importa és la velocitat. Tots volem arribar primers, tots som afegeixi el que, segons ell, hauria de ser el títol d'aquest post: "Chicago-Barcelona en 36 hores. Ni Willy Fogg!"
Doncs resulta que el primer vol va sortir amb retard i les grans ments pensants de la gran aerolínia Northwest van posar en marxa una estratègia que, com veureu, el primer que té en compte és la satisfacció dels seus clients. Consistia en vendre's els nostres seients del vol Minneapolis-Amsterdam al millor postor. I així ho van fer.
El més fomut, però, és que després d'esgargamellar-nos i córrer com mai pels passadissos de l'aeroport, vam arribar a la nostra porta d'embarc. L'avió encara hi era, però com que els nostres llocs se'ls havien venu (tot i que nosaltrs teniem ja les tsrges d'embarc), no ens van deixar pujar. Il·lògic, però cert.
Sospitem que el vol estava "overbooked". A Europa està prohibit; als Estats Units, no.
Després d'una atenció pèssima per part del personal de terra de l'aerolínia, vam aconsguir una ruta alternativa. El vol ens surt aquesta tarda de Minneapolis. Hem hagut de passar la nit en un hotel de carretera, al costat d'un Ikea. Des del llit, sentim els avions com aterren. On és el glamour d'Iowa?
L'únic problema és que arribarem a casa demà (diumenge) al migdia. O sigui que ens perdrem, per culpa de les gracioses normes de funcionament de Northwest, la nit i el matí de reis.
El Claudi, un poeta per descobrir, em va dir ahir: "Abans, viatjar era una aventura. Ara, el que importa és la velocitat. Tots volem arribar primers, tots som afegeixi el que, segons ell, hauria de ser el títol d'aquest post: "Chicago-Barcelona en 36 hores. Ni Willy Fogg!"
dijous, 3 de gener del 2008
Hora de confessar-se
Són les 6:30 i ja som al "caucus site". En el nostre cas, una església prop de carrer 51, a Des Moines. Tal com fan els diaris americans, ha arribat l'hora de mullar-se.
Després d'haver vist els candidats en acció, d'haver considerat les seves propostes i d'haver valorat el seu estil, les nostres preferències són:
ADAM: Hillary Clinton (first choice). És la més ben preparada. John Edwards (second choice). El millor orador, el més compromès.
CLAUDI: John Edwards (first choice). la millor oratòria i el més d'esquerres. Barack Obama (second choice). Per la joventut i pel color de la pell.
Alea jacta est.
El caucus comença...
Després d'haver vist els candidats en acció, d'haver considerat les seves propostes i d'haver valorat el seu estil, les nostres preferències són:
ADAM: Hillary Clinton (first choice). És la més ben preparada. John Edwards (second choice). El millor orador, el més compromès.
CLAUDI: John Edwards (first choice). la millor oratòria i el més d'esquerres. Barack Obama (second choice). Per la joventut i pel color de la pell.
Alea jacta est.
El caucus comença...
How does a caucus work?
It's caucus day! Totes les televisions dels EUA fan els informatius en directes des de Des Moines. Entrevistes als candidats, converses amb analistes polítics. la ciutat bull.
Aquest matí, la CNn, la Fox, la ABC... Totes els "major broadcasters" obrien esl seus informatius amb els caucus d'Iowa. Ahir a la nit, a l'acte de John McCain, vam tenir el popular presentador de Meet The Press, Tim Russert, a tocar.
El Claudi i jo assistirem com a observadors a un dels caucus. Fa un parell de dies, mentre preníem un cafè al Starbucks de Locust Street, vam intercanviar quatre paraules amb una família nordamaricana. Estaven al·lucinats. No es podien creure que dues persones com nosaltres haguessin vingut de tan lluny per veure aquest estrany fenomen polític. El seu fill coneixia Barcelona: havia exposat, coma videoartista, a la Galaria dels Àngels, davant del MACBA.
Després d'una conversa a peu dret, la dona ens va explicar que era la Precinct Capitan per Obama. Ens van convidar al seu "caucus site". Ara els trucarem per quedar entesos. També estem invitats al sopar que fan abans per, segons ens van dir, planejar l'estratègia. Jo ja estic emnocionat.
En fi, us aniré mantenint informat.
Mentrestant, us recomano aquest enllaç on podreu trobar un gràfic multimèdia que explica, de forma entenedora, com funciona una "caucus night". La mecànica no és precisament fàcil. especialment la dels Demòcrates.
