L'oratòria de Barack Obama recorda la de J. F. Kennedy. Llegir els seus discursos és un exercici estimulant (i emocionant). Ara, el seu equip de campanya ha decidit difondre el missatge renovador del candidat a ritme de rap. Per això ha elaborat un un videoclip exquisit titulat "Yes, we can". Una peça musical farcida de cares que transforma el missatge polític en poesia urbana, que connecta amb els joves del país (principal font dels vots d'Obama, juntament amb les classes adinerades) i que, de nou, modernitza i "youtubeitza" el màrqueting polític. Val la pena donar-hi un cop d'ull.
A casa nostra, i en aquesta mateixa línia, alguns artistes s'han mullat per Zapatero i han creat aquest vídeo: "Defender la alegría". La campanya retorna al terreny de les emocions. El títol del "clip" és simptomàtic: de nou, les dues Espanyes. La de la bronca i la de l'alegria; la de la crispació i la del diàleg; la pessimista i la il·lusionada... Dicotomies infantils, contrastos que funcionen. Com diu la cançó, "defender la alegría des de las trincheras". M'agrada el missatge. El positivisme és una actitud vital capaç blindar una societat davant les adversitats (sempre i quan no es confongui amb un excés d'ingenuïtat, és clar). Els americans ho saben prou bé. Mireu, si no, les seves campanyes, els seus missatges. "America is a can-do country", deia Hillary Clinton en un míting a Iowa. El somni america com a metàfora, el somni americà com a força motriu...
Confiar en les possibilitats d'un país és indispensable per mobilitzar els seus ciutadans. És per això que el "Yes, we can" de Barack Obama i "La mirada positiva" de José Luís Rodríguez Zapatero tenen punts de connexió. Els dos candidats exploten amb eficàcia la força del missatge en positiu, aprofiten hàbilment la capacitat engrescadora (els dos necessiten mobilitzar la totalitat del seu electorat potencial si volen guanyar) d'una actitud que entén el futur com un repte i no pas com una amenaça. El seu missatge, expressat de formes distintes i amb estils diferents, combina les dosis justes de patriotisme amb l'esperit de superació inherent a tots els ciutadans. I funciona. I mobilitza. Especialment davant d'una oposició que apareix emmurriada, queixosa, crispada i gairebé autodestructiva.
Per cert, el gest amb el dit (^) que imita de forma juganera unes celles punxagudes no és una invenció qualsevol. Es tracta del signe que es fa servir en el llenguatge dels sords-muts per referir-se al president Zapatero. No sé si per aquí al darrere hi ha l'equip de Joan Campany...
dissabte, 9 de febrer del 2008
dilluns, 28 de gener del 2008
Abans la distància que el silenci
Reprenc el blog. Reprenc l'escriptura diària. Després d'unes setmanes de (merescut i necessari) descans, les idees prenen cos una altra vegada. Les emocions del viatge se solidifiquen, formen un pòsit inesborrable, maduren, s'intensifiquen. Ha estat, sens dubte, un dels viatges més estimulants de la meva vida: experiències úniques, bona companyia.
Té sentit mantenir aquest blog, encara? Sí. Té sentit perquè escriure em manté actiu, perquè escriure m'ajuda a conservar la finesa de l'anàlisi, la llibertat de pensament, la mala llet obligatòria. És cert que a partir d'ara escriuré els posts des de l'escriptori de casa; no serà el mateix. Però és millor la distància que el silenci.
La situació és aquesta. La cursa Demòcrata està més oberta que mai. No hi ha "front-runner". Hillary Clinton ha guanyat dues primàries (New Hampshire i Nevada) i Barack Obama dues més (Iowa i South Carolina). La tensió creix entre els dos principals rivals: foc creuat (amb alguns atacs personals inclosos) entre els dos equips de campanya. Alguns analistes opinen que la competició cos a cos que mantenen Clinton (o potser hauria de dir els Clinton, perquè l'expresident ha jugat fort aquests darrers dies) i Obama perjudica les expectatives electorals del partit Demòcrata. Edwards es manté a la cursa. A South Carolina (el seu estat) va obtenir, però, una tímida tercera posició.
Al bàndol Republicà, Mc Cain es treu l'espina clavada i guanya South Carolina. La seva campanya obté el "momentum" (com m'agrada sentir-los pronunciar aquesta paraula!) i se situa primer a les enquestes. Romney, que va guanyar al seu estat natal, es desinfla a poc a poc i espera recuperar embranzida presentant les seves credencials davant la crisi econòmica que viuen els EUA (es parla ja d'una possible recessió el segon i el tercer trimestre del 2008). Curiosament, a pitjors expectatives econòmiques, millors resultats electorals per Romney. Aquest home de negocis manté amb l'economia una relació inversament proporcional, em temo. L'efecte Huckabee passa a segon pla. Mentrestant, l'estratègia de Rudy Giuliani (guanyar Florida, guanyar el "supertuesday"; hi ha qui parla de RudyTuesday) comença a fer aigües. Almenys, això diuen les enquestes.
L'emoció de Hillary Clinton a New Hampshire ha estat àmpliament comentada. Alguns han parlat, fins i tot, de les "llàgrimes de la victòria". Sigui com sigui, el gest de debilitat de l'exprimera dama ha permès a diversos analistes parlar de la política de les emocions. En aquest sentit, us vull recomanar tres articles especialment interessants.
En primer lloc (la ment preclara -i una mica retorçada- del personatge s'ho mereix), una anàlisi de Karl Rove. Concisa, divertida, encertada.
En segon lloc, aquest article del sempre actiu Antoni Gutiérrez-Rubí. Un interessant comentari (ple de referències creuades) sobre la gestió de les emocions, en política, en ciència, en literatura.
I, finalment, una petita joia que he descobert avui. Un article a la quarta pàgina de El Pais (m'agrada aquest nou espai del diari!) del filòsof Daniel Innerarity. Genial. Imprescindible. Una reflexió sobre la invasió de l'esfera pública per part de la vida privada (privatització de l'espai públic) o, el que és el mateix, de la politització de l'esfera personal. L'he llegit a l'autobús. L'he rellegit abans de sopar. Després, l'he subratllat. Innerarity passa l'actualitat pel sedàs de la filosofia i ens recorda que les societats democràtiques no necessiten l'aprovació permanent dels seus líders; al contrari, n'hi ha prou amb una indiferència pactada...
Té sentit mantenir aquest blog, encara? Sí. Té sentit perquè escriure em manté actiu, perquè escriure m'ajuda a conservar la finesa de l'anàlisi, la llibertat de pensament, la mala llet obligatòria. És cert que a partir d'ara escriuré els posts des de l'escriptori de casa; no serà el mateix. Però és millor la distància que el silenci.
La situació és aquesta. La cursa Demòcrata està més oberta que mai. No hi ha "front-runner". Hillary Clinton ha guanyat dues primàries (New Hampshire i Nevada) i Barack Obama dues més (Iowa i South Carolina). La tensió creix entre els dos principals rivals: foc creuat (amb alguns atacs personals inclosos) entre els dos equips de campanya. Alguns analistes opinen que la competició cos a cos que mantenen Clinton (o potser hauria de dir els Clinton, perquè l'expresident ha jugat fort aquests darrers dies) i Obama perjudica les expectatives electorals del partit Demòcrata. Edwards es manté a la cursa. A South Carolina (el seu estat) va obtenir, però, una tímida tercera posició.
Al bàndol Republicà, Mc Cain es treu l'espina clavada i guanya South Carolina. La seva campanya obté el "momentum" (com m'agrada sentir-los pronunciar aquesta paraula!) i se situa primer a les enquestes. Romney, que va guanyar al seu estat natal, es desinfla a poc a poc i espera recuperar embranzida presentant les seves credencials davant la crisi econòmica que viuen els EUA (es parla ja d'una possible recessió el segon i el tercer trimestre del 2008). Curiosament, a pitjors expectatives econòmiques, millors resultats electorals per Romney. Aquest home de negocis manté amb l'economia una relació inversament proporcional, em temo. L'efecte Huckabee passa a segon pla. Mentrestant, l'estratègia de Rudy Giuliani (guanyar Florida, guanyar el "supertuesday"; hi ha qui parla de RudyTuesday) comença a fer aigües. Almenys, això diuen les enquestes.
L'emoció de Hillary Clinton a New Hampshire ha estat àmpliament comentada. Alguns han parlat, fins i tot, de les "llàgrimes de la victòria". Sigui com sigui, el gest de debilitat de l'exprimera dama ha permès a diversos analistes parlar de la política de les emocions. En aquest sentit, us vull recomanar tres articles especialment interessants.
En primer lloc (la ment preclara -i una mica retorçada- del personatge s'ho mereix), una anàlisi de Karl Rove. Concisa, divertida, encertada.