Aquest clip de la Fox també és una bona explicació (amb pompa inclosa) sobre aquest peculiar procediment.
Aquest matí, la CNn, la Fox, la ABC... Totes els "major broadcasters" obrien esl seus informatius amb els caucus d'Iowa. Ahir a la nit, a l'acte de John McCain, vam tenir el popular presentador de Meet The Press, Tim Russert, a tocar.
El Claudi i jo assistirem com a observadors a un dels caucus. Fa un parell de dies, mentre preníem un cafè al Starbucks de Locust Street, vam intercanviar quatre paraules amb una família nordamaricana. Estaven al·lucinats. No es podien creure que dues persones com nosaltres haguessin vingut de tan lluny per veure aquest estrany fenomen polític. El seu fill coneixia Barcelona: havia exposat, coma videoartista, a la Galaria dels Àngels, davant del MACBA.
Després d'una conversa a peu dret, la dona ens va explicar que era la Precinct Capitan per Obama. Ens van convidar al seu "caucus site". Ara els trucarem per quedar entesos. També estem invitats al sopar que fan abans per, segons ens van dir, planejar l'estratègia. Jo ja estic emnocionat.
En fi, us aniré mantenint informat.
Mentrestant, us recomano aquest enllaç on podreu trobar un gràfic multimèdia que explica, de forma entenedora, com funciona una "caucus night". La mecànica no és precisament fàcil. especialment la dels Demòcrates.
Aquest clip de la Fox també és una bona explicació (amb pompa inclosa) sobre aquest peculiar procediment.
dimecres, 2 de gener del 2008
The last message
Demà és el dia D. Com ha dit aquest vespre el Republicà John McCain, "Tomorrow, democracy begins". Exagera. Però com a eslògan, funciona.
Aquesta nit, a Des Moines, la majoria de candidats celebraven els darrers actes de campanya. Edwards posava punt i final a una marató de 36 hores ininterrompudes (que ha inclòs actes tan surrealistes com una menjada de pancakes a les 5 del matí; sense comentaris) amb música rock en directe. Obama es donava un bany de masses en un míting multitudinari. Hillary Clinton continuava el seu tour particular per tots i cadascun dels "counties" d'Iowa.
Però la candidata Demòcrata tenia reservada una darrera sorpresa: un vídeo que s'ha difós en horari de màxima audiència per tots els canals que emeten a Iowa. Dos minuts de durada, mirant fixament a càmera, per demanar-los el vot. És aquest.
Aquesta nit, a Des Moines, la majoria de candidats celebraven els darrers actes de campanya. Edwards posava punt i final a una marató de 36 hores ininterrompudes (que ha inclòs actes tan surrealistes com una menjada de pancakes a les 5 del matí; sense comentaris) amb música rock en directe. Obama es donava un bany de masses en un míting multitudinari. Hillary Clinton continuava el seu tour particular per tots i cadascun dels "counties" d'Iowa.
Però la candidata Demòcrata tenia reservada una darrera sorpresa: un vídeo que s'ha difós en horari de màxima audiència per tots els canals que emeten a Iowa. Dos minuts de durada, mirant fixament a càmera, per demanar-los el vot. És aquest.
Hillary a -17º
Una mica més i la Beth i el Mark ens fan passar la nit al jaç. Quan vam trucar a la porta per saber si tenien una habitació per passar la nit, es pensaven que els veníem a demanar el vot en nom d’algun dels candidats. Fa setmanes que els habitants d’Iowa reben trucades telefòniques i visites inoportunes a l’hora de sopar. A l’Estat només hi viuen tres milions de persones i es calcula que els “caucusgoers” només són uns 300.000 Les campanyes els tenen ben identificats i no és difícil saber on viuen i enviar-los algun voluntari perquè intenti convèncer-los.
Per això la primera intenció dels amos del nostre Bed and Breakfast era deixar-nos a l’estacada. Quan en comptes del vot els vam demanar una habitació, van canviar d’opinió.
Avui, esmorzant, els hem preguntat si tenien intenció de participar en els caucus. I sí. Ja tenen la decisió presa: la Beth optarà per Obama (“He is a good man; honest and able to unify the country”), en Mark es decantarà per Hillary Clinton (“She is a smart girl and after eight years of Bush, we need a smart President”).
Hem dormit a Iowa City, una ciutat universitària, per poder assistir a un dels darrers mítings de Hillary Clinton. A les 9:15 de la nit a l’hotel Sheraton. Arribem puntuals, però ella fa tard. És l’últim acte del dia i acumula els retards. Mentrestant, ens entretenen amb un concurs que posa a prova els coneixements dels assistents sobre la vida i els miracles de l’exprimera dama. Els que l'encerten guanyen una xapa signada per la candidata. Aprenem, a través d'aquest show, que s’ha reunit amb 83 líders internacionals, que va néixer a Illinois i que ha format part del Armed and Services Committee. Hi ha dones que se les saben totes.
De sobte, apareix Hillary Clinton amb la seva filla, Chelsea. Aplaudiments. Crits. Comentaris en veu baixa.
Clinton traça un discurs molt semblant al que ja li hem sentit. parla de la seva experiència. O, dit d'una altra manera, de l'experiència que d'altres no tenen. Després enumera les seves propostes, desgrana el programa. I, finalment, demana el vot.
L'speech, però, presenta algunes novetats. En primer lloc, un elegant atac als seus adversaris. Sense citar-los, els diu: el canvi no s'aconsegueix només demanant-lo (això va per Edwards) ni desitjant-lo (això va per Obama; recordeu que el seu lema és HOPE).
i una segona novetat. Lues dues grans crítiques que fa a Bush. En primer lloc, haver governat des de la por. En segon lloc, haver permès que el fatalisme s'instal·li en l'estat d'ànim dels nordamericans. "We are de can do country. We are the ones whoe break barries, who set up the standards", diu.
Durant aquest dies, el Claudi i jo em anat afinant el nostre gust per la bona oratòria. Per la persuasió aristotèlica. I Hillary Clinton no és la millor oradora que hem vist. Sona solvent, però ens deixa freds. Potser no tant com el que fa a fora (-17 graus, per Déu!), però freds al capdavall.
Avui, hem llegit al diari la opinió d'una assistent: "She thinks and speaks very presidentially". Potser per això el missatge és menys apassionant. Un bon amic exregidor m'explica sempre fins a quin punt és difícil redactar el programa electoral per a un partit que està governant. Si és realista, decepciona. Si és idealista, menteix.
Sense dubte, en oratòria guanya Edwards. Aquest home fa vibrar. Potser a costa de la credibilitat del missatge. Mentre ens cruspíem els "scrambled eggs", en Mark ens ha fet una anàlisi maliciosa del discurs de John Edwards: "He only believes in a half of what he says".
Per això la primera intenció dels amos del nostre Bed and Breakfast era deixar-nos a l’estacada. Quan en comptes del vot els vam demanar una habitació, van canviar d’opinió.
Avui, esmorzant, els hem preguntat si tenien intenció de participar en els caucus. I sí. Ja tenen la decisió presa: la Beth optarà per Obama (“He is a good man; honest and able to unify the country”), en Mark es decantarà per Hillary Clinton (“She is a smart girl and after eight years of Bush, we need a smart President”).
Hem dormit a Iowa City, una ciutat universitària, per poder assistir a un dels darrers mítings de Hillary Clinton. A les 9:15 de la nit a l’hotel Sheraton. Arribem puntuals, però ella fa tard. És l’últim acte del dia i acumula els retards. Mentrestant, ens entretenen amb un concurs que posa a prova els coneixements dels assistents sobre la vida i els miracles de l’exprimera dama. Els que l'encerten guanyen una xapa signada per la candidata. Aprenem, a través d'aquest show, que s’ha reunit amb 83 líders internacionals, que va néixer a Illinois i que ha format part del Armed and Services Committee. Hi ha dones que se les saben totes.
De sobte, apareix Hillary Clinton amb la seva filla, Chelsea. Aplaudiments. Crits. Comentaris en veu baixa.
Clinton traça un discurs molt semblant al que ja li hem sentit. parla de la seva experiència. O, dit d'una altra manera, de l'experiència que d'altres no tenen. Després enumera les seves propostes, desgrana el programa. I, finalment, demana el vot.
L'speech, però, presenta algunes novetats. En primer lloc, un elegant atac als seus adversaris. Sense citar-los, els diu: el canvi no s'aconsegueix només demanant-lo (això va per Edwards) ni desitjant-lo (això va per Obama; recordeu que el seu lema és HOPE).
i una segona novetat. Lues dues grans crítiques que fa a Bush. En primer lloc, haver governat des de la por. En segon lloc, haver permès que el fatalisme s'instal·li en l'estat d'ànim dels nordamericans. "We are de can do country. We are the ones whoe break barries, who set up the standards", diu.