En segon lloc, aquest article del sempre actiu Antoni Gutiérrez-Rubí. Un interessant comentari (ple de referències creuades) sobre la gestió de les emocions, en política, en ciència, en literatura.
I, finalment, una petita joia que he descobert avui. Un article a la quarta pàgina de El Pais (m'agrada aquest nou espai del diari!) del filòsof Daniel Innerarity. Genial. Imprescindible. Una reflexió sobre la invasió de l'esfera pública per part de la vida privada (privatització de l'espai públic) o, el que és el mateix, de la politització de l'esfera personal. L'he llegit a l'autobús. L'he rellegit abans de sopar. Després, l'he subratllat. Innerarity passa l'actualitat pel sedàs de la filosofia i ens recorda que les societats democràtiques no necessiten l'aprovació permanent dels seus líders; al contrari, n'hi ha prou amb una indiferència pactada...
dimecres, 9 de gener del 2008
Hillary and me
Per fi he pogut descarregar a l'ordinador les fotografies del viatge. No em negareu que, després de la victòria de Hillary Clinton a New Hamphsire (ajustada, ja ho sé), aquesta instantània és una mica més valuosa...
dilluns, 7 de gener del 2008
Hope over fear
El desafortunat i tortuós viatge de tornada, el jet lag i la tornada a la feina no m'ha permès actualitzar el blog tan com voldria. M'han quedat moltes coses al tinter. No us he explicat res, per exemple, de la nit dels caucus. Apassionant! Tampoc us he comentat els nostres incidents amb la policia... En fi, ens n'han passat de tots colors. Us dec (de fet em dec a mi mateix) una anàlisi amb profunditat dels resultats dels caucus... Tot arribarà.
El Claudi (instal·lat ja a Madrid) m'ha explicat que, al diari, tenia un cap que li deia alguna cosa així com: "Un dia de viatge equival a llegir 100 llibres". M'agrada. Si és cert, després de la nostra visita a Iowa haurem llegit la prestatgeria sencera d'una biblioteca.
Em vull aturar un moment en el discurs que va pronunciar Barack Obama després de conèixer els resultats. Pots uns dels parlaments més importants de la seva campanya. Disposava de temps gratuït a totes les televsions nacionals i, conscient del rosari de primàries que s'acosta (començant demà a New Hampshire), era imprescindible utilitzar-lo astutament. No com va fer Howard Dean després de quedar en tercer lloc a Iowa el 2004.
El d'Obama és un molt bon discurs. Concentra tots els missatges de la seva campanya (canvi, unitat, esperança) i aprofita la solemnitat del context per impregnar-los de credibilitat. De fet, el missatge era el moment.
L'equip d'Obama podia limitar-se a repetir les idees força de la campanya perquè el principal missatge era la seva victòria. En el fons, el discurs diu: "Aquells que creien que sóc un il·lús, aquí em tenen; aquells que pensaven que eren imbatibles, hauran de ser més humils. Jo tinc la majoria (mireu quanta gent em recolza, mireu quants joves tornen a creure en la política) i, ara sí, sóc imparable".
Tot plegat administrat amb un estil presidencialista, gens altiu, gens agressiu. Veu gruixuda, pauses al seu lloc.
El discurs és una recomanable lectura i convida al debat i l'anàlisi. Per aquells que preferiu veure'l per televisió, us adjunto el vídeo.
El Claudi (instal·lat ja a Madrid) m'ha explicat que, al diari, tenia un cap que li deia alguna cosa així com: "Un dia de viatge equival a llegir 100 llibres". M'agrada. Si és cert, després de la nostra visita a Iowa haurem llegit la prestatgeria sencera d'una biblioteca.
Em vull aturar un moment en el discurs que va pronunciar Barack Obama després de conèixer els resultats. Pots uns dels parlaments més importants de la seva campanya. Disposava de temps gratuït a totes les televsions nacionals i, conscient del rosari de primàries que s'acosta (començant demà a New Hampshire), era imprescindible utilitzar-lo astutament. No com va fer Howard Dean després de quedar en tercer lloc a Iowa el 2004.
El d'Obama és un molt bon discurs. Concentra tots els missatges de la seva campanya (canvi, unitat, esperança) i aprofita la solemnitat del context per impregnar-los de credibilitat. De fet, el missatge era el moment.
L'equip d'Obama podia limitar-se a repetir les idees força de la campanya perquè el principal missatge era la seva victòria. En el fons, el discurs diu: "Aquells que creien que sóc un il·lús, aquí em tenen; aquells que pensaven que eren imbatibles, hauran de ser més humils. Jo tinc la majoria (mireu quanta gent em recolza, mireu quants joves tornen a creure en la política) i, ara sí, sóc imparable".
Tot plegat administrat amb un estil presidencialista, gens altiu, gens agressiu. Veu gruixuda, pauses al seu lloc.
El discurs és una recomanable lectura i convida al debat i l'anàlisi. Per aquells que preferiu veure'l per televisió, us adjunto el vídeo.
dissabte, 5 de gener del 2008
Penjats a Minneapolis
Hem estat víctimes de la cara menys amable del capitalisme, si és que en té alguna d'amable. Ahir, volàvem cap a casa després d'un dels millors viatges que he fet mai. El nostre vol sortia de Chicago. Des d'aqui, fins a Minneapolis (Minnessota) i, des d'aquí, cap a Barcelona via Amsterdam. Sí, una mica de volta, però era l'itinerari més barat.
Doncs resulta que el primer vol va sortir amb retard i les grans ments pensants de la gran aerolínia Northwest van posar en marxa una estratègia que, com veureu, el primer que té en compte és la satisfacció dels seus clients. Consistia en vendre's els nostres seients del vol Minneapolis-Amsterdam al millor postor. I així ho van fer.
El més fomut, però, és que després d'esgargamellar-nos i córrer com mai pels passadissos de l'aeroport, vam arribar a la nostra porta d'embarc. L'avió encara hi era, però com que els nostres llocs se'ls havien venu (tot i que nosaltrs teniem ja les tsrges d'embarc), no ens van deixar pujar. Il·lògic, però cert.
Sospitem que el vol estava "overbooked". A Europa està prohibit; als Estats Units, no.
Després d'una atenció pèssima per part del personal de terra de l'aerolínia, vam aconsguir una ruta alternativa. El vol ens surt aquesta tarda de Minneapolis. Hem hagut de passar la nit en un hotel de carretera, al costat d'un Ikea. Des del llit, sentim els avions com aterren. On és el glamour d'Iowa?
L'únic problema és que arribarem a casa demà (diumenge) al migdia. O sigui que ens perdrem, per culpa de les gracioses normes de funcionament de Northwest, la nit i el matí de reis.
El Claudi, un poeta per descobrir, em va dir ahir: "Abans, viatjar era una aventura. Ara, el que importa és la velocitat. Tots volem arribar primers, tots som afegeixi el que, segons ell, hauria de ser el títol d'aquest post: "Chicago-Barcelona en 36 hores. Ni Willy Fogg!"
Doncs resulta que el primer vol va sortir amb retard i les grans ments pensants de la gran aerolínia Northwest van posar en marxa una estratègia que, com veureu, el primer que té en compte és la satisfacció dels seus clients. Consistia en vendre's els nostres seients del vol Minneapolis-Amsterdam al millor postor. I així ho van fer.
El més fomut, però, és que després d'esgargamellar-nos i córrer com mai pels passadissos de l'aeroport, vam arribar a la nostra porta d'embarc. L'avió encara hi era, però com que els nostres llocs se'ls havien venu (tot i que nosaltrs teniem ja les tsrges d'embarc), no ens van deixar pujar. Il·lògic, però cert.
Sospitem que el vol estava "overbooked". A Europa està prohibit; als Estats Units, no.
Després d'una atenció pèssima per part del personal de terra de l'aerolínia, vam aconsguir una ruta alternativa. El vol ens surt aquesta tarda de Minneapolis. Hem hagut de passar la nit en un hotel de carretera, al costat d'un Ikea. Des del llit, sentim els avions com aterren. On és el glamour d'Iowa?
L'únic problema és que arribarem a casa demà (diumenge) al migdia. O sigui que ens perdrem, per culpa de les gracioses normes de funcionament de Northwest, la nit i el matí de reis.
El Claudi, un poeta per descobrir, em va dir ahir: "Abans, viatjar era una aventura. Ara, el que importa és la velocitat. Tots volem arribar primers, tots som afegeixi el que, segons ell, hauria de ser el títol d'aquest post: "Chicago-Barcelona en 36 hores. Ni Willy Fogg!"
dijous, 3 de gener del 2008
Hora de confessar-se
Són les 6:30 i ja som al "caucus site". En el nostre cas, una església prop de carrer 51, a Des Moines. Tal com fan els diaris americans, ha arribat l'hora de mullar-se.
Després d'haver vist els candidats en acció, d'haver considerat les seves propostes i d'haver valorat el seu estil, les nostres preferències són:
ADAM: Hillary Clinton (first choice). És la més ben preparada. John Edwards (second choice). El millor orador, el més compromès.
CLAUDI: John Edwards (first choice). la millor oratòria i el més d'esquerres. Barack Obama (second choice). Per la joventut i pel color de la pell.
Alea jacta est.
El caucus comença...
Després d'haver vist els candidats en acció, d'haver considerat les seves propostes i d'haver valorat el seu estil, les nostres preferències són:
ADAM: Hillary Clinton (first choice). És la més ben preparada. John Edwards (second choice). El millor orador, el més compromès.
CLAUDI: John Edwards (first choice). la millor oratòria i el més d'esquerres. Barack Obama (second choice). Per la joventut i pel color de la pell.
Alea jacta est.
El caucus comença...
How does a caucus work?
It's caucus day! Totes les televisions dels EUA fan els informatius en directes des de Des Moines. Entrevistes als candidats, converses amb analistes polítics. la ciutat bull.
Aquest matí, la CNn, la Fox, la ABC... Totes els "major broadcasters" obrien esl seus informatius amb els caucus d'Iowa. Ahir a la nit, a l'acte de John McCain, vam tenir el popular presentador de Meet The Press, Tim Russert, a tocar.
El Claudi i jo assistirem com a observadors a un dels caucus. Fa un parell de dies, mentre preníem un cafè al Starbucks de Locust Street, vam intercanviar quatre paraules amb una família nordamaricana. Estaven al·lucinats. No es podien creure que dues persones com nosaltres haguessin vingut de tan lluny per veure aquest estrany fenomen polític. El seu fill coneixia Barcelona: havia exposat, coma videoartista, a la Galaria dels Àngels, davant del MACBA.
Després d'una conversa a peu dret, la dona ens va explicar que era la Precinct Capitan per Obama. Ens van convidar al seu "caucus site". Ara els trucarem per quedar entesos. També estem invitats al sopar que fan abans per, segons ens van dir, planejar l'estratègia. Jo ja estic emnocionat.
En fi, us aniré mantenint informat.
Mentrestant, us recomano aquest enllaç on podreu trobar un gràfic multimèdia que explica, de forma entenedora, com funciona una "caucus night". La mecànica no és precisament fàcil. especialment la dels Demòcrates.
Aquest clip de la Fox també és una bona explicació (amb pompa inclosa) sobre aquest peculiar procediment.
Aquest matí, la CNn, la Fox, la ABC... Totes els "major broadcasters" obrien esl seus informatius amb els caucus d'Iowa. Ahir a la nit, a l'acte de John McCain, vam tenir el popular presentador de Meet The Press, Tim Russert, a tocar.
El Claudi i jo assistirem com a observadors a un dels caucus. Fa un parell de dies, mentre preníem un cafè al Starbucks de Locust Street, vam intercanviar quatre paraules amb una família nordamaricana. Estaven al·lucinats. No es podien creure que dues persones com nosaltres haguessin vingut de tan lluny per veure aquest estrany fenomen polític. El seu fill coneixia Barcelona: havia exposat, coma videoartista, a la Galaria dels Àngels, davant del MACBA.
Després d'una conversa a peu dret, la dona ens va explicar que era la Precinct Capitan per Obama. Ens van convidar al seu "caucus site". Ara els trucarem per quedar entesos. També estem invitats al sopar que fan abans per, segons ens van dir, planejar l'estratègia. Jo ja estic emnocionat.
En fi, us aniré mantenint informat.
Mentrestant, us recomano aquest enllaç on podreu trobar un gràfic multimèdia que explica, de forma entenedora, com funciona una "caucus night". La mecànica no és precisament fàcil. especialment la dels Demòcrates.
Aquest clip de la Fox també és una bona explicació (amb pompa inclosa) sobre aquest peculiar procediment.
dimecres, 2 de gener del 2008
The last message
Demà és el dia D. Com ha dit aquest vespre el Republicà John McCain, "Tomorrow, democracy begins". Exagera. Però com a eslògan, funciona.
Aquesta nit, a Des Moines, la majoria de candidats celebraven els darrers actes de campanya. Edwards posava punt i final a una marató de 36 hores ininterrompudes (que ha inclòs actes tan surrealistes com una menjada de pancakes a les 5 del matí; sense comentaris) amb música rock en directe. Obama es donava un bany de masses en un míting multitudinari. Hillary Clinton continuava el seu tour particular per tots i cadascun dels "counties" d'Iowa.
Però la candidata Demòcrata tenia reservada una darrera sorpresa: un vídeo que s'ha difós en horari de màxima audiència per tots els canals que emeten a Iowa. Dos minuts de durada, mirant fixament a càmera, per demanar-los el vot. És aquest.
Aquesta nit, a Des Moines, la majoria de candidats celebraven els darrers actes de campanya. Edwards posava punt i final a una marató de 36 hores ininterrompudes (que ha inclòs actes tan surrealistes com una menjada de pancakes a les 5 del matí; sense comentaris) amb música rock en directe. Obama es donava un bany de masses en un míting multitudinari. Hillary Clinton continuava el seu tour particular per tots i cadascun dels "counties" d'Iowa.
Però la candidata Demòcrata tenia reservada una darrera sorpresa: un vídeo que s'ha difós en horari de màxima audiència per tots els canals que emeten a Iowa. Dos minuts de durada, mirant fixament a càmera, per demanar-los el vot. És aquest.
Hillary a -17º
Una mica més i la Beth i el Mark ens fan passar la nit al jaç. Quan vam trucar a la porta per saber si tenien una habitació per passar la nit, es pensaven que els veníem a demanar el vot en nom d’algun dels candidats. Fa setmanes que els habitants d’Iowa reben trucades telefòniques i visites inoportunes a l’hora de sopar. A l’Estat només hi viuen tres milions de persones i es calcula que els “caucusgoers” només són uns 300.000 Les campanyes els tenen ben identificats i no és difícil saber on viuen i enviar-los algun voluntari perquè intenti convèncer-los.
Per això la primera intenció dels amos del nostre Bed and Breakfast era deixar-nos a l’estacada. Quan en comptes del vot els vam demanar una habitació, van canviar d’opinió.
Avui, esmorzant, els hem preguntat si tenien intenció de participar en els caucus. I sí. Ja tenen la decisió presa: la Beth optarà per Obama (“He is a good man; honest and able to unify the country”), en Mark es decantarà per Hillary Clinton (“She is a smart girl and after eight years of Bush, we need a smart President”).
Hem dormit a Iowa City, una ciutat universitària, per poder assistir a un dels darrers mítings de Hillary Clinton. A les 9:15 de la nit a l’hotel Sheraton. Arribem puntuals, però ella fa tard. És l’últim acte del dia i acumula els retards. Mentrestant, ens entretenen amb un concurs que posa a prova els coneixements dels assistents sobre la vida i els miracles de l’exprimera dama. Els que l'encerten guanyen una xapa signada per la candidata. Aprenem, a través d'aquest show, que s’ha reunit amb 83 líders internacionals, que va néixer a Illinois i que ha format part del Armed and Services Committee. Hi ha dones que se les saben totes.
De sobte, apareix Hillary Clinton amb la seva filla, Chelsea. Aplaudiments. Crits. Comentaris en veu baixa.
Clinton traça un discurs molt semblant al que ja li hem sentit. parla de la seva experiència. O, dit d'una altra manera, de l'experiència que d'altres no tenen. Després enumera les seves propostes, desgrana el programa. I, finalment, demana el vot.
L'speech, però, presenta algunes novetats. En primer lloc, un elegant atac als seus adversaris. Sense citar-los, els diu: el canvi no s'aconsegueix només demanant-lo (això va per Edwards) ni desitjant-lo (això va per Obama; recordeu que el seu lema és HOPE).
i una segona novetat. Lues dues grans crítiques que fa a Bush. En primer lloc, haver governat des de la por. En segon lloc, haver permès que el fatalisme s'instal·li en l'estat d'ànim dels nordamericans. "We are de can do country. We are the ones whoe break barries, who set up the standards", diu.
Durant aquest dies, el Claudi i jo em anat afinant el nostre gust per la bona oratòria. Per la persuasió aristotèlica. I Hillary Clinton no és la millor oradora que hem vist. Sona solvent, però ens deixa freds. Potser no tant com el que fa a fora (-17 graus, per Déu!), però freds al capdavall.
Avui, hem llegit al diari la opinió d'una assistent: "She thinks and speaks very presidentially". Potser per això el missatge és menys apassionant. Un bon amic exregidor m'explica sempre fins a quin punt és difícil redactar el programa electoral per a un partit que està governant. Si és realista, decepciona. Si és idealista, menteix.
Sense dubte, en oratòria guanya Edwards. Aquest home fa vibrar. Potser a costa de la credibilitat del missatge. Mentre ens cruspíem els "scrambled eggs", en Mark ens ha fet una anàlisi maliciosa del discurs de John Edwards: "He only believes in a half of what he says".