Durant aquest dies, el Claudi i jo em anat afinant el nostre gust per la bona oratòria. Per la persuasió aristotèlica. I Hillary Clinton no és la millor oradora que hem vist. Sona solvent, però ens deixa freds. Potser no tant com el que fa a fora (-17 graus, per Déu!), però freds al capdavall.
Avui, hem llegit al diari la opinió d'una assistent: "She thinks and speaks very presidentially". Potser per això el missatge és menys apassionant. Un bon amic exregidor m'explica sempre fins a quin punt és difícil redactar el programa electoral per a un partit que està governant. Si és realista, decepciona. Si és idealista, menteix.
Sense dubte, en oratòria guanya Edwards. Aquest home fa vibrar. Potser a costa de la credibilitat del missatge. Mentre ens cruspíem els "scrambled eggs", en Mark ens ha fet una anàlisi maliciosa del discurs de John Edwards: "He only believes in a half of what he says".
Barack Obama, en directe
Estic assegut la la zona de premsa de l'hotel Marriott d'Iowa City. A l'escenari, Barack Obama. La sala està plena a vessar. L'eslògan: "The change we can believe in".
Estreno d'aquesta manera una nova forma de "blogejar": en directe. Mentre escric aquestes línies, Obama diu: "When I was young, I was a community organizer in Chicago. I saw ordinary people doing extraordinary things". D'aquí, de la força del treball en equip, és d'on ell explica que va treure la inspiració.
Això és una festa. Famílies senceres i molta gent jove. Els analistes diuen que aquesta és la força de la seva estratègia: atreure els estudiants que voten per primera vegada. De fet, hi ha hagut certa polèmica entorn aquesta qüestió durant les darreres hores al "campaign trail". L'equip de campanya de Clinton va menystenir l'enquesta del Register (que situava el senador d'Illinois 6 punts per sobre de l'exprimera dama) esgrimint que la mostra contenia massa gent jove que, quan arriba l'hora de la veritat, no va a votar.
I Obama respon escalfant l'ambient. Es dirigeix als joves de la sala (que són molts) i els diu: "They think you are not gonna show up. They don't trust young people of our country".
Ara és l'hora d'alguns atacs, selectius, als Republicans. Els assistents embogeixen quan Obama recorda que el novembre del 2009 el nom de G.W. Bush no serà a les paperetes. Ni el de Dick Cheney.
Ara, Obama fa gala del seu estil. Explica que la seva campanya no es basa en les enquestes. A nosaltres ens mouen les conviccions, no els sondejos. "Some think I can't win because I am so nice. Well, I believe this is my strengh: our positive message". I, tot seguit, diu que ell no està contaminat per la manera de fer de Washington...
I continua fent servir els mateixos arguments que fa tres dies a Newton. De fet, fa servir les mateixes paraules, les mateixes frases. Els acudits, calcats. "Això és un déja-vu", diu el Claudi.
Des de la meva cadira compto més de 25 càmeres de televisió. Uns 100 periodistes l'acompanyen a tot arreu. L'escrutini de la premsa és constant i sever. Potser per això Obama no improvisa. Una frase fora de lloc seria magnificada pels mitjans, aprofitada per l'oposició i malinterpretada pels votants. I això seria un error fatal un dia abans de la votació.
Els mitjans aporten transparència al sistema democràtic. Són imprescindibles. Però el seu poder congela els missatges, paralitza els discursos. No m'estranya que, fa uns dies, el titular que publicava el Register per resumir un dia de campanya amb Hillary Clinton fos alguna cosa així com: "Clinton arriba tard i no pot respondre preguntes". No hi ha contingut. O, millor dit, el contingut no es renova. "Stay on message", en diuen els estrategues.
Per l'aduiència d'aquets auditori, el missatge és nou i engrescador. Per la premsa, no. L'han sentit centeners de amb durant els darrers 11 mesos. Sospito que per això s'acaba confonent l'anècdota en titular.
Tornem al míting. Ara, una frase que sentim per segona vegada: "Washington doesn't need more fire, Washington needs more light".
I un final electritzant: la veu més gruixuda, les frases més curtes, les paraules més ràpides: "If you believe, we can do it". Música amunt. Aquesta vegada, no hi ha preguntes.
Estreno d'aquesta manera una nova forma de "blogejar": en directe. Mentre escric aquestes línies, Obama diu: "When I was young, I was a community organizer in Chicago. I saw ordinary people doing extraordinary things". D'aquí, de la força del treball en equip, és d'on ell explica que va treure la inspiració.
Això és una festa. Famílies senceres i molta gent jove. Els analistes diuen que aquesta és la força de la seva estratègia: atreure els estudiants que voten per primera vegada. De fet, hi ha hagut certa polèmica entorn aquesta qüestió durant les darreres hores al "campaign trail". L'equip de campanya de Clinton va menystenir l'enquesta del Register (que situava el senador d'Illinois 6 punts per sobre de l'exprimera dama) esgrimint que la mostra contenia massa gent jove que, quan arriba l'hora de la veritat, no va a votar.
I Obama respon escalfant l'ambient. Es dirigeix als joves de la sala (que són molts) i els diu: "They think you are not gonna show up. They don't trust young people of our country".
Ara és l'hora d'alguns atacs, selectius, als Republicans. Els assistents embogeixen quan Obama recorda que el novembre del 2009 el nom de G.W. Bush no serà a les paperetes. Ni el de Dick Cheney.
Ara, Obama fa gala del seu estil. Explica que la seva campanya no es basa en les enquestes. A nosaltres ens mouen les conviccions, no els sondejos. "Some think I can't win because I am so nice. Well, I believe this is my strengh: our positive message". I, tot seguit, diu que ell no està contaminat per la manera de fer de Washington...
I continua fent servir els mateixos arguments que fa tres dies a Newton. De fet, fa servir les mateixes paraules, les mateixes frases. Els acudits, calcats. "Això és un déja-vu", diu el Claudi.
Des de la meva cadira compto més de 25 càmeres de televisió. Uns 100 periodistes l'acompanyen a tot arreu. L'escrutini de la premsa és constant i sever. Potser per això Obama no improvisa. Una frase fora de lloc seria magnificada pels mitjans, aprofitada per l'oposició i malinterpretada pels votants. I això seria un error fatal un dia abans de la votació.
Els mitjans aporten transparència al sistema democràtic. Són imprescindibles. Però el seu poder congela els missatges, paralitza els discursos. No m'estranya que, fa uns dies, el titular que publicava el Register per resumir un dia de campanya amb Hillary Clinton fos alguna cosa així com: "Clinton arriba tard i no pot respondre preguntes". No hi ha contingut. O, millor dit, el contingut no es renova. "Stay on message", en diuen els estrategues.
Per l'aduiència d'aquets auditori, el missatge és nou i engrescador. Per la premsa, no. L'han sentit centeners de amb durant els darrers 11 mesos. Sospito que per això s'acaba confonent l'anècdota en titular.
Tornem al míting. Ara, una frase que sentim per segona vegada: "Washington doesn't need more fire, Washington needs more light".
I un final electritzant: la veu més gruixuda, les frases més curtes, les paraules més ràpides: "If you believe, we can do it". Música amunt. Aquesta vegada, no hi ha preguntes.
dimarts, 1 de gener del 2008
Mitt Romney i els pastissets de xocolata
Quan hem arribat al 1515 est del carrer 17, no ens ho podíem creure. De fet, ens hem pensat que la maleïda dona del GPS ens havia enganyat. Buscàvem la seu del míting de Mitt Romney, exgovernador de Massachusetts i candidat Republicà, i hem aparegut al davant d'una casa particular d'un barri residencial. Fins ara, hem estat en escoles, gimnasos, cafeteries i salons d'hotel. Però que es celebrés un míting al menjador d'una casa amb la premsa asseguda al sofà era l'últim que ens esperàvem. Ha estat una experiència deliciosa.
A Iowa, la política es fica dins les cases. Literalment.
No ha calgut ni que toquéssim el timbre. Ens hem colat al menjador d'una gambada i hem començat a explorar, silenciosament, la casa d'uns desconeguts. Tots els membres de la família Coates i els amics que havien convidat lluïen un adhesiu al pit amb el lema "Romney for President". La casa sencera feia una olor dolça, de pastís de poma amb canyella. A la cuina, hi havia safates plenes de menjar: pernil en dolç, verdures fresques, pa de brioix. La premsa havia enfocat les càmeres de cara a la llar de foc i s'esperava asseguda al sofà.