Per això la primera intenció dels amos del nostre Bed and Breakfast era deixar-nos a l’estacada. Quan en comptes del vot els vam demanar una habitació, van canviar d’opinió.
Avui, esmorzant, els hem preguntat si tenien intenció de participar en els caucus. I sí. Ja tenen la decisió presa: la Beth optarà per Obama (“He is a good man; honest and able to unify the country”), en Mark es decantarà per Hillary Clinton (“She is a smart girl and after eight years of Bush, we need a smart President”).
Hem dormit a Iowa City, una ciutat universitària, per poder assistir a un dels darrers mítings de Hillary Clinton. A les 9:15 de la nit a l’hotel Sheraton. Arribem puntuals, però ella fa tard. És l’últim acte del dia i acumula els retards. Mentrestant, ens entretenen amb un concurs que posa a prova els coneixements dels assistents sobre la vida i els miracles de l’exprimera dama. Els que l'encerten guanyen una xapa signada per la candidata. Aprenem, a través d'aquest show, que s’ha reunit amb 83 líders internacionals, que va néixer a Illinois i que ha format part del Armed and Services Committee. Hi ha dones que se les saben totes.
De sobte, apareix Hillary Clinton amb la seva filla, Chelsea. Aplaudiments. Crits. Comentaris en veu baixa.
Clinton traça un discurs molt semblant al que ja li hem sentit. parla de la seva experiència. O, dit d'una altra manera, de l'experiència que d'altres no tenen. Després enumera les seves propostes, desgrana el programa. I, finalment, demana el vot.
L'speech, però, presenta algunes novetats. En primer lloc, un elegant atac als seus adversaris. Sense citar-los, els diu: el canvi no s'aconsegueix només demanant-lo (això va per Edwards) ni desitjant-lo (això va per Obama; recordeu que el seu lema és HOPE).
i una segona novetat. Lues dues grans crítiques que fa a Bush. En primer lloc, haver governat des de la por. En segon lloc, haver permès que el fatalisme s'instal·li en l'estat d'ànim dels nordamericans. "We are de can do country. We are the ones whoe break barries, who set up the standards", diu.
Durant aquest dies, el Claudi i jo em anat afinant el nostre gust per la bona oratòria. Per la persuasió aristotèlica. I Hillary Clinton no és la millor oradora que hem vist. Sona solvent, però ens deixa freds. Potser no tant com el que fa a fora (-17 graus, per Déu!), però freds al capdavall.
Avui, hem llegit al diari la opinió d'una assistent: "She thinks and speaks very presidentially". Potser per això el missatge és menys apassionant. Un bon amic exregidor m'explica sempre fins a quin punt és difícil redactar el programa electoral per a un partit que està governant. Si és realista, decepciona. Si és idealista, menteix.
Sense dubte, en oratòria guanya Edwards. Aquest home fa vibrar. Potser a costa de la credibilitat del missatge. Mentre ens cruspíem els "scrambled eggs", en Mark ens ha fet una anàlisi maliciosa del discurs de John Edwards: "He only believes in a half of what he says".
Barack Obama, en directe
Estic assegut la la zona de premsa de l'hotel Marriott d'Iowa City. A l'escenari, Barack Obama. La sala està plena a vessar. L'eslògan: "The change we can believe in".
Estreno d'aquesta manera una nova forma de "blogejar": en directe. Mentre escric aquestes línies, Obama diu: "When I was young, I was a community organizer in Chicago. I saw ordinary people doing extraordinary things". D'aquí, de la força del treball en equip, és d'on ell explica que va treure la inspiració.
Això és una festa. Famílies senceres i molta gent jove. Els analistes diuen que aquesta és la força de la seva estratègia: atreure els estudiants que voten per primera vegada. De fet, hi ha hagut certa polèmica entorn aquesta qüestió durant les darreres hores al "campaign trail". L'equip de campanya de Clinton va menystenir l'enquesta del Register (que situava el senador d'Illinois 6 punts per sobre de l'exprimera dama) esgrimint que la mostra contenia massa gent jove que, quan arriba l'hora de la veritat, no va a votar.
I Obama respon escalfant l'ambient. Es dirigeix als joves de la sala (que són molts) i els diu: "They think you are not gonna show up. They don't trust young people of our country".
Ara és l'hora d'alguns atacs, selectius, als Republicans. Els assistents embogeixen quan Obama recorda que el novembre del 2009 el nom de G.W. Bush no serà a les paperetes. Ni el de Dick Cheney.
Ara, Obama fa gala del seu estil. Explica que la seva campanya no es basa en les enquestes. A nosaltres ens mouen les conviccions, no els sondejos. "Some think I can't win because I am so nice. Well, I believe this is my strengh: our positive message". I, tot seguit, diu que ell no està contaminat per la manera de fer de Washington...
I continua fent servir els mateixos arguments que fa tres dies a Newton. De fet, fa servir les mateixes paraules, les mateixes frases. Els acudits, calcats. "Això és un déja-vu", diu el Claudi.
Des de la meva cadira compto més de 25 càmeres de televisió. Uns 100 periodistes l'acompanyen a tot arreu. L'escrutini de la premsa és constant i sever. Potser per això Obama no improvisa. Una frase fora de lloc seria magnificada pels mitjans, aprofitada per l'oposició i malinterpretada pels votants. I això seria un error fatal un dia abans de la votació.
Els mitjans aporten transparència al sistema democràtic. Són imprescindibles. Però el seu poder congela els missatges, paralitza els discursos. No m'estranya que, fa uns dies, el titular que publicava el Register per resumir un dia de campanya amb Hillary Clinton fos alguna cosa així com: "Clinton arriba tard i no pot respondre preguntes". No hi ha contingut. O, millor dit, el contingut no es renova. "Stay on message", en diuen els estrategues.
Per l'aduiència d'aquets auditori, el missatge és nou i engrescador. Per la premsa, no. L'han sentit centeners de amb durant els darrers 11 mesos. Sospito que per això s'acaba confonent l'anècdota en titular.
Tornem al míting. Ara, una frase que sentim per segona vegada: "Washington doesn't need more fire, Washington needs more light".
I un final electritzant: la veu més gruixuda, les frases més curtes, les paraules més ràpides: "If you believe, we can do it". Música amunt. Aquesta vegada, no hi ha preguntes.
Estreno d'aquesta manera una nova forma de "blogejar": en directe. Mentre escric aquestes línies, Obama diu: "When I was young, I was a community organizer in Chicago. I saw ordinary people doing extraordinary things". D'aquí, de la força del treball en equip, és d'on ell explica que va treure la inspiració.
Això és una festa. Famílies senceres i molta gent jove. Els analistes diuen que aquesta és la força de la seva estratègia: atreure els estudiants que voten per primera vegada. De fet, hi ha hagut certa polèmica entorn aquesta qüestió durant les darreres hores al "campaign trail". L'equip de campanya de Clinton va menystenir l'enquesta del Register (que situava el senador d'Illinois 6 punts per sobre de l'exprimera dama) esgrimint que la mostra contenia massa gent jove que, quan arriba l'hora de la veritat, no va a votar.
I Obama respon escalfant l'ambient. Es dirigeix als joves de la sala (que són molts) i els diu: "They think you are not gonna show up. They don't trust young people of our country".
Ara és l'hora d'alguns atacs, selectius, als Republicans. Els assistents embogeixen quan Obama recorda que el novembre del 2009 el nom de G.W. Bush no serà a les paperetes. Ni el de Dick Cheney.
Ara, Obama fa gala del seu estil. Explica que la seva campanya no es basa en les enquestes. A nosaltres ens mouen les conviccions, no els sondejos. "Some think I can't win because I am so nice. Well, I believe this is my strengh: our positive message". I, tot seguit, diu que ell no està contaminat per la manera de fer de Washington...
I continua fent servir els mateixos arguments que fa tres dies a Newton. De fet, fa servir les mateixes paraules, les mateixes frases. Els acudits, calcats. "Això és un déja-vu", diu el Claudi.
Des de la meva cadira compto més de 25 càmeres de televisió. Uns 100 periodistes l'acompanyen a tot arreu. L'escrutini de la premsa és constant i sever. Potser per això Obama no improvisa. Una frase fora de lloc seria magnificada pels mitjans, aprofitada per l'oposició i malinterpretada pels votants. I això seria un error fatal un dia abans de la votació.
Els mitjans aporten transparència al sistema democràtic. Són imprescindibles. Però el seu poder congela els missatges, paralitza els discursos. No m'estranya que, fa uns dies, el titular que publicava el Register per resumir un dia de campanya amb Hillary Clinton fos alguna cosa així com: "Clinton arriba tard i no pot respondre preguntes". No hi ha contingut. O, millor dit, el contingut no es renova. "Stay on message", en diuen els estrategues.