De sobte, ha arribat Romney. Pantalons beix, camisa sense corbata, jersei de llana. L'home de la família, en John, li ha fet la presentació. "In a moment that an economic crisis is aproaching, we need somebody who undesrtands the economy". Com veieu, l'economia és un "issue" important als dos bàndols.
Romney, que venia acompanyat del seu fill (segons ha explicat, tota la família s'ha pres aquesta campanya com una experiència de creixement personal i fins i tot els seus fills han posposat els estudis durant un any per viatger amb el seu pare), ha explicat, en un discurs-exprés, que la força dels EUA no són ni els recursos naturals de què disposa ni el gran govern que dirigeix la nació, sinó els valors. "Freedom, opportunity, family, faith and patriotism; this are our values". També ha aprofitat per explicar que ell també té un pla per reformar el sisteam sanitari: "This is not a Democratic issue. I also hav a plan, a plan based on universal access a market of multiple providers. We don't want a state controlled Hillcare kind system".
Quan acaba, pica un parell de galetes de compromís i dóna la mà als assistents. Claudi i un servidor inclosos. S'apaguen les càmeres, marxa el candidat i només quedem nosaltres dos i la família amfitriona. Fins llavors, no havíem gosat a provar ni un sol canapè. però ha arribat l'hora. i, en qüestió de segons, hem ideat una tàctica per poder provar el pastís de poma que perfumava la casa d'una olor de canyella i sacarina. Era una olor de família-unida-a-la-vora-del-foc.
"Si demanem què és aquesta olor, ens oferiran un tros de pastís", hem pensat. Així ho hem fet i l'estratègia ha donat bons resultats: ja ens teniu en una sala plena de pastissets de xocolata, llimona, galetes casolanes i mantega de cacauet. Tot, amenitzat amb un vas de sidra calenta que ens han ofert, caritativament, les noies de la casa.
És prou sabut que els spin doctors espanyols importen amb facilitat les tècniques de màrqueting polític nordamericanes. Espero que no se'ls acudeixi copiar precisament aquesta: a mi se'm presenta Mariano Rajoy en persona a la cuina de casa per explicar-me que vol baixar l'IRPF, i m'agafa un patatús.
A Iowa, la política es fica dins les cases. Literalment.
No ha calgut ni que toquéssim el timbre. Ens hem colat al menjador d'una gambada i hem començat a explorar, silenciosament, la casa d'uns desconeguts. Tots els membres de la família Coates i els amics que havien convidat lluïen un adhesiu al pit amb el lema "Romney for President". La casa sencera feia una olor dolça, de pastís de poma amb canyella. A la cuina, hi havia safates plenes de menjar: pernil en dolç, verdures fresques, pa de brioix. La premsa havia enfocat les càmeres de cara a la llar de foc i s'esperava asseguda al sofà.
De sobte, ha arribat Romney. Pantalons beix, camisa sense corbata, jersei de llana. L'home de la família, en John, li ha fet la presentació. "In a moment that an economic crisis is aproaching, we need somebody who undesrtands the economy". Com veieu, l'economia és un "issue" important als dos bàndols.
Romney, que venia acompanyat del seu fill (segons ha explicat, tota la família s'ha pres aquesta campanya com una experiència de creixement personal i fins i tot els seus fills han posposat els estudis durant un any per viatger amb el seu pare), ha explicat, en un discurs-exprés, que la força dels EUA no són ni els recursos naturals de què disposa ni el gran govern que dirigeix la nació, sinó els valors. "Freedom, opportunity, family, faith and patriotism; this are our values". També ha aprofitat per explicar que ell també té un pla per reformar el sisteam sanitari: "This is not a Democratic issue. I also hav a plan, a plan based on universal access a market of multiple providers. We don't want a state controlled Hillcare kind system".
Quan acaba, pica un parell de galetes de compromís i dóna la mà als assistents. Claudi i un servidor inclosos. S'apaguen les càmeres, marxa el candidat i només quedem nosaltres dos i la família amfitriona. Fins llavors, no havíem gosat a provar ni un sol canapè. però ha arribat l'hora. i, en qüestió de segons, hem ideat una tàctica per poder provar el pastís de poma que perfumava la casa d'una olor de canyella i sacarina. Era una olor de família-unida-a-la-vora-del-foc.