Per l'aduiència d'aquets auditori, el missatge és nou i engrescador. Per la premsa, no. L'han sentit centeners de amb durant els darrers 11 mesos. Sospito que per això s'acaba confonent l'anècdota en titular.
Tornem al míting. Ara, una frase que sentim per segona vegada: "Washington doesn't need more fire, Washington needs more light".
I un final electritzant: la veu més gruixuda, les frases més curtes, les paraules més ràpides: "If you believe, we can do it". Música amunt. Aquesta vegada, no hi ha preguntes.
dimarts, 1 de gener del 2008
Mitt Romney i els pastissets de xocolata
Quan hem arribat al 1515 est del carrer 17, no ens ho podíem creure. De fet, ens hem pensat que la maleïda dona del GPS ens havia enganyat. Buscàvem la seu del míting de Mitt Romney, exgovernador de Massachusetts i candidat Republicà, i hem aparegut al davant d'una casa particular d'un barri residencial. Fins ara, hem estat en escoles, gimnasos, cafeteries i salons d'hotel. Però que es celebrés un míting al menjador d'una casa amb la premsa asseguda al sofà era l'últim que ens esperàvem. Ha estat una experiència deliciosa.
A Iowa, la política es fica dins les cases. Literalment.
No ha calgut ni que toquéssim el timbre. Ens hem colat al menjador d'una gambada i hem començat a explorar, silenciosament, la casa d'uns desconeguts. Tots els membres de la família Coates i els amics que havien convidat lluïen un adhesiu al pit amb el lema "Romney for President". La casa sencera feia una olor dolça, de pastís de poma amb canyella. A la cuina, hi havia safates plenes de menjar: pernil en dolç, verdures fresques, pa de brioix. La premsa havia enfocat les càmeres de cara a la llar de foc i s'esperava asseguda al sofà.
De sobte, ha arribat Romney. Pantalons beix, camisa sense corbata, jersei de llana. L'home de la família, en John, li ha fet la presentació. "In a moment that an economic crisis is aproaching, we need somebody who undesrtands the economy". Com veieu, l'economia és un "issue" important als dos bàndols.
Romney, que venia acompanyat del seu fill (segons ha explicat, tota la família s'ha pres aquesta campanya com una experiència de creixement personal i fins i tot els seus fills han posposat els estudis durant un any per viatger amb el seu pare), ha explicat, en un discurs-exprés, que la força dels EUA no són ni els recursos naturals de què disposa ni el gran govern que dirigeix la nació, sinó els valors. "Freedom, opportunity, family, faith and patriotism; this are our values". També ha aprofitat per explicar que ell també té un pla per reformar el sisteam sanitari: "This is not a Democratic issue. I also hav a plan, a plan based on universal access a market of multiple providers. We don't want a state controlled Hillcare kind system".
Quan acaba, pica un parell de galetes de compromís i dóna la mà als assistents. Claudi i un servidor inclosos. S'apaguen les càmeres, marxa el candidat i només quedem nosaltres dos i la família amfitriona. Fins llavors, no havíem gosat a provar ni un sol canapè. però ha arribat l'hora. i, en qüestió de segons, hem ideat una tàctica per poder provar el pastís de poma que perfumava la casa d'una olor de canyella i sacarina. Era una olor de família-unida-a-la-vora-del-foc.
"Si demanem què és aquesta olor, ens oferiran un tros de pastís", hem pensat. Així ho hem fet i l'estratègia ha donat bons resultats: ja ens teniu en una sala plena de pastissets de xocolata, llimona, galetes casolanes i mantega de cacauet. Tot, amenitzat amb un vas de sidra calenta que ens han ofert, caritativament, les noies de la casa.
És prou sabut que els spin doctors espanyols importen amb facilitat les tècniques de màrqueting polític nordamericanes. Espero que no se'ls acudeixi copiar precisament aquesta: a mi se'm presenta Mariano Rajoy en persona a la cuina de casa per explicar-me que vol baixar l'IRPF, i m'agafa un patatús.
A Iowa, la política es fica dins les cases. Literalment.
No ha calgut ni que toquéssim el timbre. Ens hem colat al menjador d'una gambada i hem començat a explorar, silenciosament, la casa d'uns desconeguts. Tots els membres de la família Coates i els amics que havien convidat lluïen un adhesiu al pit amb el lema "Romney for President". La casa sencera feia una olor dolça, de pastís de poma amb canyella. A la cuina, hi havia safates plenes de menjar: pernil en dolç, verdures fresques, pa de brioix. La premsa havia enfocat les càmeres de cara a la llar de foc i s'esperava asseguda al sofà.
De sobte, ha arribat Romney. Pantalons beix, camisa sense corbata, jersei de llana. L'home de la família, en John, li ha fet la presentació. "In a moment that an economic crisis is aproaching, we need somebody who undesrtands the economy". Com veieu, l'economia és un "issue" important als dos bàndols.
Romney, que venia acompanyat del seu fill (segons ha explicat, tota la família s'ha pres aquesta campanya com una experiència de creixement personal i fins i tot els seus fills han posposat els estudis durant un any per viatger amb el seu pare), ha explicat, en un discurs-exprés, que la força dels EUA no són ni els recursos naturals de què disposa ni el gran govern que dirigeix la nació, sinó els valors. "Freedom, opportunity, family, faith and patriotism; this are our values". També ha aprofitat per explicar que ell també té un pla per reformar el sisteam sanitari: "This is not a Democratic issue. I also hav a plan, a plan based on universal access a market of multiple providers. We don't want a state controlled Hillcare kind system".
Quan acaba, pica un parell de galetes de compromís i dóna la mà als assistents. Claudi i un servidor inclosos. S'apaguen les càmeres, marxa el candidat i només quedem nosaltres dos i la família amfitriona. Fins llavors, no havíem gosat a provar ni un sol canapè. però ha arribat l'hora. i, en qüestió de segons, hem ideat una tàctica per poder provar el pastís de poma que perfumava la casa d'una olor de canyella i sacarina. Era una olor de família-unida-a-la-vora-del-foc.
"Si demanem què és aquesta olor, ens oferiran un tros de pastís", hem pensat. Així ho hem fet i l'estratègia ha donat bons resultats: ja ens teniu en una sala plena de pastissets de xocolata, llimona, galetes casolanes i mantega de cacauet. Tot, amenitzat amb un vas de sidra calenta que ens han ofert, caritativament, les noies de la casa.
És prou sabut que els spin doctors espanyols importen amb facilitat les tècniques de màrqueting polític nordamericanes. Espero que no se'ls acudeixi copiar precisament aquesta: a mi se'm presenta Mariano Rajoy en persona a la cuina de casa per explicar-me que vol baixar l'IRPF, i m'agafa un patatús.
Diga'm com vesteixes i et diré qui votes
Ahir em vaig reservar un bocí de la nostra aventura per explicar-vos-el avui, amb més calma. La història podria titular-se Mike Huckabee i la seva gent.
Just abans d'arribar a l'hotel vam considerar que ja era hora de veure un Republicà en acció. Si fins llavors no havíem assistit a cap acte dels candidats del partit de J.W. Bush, no era per la falta de sintonia ideològica, sinó per problemes d'agenda. A més, només hi ha dos contenders Republicans que aquests dies fan campanya a l'Estat: Huckabee i Romney. Giuliani i els seus estrategues creuen que no necessiten Iowa per guanyar. McCain, per la seva banda, concentra tots els seus esforços a New Hampshire.
En fi, Mike Huckabee celebrava ahir, en un club privat de Des Moines, un acte de campanya que, al seu torn, servia per donar la benvinguda al 2008. No sabem si els assistents vestien americana i corbata (alguns esmòquing, fins i tot) perquè eren de dretes o perquè era Cap d'Any. Aquest comentari és políticament incorrecte però empíricament necessari.
Hem comprovat que l'audiència als mítings dels Demòcrates i dels republicans és diferent. Hi ha dues Amèriques. La de la mare de família que diumenge passat alçava la mà den un míting d'Obama quan el candidat demanava qui no tenia assegurança mèdica, i la que ahir al vespre es reunia al voltant de les taules de canapès al Wakonda Club.
Micke Huckabee es va retardar més d'una hora i mitja i, per tant, vam marxar abans que parlés. Prometem anar a veure un míting sencer de l'exgovernador d'Arkansas abans de dijous. Ara bé, l'estona d'espera va ser productiva. Mentre una orquestra tocava en directe "Fly me to de moon", el Claudi i jo observàvem amb atenció els assistents a l'acte i posàvem l'orella en algunes converses.
Les preocupacions d'uns i d'altres són ben diferents. Mentre els Demòcrates aborden qüestions com la guerra a l'Iraq o la reforma del sistema sanitari, els Republicans parlen de fiscalitat, la família i el patriotisme.