"Si demanem què és aquesta olor, ens oferiran un tros de pastís", hem pensat. Així ho hem fet i l'estratègia ha donat bons resultats: ja ens teniu en una sala plena de pastissets de xocolata, llimona, galetes casolanes i mantega de cacauet. Tot, amenitzat amb un vas de sidra calenta que ens han ofert, caritativament, les noies de la casa.
És prou sabut que els spin doctors espanyols importen amb facilitat les tècniques de màrqueting polític nordamericanes. Espero que no se'ls acudeixi copiar precisament aquesta: a mi se'm presenta Mariano Rajoy en persona a la cuina de casa per explicar-me que vol baixar l'IRPF, i m'agafa un patatús.
Diga'm com vesteixes i et diré qui votes
Ahir em vaig reservar un bocí de la nostra aventura per explicar-vos-el avui, amb més calma. La història podria titular-se Mike Huckabee i la seva gent.
Just abans d'arribar a l'hotel vam considerar que ja era hora de veure un Republicà en acció. Si fins llavors no havíem assistit a cap acte dels candidats del partit de J.W. Bush, no era per la falta de sintonia ideològica, sinó per problemes d'agenda. A més, només hi ha dos contenders Republicans que aquests dies fan campanya a l'Estat: Huckabee i Romney. Giuliani i els seus estrategues creuen que no necessiten Iowa per guanyar. McCain, per la seva banda, concentra tots els seus esforços a New Hampshire.
En fi, Mike Huckabee celebrava ahir, en un club privat de Des Moines, un acte de campanya que, al seu torn, servia per donar la benvinguda al 2008. No sabem si els assistents vestien americana i corbata (alguns esmòquing, fins i tot) perquè eren de dretes o perquè era Cap d'Any. Aquest comentari és políticament incorrecte però empíricament necessari.
Hem comprovat que l'audiència als mítings dels Demòcrates i dels republicans és diferent. Hi ha dues Amèriques. La de la mare de família que diumenge passat alçava la mà den un míting d'Obama quan el candidat demanava qui no tenia assegurança mèdica, i la que ahir al vespre es reunia al voltant de les taules de canapès al Wakonda Club.
Micke Huckabee es va retardar més d'una hora i mitja i, per tant, vam marxar abans que parlés. Prometem anar a veure un míting sencer de l'exgovernador d'Arkansas abans de dijous. Ara bé, l'estona d'espera va ser productiva. Mentre una orquestra tocava en directe "Fly me to de moon", el Claudi i jo observàvem amb atenció els assistents a l'acte i posàvem l'orella en algunes converses.
Les preocupacions d'uns i d'altres són ben diferents. Mentre els Demòcrates aborden qüestions com la guerra a l'Iraq o la reforma del sistema sanitari, els Republicans parlen de fiscalitat, la família i el patriotisme.
La religió juga un paper clau entre els votants Republicans. L'última enquesta del Register mostra com només un 23% dels votants Republicans creu que la religió no és important a l'hora de decantar-se per un o altre candidat. No m'estranya, doncs, que un dels presentadors de Huckabee acabés ahir el seu speech cridant "Amén".
Just abans d'arribar a l'hotel vam considerar que ja era hora de veure un Republicà en acció. Si fins llavors no havíem assistit a cap acte dels candidats del partit de J.W. Bush, no era per la falta de sintonia ideològica, sinó per problemes d'agenda. A més, només hi ha dos contenders Republicans que aquests dies fan campanya a l'Estat: Huckabee i Romney. Giuliani i els seus estrategues creuen que no necessiten Iowa per guanyar. McCain, per la seva banda, concentra tots els seus esforços a New Hampshire.
En fi, Mike Huckabee celebrava ahir, en un club privat de Des Moines, un acte de campanya que, al seu torn, servia per donar la benvinguda al 2008. No sabem si els assistents vestien americana i corbata (alguns esmòquing, fins i tot) perquè eren de dretes o perquè era Cap d'Any. Aquest comentari és políticament incorrecte però empíricament necessari.
Hem comprovat que l'audiència als mítings dels Demòcrates i dels republicans és diferent. Hi ha dues Amèriques. La de la mare de família que diumenge passat alçava la mà den un míting d'Obama quan el candidat demanava qui no tenia assegurança mèdica, i la que ahir al vespre es reunia al voltant de les taules de canapès al Wakonda Club.