La religió juga un paper clau entre els votants Republicans. L'última enquesta del Register mostra com només un 23% dels votants Republicans creu que la religió no és important a l'hora de decantar-se per un o altre candidat. No m'estranya, doncs, que un dels presentadors de Huckabee acabés ahir el seu speech cridant "Amén".
Just abans d'arribar a l'hotel vam considerar que ja era hora de veure un Republicà en acció. Si fins llavors no havíem assistit a cap acte dels candidats del partit de J.W. Bush, no era per la falta de sintonia ideològica, sinó per problemes d'agenda. A més, només hi ha dos contenders Republicans que aquests dies fan campanya a l'Estat: Huckabee i Romney. Giuliani i els seus estrategues creuen que no necessiten Iowa per guanyar. McCain, per la seva banda, concentra tots els seus esforços a New Hampshire.
En fi, Mike Huckabee celebrava ahir, en un club privat de Des Moines, un acte de campanya que, al seu torn, servia per donar la benvinguda al 2008. No sabem si els assistents vestien americana i corbata (alguns esmòquing, fins i tot) perquè eren de dretes o perquè era Cap d'Any. Aquest comentari és políticament incorrecte però empíricament necessari.
Hem comprovat que l'audiència als mítings dels Demòcrates i dels republicans és diferent. Hi ha dues Amèriques. La de la mare de família que diumenge passat alçava la mà den un míting d'Obama quan el candidat demanava qui no tenia assegurança mèdica, i la que ahir al vespre es reunia al voltant de les taules de canapès al Wakonda Club.
Micke Huckabee es va retardar més d'una hora i mitja i, per tant, vam marxar abans que parlés. Prometem anar a veure un míting sencer de l'exgovernador d'Arkansas abans de dijous. Ara bé, l'estona d'espera va ser productiva. Mentre una orquestra tocava en directe "Fly me to de moon", el Claudi i jo observàvem amb atenció els assistents a l'acte i posàvem l'orella en algunes converses.
Les preocupacions d'uns i d'altres són ben diferents. Mentre els Demòcrates aborden qüestions com la guerra a l'Iraq o la reforma del sistema sanitari, els Republicans parlen de fiscalitat, la família i el patriotisme.
La religió juga un paper clau entre els votants Republicans. L'última enquesta del Register mostra com només un 23% dels votants Republicans creu que la religió no és important a l'hora de decantar-se per un o altre candidat. No m'estranya, doncs, que un dels presentadors de Huckabee acabés ahir el seu speech cridant "Amén".
Breaking news: Obama i Huckabee guanyen
El 2008 arriba amb una enquesta sota el braç. Just a l'entrada de la festa de Cap d'Any per als periodistes que aquests dies s'allotgen a la capital d'Iowa (es calcula que s´pon més de 1.000 i que l'impacte econòmic dels caucus sobre la ciutat serà de més de 25 milions de dòlars) hi havia el The Des Moines Regiser, que publica a la portada els resultats del darrer sondeig.
Us els resumeixo abans d'anar a dormir.
Al bàndol dels Republicans, Micke Huckabee lidera les enquestes. Si al maig tenia un 4% dels vots, ara n'obté un 32%. Mitt Romney se situa segon, amb un suport del 26%. La novetat, en aquest cas, és la tercera posició, on John McCain desbanca Fred Thomson.
En el camp Demòcrata, Obama s'emporta el 32% dels vots i supera clarameny¡t Hillary Clinton (25%). John Edwards continua estancat al tercer lloc amb un 24% de la intenció de vot. L'anàlisi del Register és interessant: el senador d'Illinois aconsegueix emportar-se bona part del vot dels indpendents, així com dels "first time caucusgoers". Mentre que un 35% dels votants creu que Hillary compta l'experiència i l'habilitat per liderar (enfront del 21% d'Obama), només un 23% opina que és capaç d'unir el país. paradoxalment, un 31%& creuen que l'exprimera dama és la que té més probabilitats de guanyar les presidencials.
El Register explica que els resultats de l'enquesta posen de manifest la "continued fluidity in the race". Un terç dels votants afirmen que poden canviar d'opinió d'aquí al dijous. Així, i que el sondeig no recull els moviments d'aquests darreres dies, apoarta a l'anàlisi una certa sensació d'inestabilitat.
L'enquesta s'ha fet a 800 votants inscrits de cadascun dels partits i té uhn marge d'error del 3,5%.
Fet aquest comentari d'urgència, me'n vaig a dormir. Bona nit.
Us els resumeixo abans d'anar a dormir.
Al bàndol dels Republicans, Micke Huckabee lidera les enquestes. Si al maig tenia un 4% dels vots, ara n'obté un 32%. Mitt Romney se situa segon, amb un suport del 26%. La novetat, en aquest cas, és la tercera posició, on John McCain desbanca Fred Thomson.
En el camp Demòcrata, Obama s'emporta el 32% dels vots i supera clarameny¡t Hillary Clinton (25%). John Edwards continua estancat al tercer lloc amb un 24% de la intenció de vot. L'anàlisi del Register és interessant: el senador d'Illinois aconsegueix emportar-se bona part del vot dels indpendents, així com dels "first time caucusgoers". Mentre que un 35% dels votants creu que Hillary compta l'experiència i l'habilitat per liderar (enfront del 21% d'Obama), només un 23% opina que és capaç d'unir el país. paradoxalment, un 31%& creuen que l'exprimera dama és la que té més probabilitats de guanyar les presidencials.
El Register explica que els resultats de l'enquesta posen de manifest la "continued fluidity in the race". Un terç dels votants afirmen que poden canviar d'opinió d'aquí al dijous. Així, i que el sondeig no recull els moviments d'aquests darreres dies, apoarta a l'anàlisi una certa sensació d'inestabilitat.
L'enquesta s'ha fet a 800 votants inscrits de cadascun dels partits i té uhn marge d'error del 3,5%.
Fet aquest comentari d'urgència, me'n vaig a dormir. Bona nit.
dilluns, 31 de desembre del 2007
Bill Clinton entra en escena
Escric aquest post assegut al seient del copilot. Gran part del nostre viatge consisteix en conduir llargues distàncies observant turons nevats i procurant que el vidre no s’enteli. M’agraden aquestes estones, també. Amb el Claudi, critiquem els candidats, planegem les rutes de l’endemà, escoltem la ràdio (no paren de sonar música country) o, senzillament, ens expliquem històries. Ell, de tant en tant, recita poemes en veu alta, enmig de la foscor de l’autopista…
Avui hem esmorzat bagels untats amb mantega de cacauet en un motel de carretera. Mentrestant, hem descobert que Bill Clinton ha programat, per sorpresa, diversos actes a l’estat. Hem decidit conduir fins a Atlantic, a l’oest, i anar-lo a escoltar. Quina delícia, quines dots discursives! Després us ho explico.
A mig camí hem parat a Ames, on Joe Biden feia un míting. No ens hi hem pogut quedar fins al final, però ens hagués agradat. Un home elegant, de gest reposat; un home de formes disteses però de paraula punyent. Durant el seu discurs, no ha estalviat crítiques a l’Administració Bush i ha exposat, amb senzilla complicitat, què hagués fet ell després de l’11-S. “After September 11th, we had the world in our hands and we lost the opportunity to unite the world around the big challenge that was, and that is still today, defeat extremism. Instead, our president preferred to be alone”, ha dit.
Però de Biden ens han interessat més les formes que el contingut. Ha fet el míting a l’entrada d’una biblioteca pública. Just al començament, el sistema de megafonia ha deixat de funcionar. I, com si res, ha canviat el to, l’actitud, la textura de la veu… I ha començat a parlar sense cap intermediari. Ni tan sols el micròfon li amplificava la veu. Ha començat, aleshores, un acte de veritable política, de tu a tu, de cos a cos. Per un moment, (i exagero, ja ho sé!) hem retornat a la Roma clàssica. “Quosque tandem, Catalinia, abutere patientia nostra?”.
Cada vegada m’agrada més aquesta manera de fer política. Aquesta manera de guanyar-se els vots. Aquí, el futur president dels Estats Units (ens agradi o no, el país més poderós del món) s’ha de guanyar, porta a porta, la confiança dels votants. Això obliga els candidats a dominar l’escena, a treballar l’oratòria, a destilar els missatges. Els candidats són, almenys a Iowa, venedors d’idees. En el sentit més noble de l’expressió.
A les dues, hem arribat al centre comunitari d’Atlantic. Davant d’una immensa bandera americana, la cabellera blanca de Bill Clinton. L’expresidnet està jugant un paper molt actiu en aquesta campanya. Mentre aquest matí la seva dona participava en diversos actes a l’est de l’estat, ell convencia els votants de l’oest que Hillary no els fallarà.