Micke Huckabee es va retardar més d'una hora i mitja i, per tant, vam marxar abans que parlés. Prometem anar a veure un míting sencer de l'exgovernador d'Arkansas abans de dijous. Ara bé, l'estona d'espera va ser productiva. Mentre una orquestra tocava en directe "Fly me to de moon", el Claudi i jo observàvem amb atenció els assistents a l'acte i posàvem l'orella en algunes converses.
Les preocupacions d'uns i d'altres són ben diferents. Mentre els Demòcrates aborden qüestions com la guerra a l'Iraq o la reforma del sistema sanitari, els Republicans parlen de fiscalitat, la família i el patriotisme.
La religió juga un paper clau entre els votants Republicans. L'última enquesta del Register mostra com només un 23% dels votants Republicans creu que la religió no és important a l'hora de decantar-se per un o altre candidat. No m'estranya, doncs, que un dels presentadors de Huckabee acabés ahir el seu speech cridant "Amén".
Breaking news: Obama i Huckabee guanyen
El 2008 arriba amb una enquesta sota el braç. Just a l'entrada de la festa de Cap d'Any per als periodistes que aquests dies s'allotgen a la capital d'Iowa (es calcula que s´pon més de 1.000 i que l'impacte econòmic dels caucus sobre la ciutat serà de més de 25 milions de dòlars) hi havia el The Des Moines Regiser, que publica a la portada els resultats del darrer sondeig.
Us els resumeixo abans d'anar a dormir.
Al bàndol dels Republicans, Micke Huckabee lidera les enquestes. Si al maig tenia un 4% dels vots, ara n'obté un 32%. Mitt Romney se situa segon, amb un suport del 26%. La novetat, en aquest cas, és la tercera posició, on John McCain desbanca Fred Thomson.
En el camp Demòcrata, Obama s'emporta el 32% dels vots i supera clarameny¡t Hillary Clinton (25%). John Edwards continua estancat al tercer lloc amb un 24% de la intenció de vot. L'anàlisi del Register és interessant: el senador d'Illinois aconsegueix emportar-se bona part del vot dels indpendents, així com dels "first time caucusgoers". Mentre que un 35% dels votants creu que Hillary compta l'experiència i l'habilitat per liderar (enfront del 21% d'Obama), només un 23% opina que és capaç d'unir el país. paradoxalment, un 31%& creuen que l'exprimera dama és la que té més probabilitats de guanyar les presidencials.
El Register explica que els resultats de l'enquesta posen de manifest la "continued fluidity in the race". Un terç dels votants afirmen que poden canviar d'opinió d'aquí al dijous. Així, i que el sondeig no recull els moviments d'aquests darreres dies, apoarta a l'anàlisi una certa sensació d'inestabilitat.
L'enquesta s'ha fet a 800 votants inscrits de cadascun dels partits i té uhn marge d'error del 3,5%.
Fet aquest comentari d'urgència, me'n vaig a dormir. Bona nit.
Us els resumeixo abans d'anar a dormir.
Al bàndol dels Republicans, Micke Huckabee lidera les enquestes. Si al maig tenia un 4% dels vots, ara n'obté un 32%. Mitt Romney se situa segon, amb un suport del 26%. La novetat, en aquest cas, és la tercera posició, on John McCain desbanca Fred Thomson.
En el camp Demòcrata, Obama s'emporta el 32% dels vots i supera clarameny¡t Hillary Clinton (25%). John Edwards continua estancat al tercer lloc amb un 24% de la intenció de vot. L'anàlisi del Register és interessant: el senador d'Illinois aconsegueix emportar-se bona part del vot dels indpendents, així com dels "first time caucusgoers". Mentre que un 35% dels votants creu que Hillary compta l'experiència i l'habilitat per liderar (enfront del 21% d'Obama), només un 23% opina que és capaç d'unir el país. paradoxalment, un 31%& creuen que l'exprimera dama és la que té més probabilitats de guanyar les presidencials.
El Register explica que els resultats de l'enquesta posen de manifest la "continued fluidity in the race". Un terç dels votants afirmen que poden canviar d'opinió d'aquí al dijous. Així, i que el sondeig no recull els moviments d'aquests darreres dies, apoarta a l'anàlisi una certa sensació d'inestabilitat.
L'enquesta s'ha fet a 800 votants inscrits de cadascun dels partits i té uhn marge d'error del 3,5%.
Fet aquest comentari d'urgència, me'n vaig a dormir. Bona nit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