Bill Clinton ha parlat vora d’una una hora seguida i en cap moment hi ha hagut senyals que l’auditori deixés d’escoltar-lo. Aquest home té una capacitat de persuasió innata. Ha abordat els problemes del país (el deute, el dèficit exterior, el sistema de salut, el nivell educatiu, la dependència energètica) a través d’exemples concrets, d’històries imaginàries amb moralina final inclosa. No m’estranya que l’equip de campanya de Hillary Clinton l’utilitzi com a actiu electoral. Tot i que aquesta estratègia també té els seus inconvenients: els actes amb l’expresident es convoquen sense antelació perquè té tan poder de convocatòria que roba protagonisme a la seva dona. En acabar l’acte, el Claudi ha pronosticat, amb un somriure per sota el nas: “Serà una gran primera dama”.
Després de l’acte, l’hem pogut saludar. Li hem donat la mà. En aquesta ocasió, no hi ha fotografia que ho demostri. M’haureu de creure.
Ara, cap a l'hotel. Una dutxa i a celebrar el New Year's Eve. Aquesta nit, oferta doble: per una banda, festa amb els "burros" Demòcrates; per l'altra, una celebració amb la premsa que aquests dies cobreix els caucus.
Aquest any, entrarem al 2008 una mica més tard que vosaltres, els lectors d'aquest blog que us heu menjat el raïm a l'altra banda de l'Atlàntic.
Avui hem esmorzat bagels untats amb mantega de cacauet en un motel de carretera. Mentrestant, hem descobert que Bill Clinton ha programat, per sorpresa, diversos actes a l’estat. Hem decidit conduir fins a Atlantic, a l’oest, i anar-lo a escoltar. Quina delícia, quines dots discursives! Després us ho explico.
A mig camí hem parat a Ames, on Joe Biden feia un míting. No ens hi hem pogut quedar fins al final, però ens hagués agradat. Un home elegant, de gest reposat; un home de formes disteses però de paraula punyent. Durant el seu discurs, no ha estalviat crítiques a l’Administració Bush i ha exposat, amb senzilla complicitat, què hagués fet ell després de l’11-S. “After September 11th, we had the world in our hands and we lost the opportunity to unite the world around the big challenge that was, and that is still today, defeat extremism. Instead, our president preferred to be alone”, ha dit.
Però de Biden ens han interessat més les formes que el contingut. Ha fet el míting a l’entrada d’una biblioteca pública. Just al començament, el sistema de megafonia ha deixat de funcionar. I, com si res, ha canviat el to, l’actitud, la textura de la veu… I ha començat a parlar sense cap intermediari. Ni tan sols el micròfon li amplificava la veu. Ha començat, aleshores, un acte de veritable política, de tu a tu, de cos a cos. Per un moment, (i exagero, ja ho sé!) hem retornat a la Roma clàssica. “Quosque tandem, Catalinia, abutere patientia nostra?”.
Cada vegada m’agrada més aquesta manera de fer política. Aquesta manera de guanyar-se els vots. Aquí, el futur president dels Estats Units (ens agradi o no, el país més poderós del món) s’ha de guanyar, porta a porta, la confiança dels votants. Això obliga els candidats a dominar l’escena, a treballar l’oratòria, a destilar els missatges. Els candidats són, almenys a Iowa, venedors d’idees. En el sentit més noble de l’expressió.
A les dues, hem arribat al centre comunitari d’Atlantic. Davant d’una immensa bandera americana, la cabellera blanca de Bill Clinton. L’expresidnet està jugant un paper molt actiu en aquesta campanya. Mentre aquest matí la seva dona participava en diversos actes a l’est de l’estat, ell convencia els votants de l’oest que Hillary no els fallarà.
Bill Clinton ha parlat vora d’una una hora seguida i en cap moment hi ha hagut senyals que l’auditori deixés d’escoltar-lo. Aquest home té una capacitat de persuasió innata. Ha abordat els problemes del país (el deute, el dèficit exterior, el sistema de salut, el nivell educatiu, la dependència energètica) a través d’exemples concrets, d’històries imaginàries amb moralina final inclosa. No m’estranya que l’equip de campanya de Hillary Clinton l’utilitzi com a actiu electoral. Tot i que aquesta estratègia també té els seus inconvenients: els actes amb l’expresident es convoquen sense antelació perquè té tan poder de convocatòria que roba protagonisme a la seva dona. En acabar l’acte, el Claudi ha pronosticat, amb un somriure per sota el nas: “Serà una gran primera dama”.
Després de l’acte, l’hem pogut saludar. Li hem donat la mà. En aquesta ocasió, no hi ha fotografia que ho demostri. M’haureu de creure.
Ara, cap a l'hotel. Una dutxa i a celebrar el New Year's Eve. Aquesta nit, oferta doble: per una banda, festa amb els "burros" Demòcrates; per l'altra, una celebració amb la premsa que aquests dies cobreix els caucus.
Aquest any, entrarem al 2008 una mica més tard que vosaltres, els lectors d'aquest blog que us heu menjat el raïm a l'altra banda de l'Atlàntic.
diumenge, 30 de desembre del 2007
Edwards 5, Obama 0
La nostra relació amb la dona del GPS no va pel bon camí. I mai millor dit. La pobra, es passa l'estona recalculant les rutes perquè mai girem per on hem de girar, perquè mai sortim per on hem de sortir. Moure's per aquest país no és fàcil. Els quilòmetres són milles: per tant, qualsevol distància mentalment assequible és, en realitat, una eternitat. A diferència del que passa a casa nostra, els centres dels pobles no són fàcilment identificables: ni campanar, ni ajuntament, ni carreres estrets. Aquí, han substituït la plaça major per un un McDonalds. No és broma.
Però parlem de política. Aquest matí hem esmorzar llegint el The des Moines Register i el New York Times. Els dos diaris dedicaven pàgines completes als caucus d'Iowa. I els dos rotatius coincidien en les anàlisis: a) aquests caucus estan molt igualats; poden decidir-se per 1.000 vots; b) són clau els "first-time caucus goers", ells decidiran el guanyador; c) durant els darreres dies de campanya, els candidats, especialment els Demòcrates, dediquen els seus esforços a convèncer els grups de votants que els són més favorables: Clinton, se centra en les dones de menys de 30 i de més de 65 anys (un quart dels nous votants són dones); Obama, concentra les seves energies a mobilitzar el vot dels joves; i Edwards intenta assegurar-se el vot de la base ciutadana que el va col·locar en segons posició el 2004.
Després de conduir uns 400 quilòmetres, hem assistir a tres mítings de tres candidats Demòcrates. Apassionant.
Edwards ens agrada
A Boone, al nord de Des Moines, hem vist com Edwards arribava, acompanyat del seus fills i la seva dona, amb l'autocar de campanya. Un vehicle pintat de blau amb un eslògan clar: "America belongs to you". La sala era petita i estava plena a vessar. Alguns dels assistents havien conduït més de 200 milles per escoltar l'antic senador de North Carolina. A Iowa, els votants són conscients de la seva responsabilitat i s'ho prenen seriosament. Hem pogut comprovar com les mateixes persones assistien a mítings de candidats diferents. Els ciutadans d'Iowa fan servir els mítings per decantar-se per un o altre programa polític. No és un vot per inèrcia, és un vot a consciència. la política no està tan desprestigiada com a la vella Europa. I tinc la impressió que el sistema de campanya directa que tenen a Iowa (amb els votants disposats a fer pregunte si els candidats obligats a contestar-les) hi té alguna cosa a veure. "Retail politics" en diuen.
Edwards ha començat fort. De fet, això és el que s'espera d'ell. Ha carregat contra els lobys de Washington i la mesquines dels interessos corporatius, que, segons ell, han robat el poder dels ciutadans. "I will give you back the democracy that the special interests stole from you", ha dit. Ha trabat un discurs ple d'anècdotes emotives sobre els seus pares, farcit de reflexions enèrgiques i trufat amb una oratòria perfecta: les paraules li brollen de la boca amb una naturalitat rítmica, gens mecànica, intimista en alguns casos, valenta en d'altres. Edwards és l'home de la mala llet elegant.
Obama ens decepciona
A dos quarts de tres hem arribat a la High School de Newton, al sud est de la capital. Els fans d'Obama omplien el gimnàs. És el míting més nombrós dels que hem vist fins ara. Però quina decepció! He llegit moltes cròniques destacant les dots d'orador del senador d'Illinois. He llegit també que durant les seves intervencions és molt més "inpiring" que Clinton. Doncs avui no tenia el dia. Ha optat per un discurs massa llarg (tant el Claudi com jo hem perdut el fil argumental més d'una vegada), massa a la defensiva, massa irregular. Obama té un problema: la neutralitat el paralitza. La premsa, al principi, va batejar-lo amb el sobrenom d'Obamby que curiosament, també va rebre Zapatero quan era líder de l'oposició. És cert que ofereix un canvi en la manera de fer de Washington ("we can't think that the same old politics will bring out new and different results"), és cert que ofereix aire fresc a la vida política ("building coalitions, getting results"); és cert que proposa un nou enfoc ("the change I am to deliver is based on people' lifes"). Però a nosaltres no ens ha convençut. Alguna cosa grinyola...
En un moment del discurs ha dit: "We are not guided by ideology, but by convictions". És possible? Hi ha conviccions sense ideologia?
Richardson ens cau bé
Després d'obrir-nos pas entre una boira espessa i fantasmagòrica, hem arribat a Fort Dodge, al nord oest de des Moines. Al hall d'un Best Western a peu de carretera hi hem torbat l'actual governador de New mexico, Bill Richardson. Seria un bon president: secretari d'energia durat l'administració Clinton i ambaixador dels EUa a les Nacions Unides. És un home afable, rodanxó, de pell fosca que té la gran virtut de fer fàcils les qüestions complexes. Els seus mítings no són mítings. Ell puja a l'escenari i demana als assistents que li facin preguntes. D'aquest format, el seu equip en diu "Job Interviews". Els diu, si vosaltres heu de llogar el proper president del país proveu-me, feu-me una entrevista de feina.
Ricardson ha respost amb humor i intel·ligència totes les preguntes dels assistents. Des de la situació al Pakistan, fins als matrimonis gays. Mireu quina resposta més deliciosa a la pregunta d'una noia jove (no devia tenir més de 15 anys) sobre l'abortament. "To have or not to have ababy is a personal decision. It is not something that should be decided by a politician. It is something that concerns each family and its God. If I were president, first of all, I would do as much as I could to give sexual education to our children to avoid having to reach the abortion decision. So under my administration, abortion would be safe, legal and rare".
La llàstima és que Ricahrdson només té, segons les últimes enquestes, un 13% dels vots. Potser serà un bon vicepresident.
Però parlem de política. Aquest matí hem esmorzar llegint el The des Moines Register i el New York Times. Els dos diaris dedicaven pàgines completes als caucus d'Iowa. I els dos rotatius coincidien en les anàlisis: a) aquests caucus estan molt igualats; poden decidir-se per 1.000 vots; b) són clau els "first-time caucus goers", ells decidiran el guanyador; c) durant els darreres dies de campanya, els candidats, especialment els Demòcrates, dediquen els seus esforços a convèncer els grups de votants que els són més favorables: Clinton, se centra en les dones de menys de 30 i de més de 65 anys (un quart dels nous votants són dones); Obama, concentra les seves energies a mobilitzar el vot dels joves; i Edwards intenta assegurar-se el vot de la base ciutadana que el va col·locar en segons posició el 2004.
Després de conduir uns 400 quilòmetres, hem assistir a tres mítings de tres candidats Demòcrates. Apassionant.
Edwards ens agrada
A Boone, al nord de Des Moines, hem vist com Edwards arribava, acompanyat del seus fills i la seva dona, amb l'autocar de campanya. Un vehicle pintat de blau amb un eslògan clar: "America belongs to you". La sala era petita i estava plena a vessar. Alguns dels assistents havien conduït més de 200 milles per escoltar l'antic senador de North Carolina. A Iowa, els votants són conscients de la seva responsabilitat i s'ho prenen seriosament. Hem pogut comprovar com les mateixes persones assistien a mítings de candidats diferents. Els ciutadans d'Iowa fan servir els mítings per decantar-se per un o altre programa polític. No és un vot per inèrcia, és un vot a consciència. la política no està tan desprestigiada com a la vella Europa. I tinc la impressió que el sistema de campanya directa que tenen a Iowa (amb els votants disposats a fer pregunte si els candidats obligats a contestar-les) hi té alguna cosa a veure. "Retail politics" en diuen.
Edwards ha començat fort. De fet, això és el que s'espera d'ell. Ha carregat contra els lobys de Washington i la mesquines dels interessos corporatius, que, segons ell, han robat el poder dels ciutadans. "I will give you back the democracy that the special interests stole from you", ha dit. Ha trabat un discurs ple d'anècdotes emotives sobre els seus pares, farcit de reflexions enèrgiques i trufat amb una oratòria perfecta: les paraules li brollen de la boca amb una naturalitat rítmica, gens mecànica, intimista en alguns casos, valenta en d'altres. Edwards és l'home de la mala llet elegant.
Obama ens decepciona
A dos quarts de tres hem arribat a la High School de Newton, al sud est de la capital. Els fans d'Obama omplien el gimnàs. És el míting més nombrós dels que hem vist fins ara. Però quina decepció! He llegit moltes cròniques destacant les dots d'orador del senador d'Illinois. He llegit també que durant les seves intervencions és molt més "inpiring" que Clinton. Doncs avui no tenia el dia. Ha optat per un discurs massa llarg (tant el Claudi com jo hem perdut el fil argumental més d'una vegada), massa a la defensiva, massa irregular. Obama té un problema: la neutralitat el paralitza. La premsa, al principi, va batejar-lo amb el sobrenom d'Obamby que curiosament, també va rebre Zapatero quan era líder de l'oposició. És cert que ofereix un canvi en la manera de fer de Washington ("we can't think that the same old politics will bring out new and different results"), és cert que ofereix aire fresc a la vida política ("building coalitions, getting results"); és cert que proposa un nou enfoc ("the change I am to deliver is based on people' lifes"). Però a nosaltres no ens ha convençut. Alguna cosa grinyola...
En un moment del discurs ha dit: "We are not guided by ideology, but by convictions". És possible? Hi ha conviccions sense ideologia?
Richardson ens cau bé
Després d'obrir-nos pas entre una boira espessa i fantasmagòrica, hem arribat a Fort Dodge, al nord oest de des Moines. Al hall d'un Best Western a peu de carretera hi hem torbat l'actual governador de New mexico, Bill Richardson. Seria un bon president: secretari d'energia durat l'administració Clinton i ambaixador dels EUa a les Nacions Unides. És un home afable, rodanxó, de pell fosca que té la gran virtut de fer fàcils les qüestions complexes. Els seus mítings no són mítings. Ell puja a l'escenari i demana als assistents que li facin preguntes. D'aquest format, el seu equip en diu "Job Interviews". Els diu, si vosaltres heu de llogar el proper president del país proveu-me, feu-me una entrevista de feina.
Ricardson ha respost amb humor i intel·ligència totes les preguntes dels assistents. Des de la situació al Pakistan, fins als matrimonis gays. Mireu quina resposta més deliciosa a la pregunta d'una noia jove (no devia tenir més de 15 anys) sobre l'abortament. "To have or not to have ababy is a personal decision. It is not something that should be decided by a politician. It is something that concerns each family and its God. If I were president, first of all, I would do as much as I could to give sexual education to our children to avoid having to reach the abortion decision. So under my administration, abortion would be safe, legal and rare".
La llàstima és que Ricahrdson només té, segons les últimes enquestes, un 13% dels vots. Potser serà un bon vicepresident.
Clinton a Clinton
Avui m'he posat els mitjons gruixuts. Els vaig comprar abans de marxar fixant-me que fossin els més calents de tots. Però el fred d'Iowa queda molt lluny de les prestatgeries de mitjons del Decathlon de l'Illa Diagonal. En fi... La nostra aventura ha començat: aquest matí hem llogat un cotxe per anar de Chicago (Illinois) a Des Moines (Iowa). La primera dificultat no ha estat ni accedir a un míting de la Hillary Clinton ni aconseguir les acreditacions apropiades per assistir als actes de campanya; el primer contratemps ha consistit en sortir de l'aparcament. A vegades, els grans propòsits topen amb entrebancs tossudament banals com trobar el punt just entre l'accelerador i el fre en un cotxe automàtic.
Un cop resoltes les dificultats tècniques, hem conduït, sense parar, unes 200 milles cap a Clinton, el primer poble d'Iowa, just al costat del Mississipí. Primer, hem optat per l'autopista. Després, ens hem desviat per una carretera secundària. Amb la tranquil·litat de les 40 milles per hora, hem començat a descobrir l'Amèrica rural (l'Amèrica sense necessitat de nord, com diu el Claudi). Carreteres traçades al mig de camps nevats, com un dibuix fet al carbó. Granges de fusta pintades de vermell, cadascuna amb un dipòsit cilíndric per emmagatzemar els cereals, com una torre de defensa. Aquesta és l'Amèrica que també vota.
A les dues de la tarda hem arribat a Clinton, on Hillary Clinton (la coincidència té la seva gràcia) hi feia un míting en el marc de seu "Big challenges real solutions. Time to pick a president" tour, que aquests darrers dies de campanya la porta per gairebé tots els comtats de l'estat.
Jo m'he emocionat de seguida: estava veient en directe el que durant mesos i mesos només havia pogut imaginar a través del YouTube. El Claudi, un home incrèdul per sistema davant de qualsevol forma d'acció política que no sigui la revolució o la guillotina, ha valorat també la capacitat discursiva i persuasiva de l'exprimera dama.
Alguns reflexions (breus) sobre el discurs:
1/ "Everybody is talking about change. But I ask you to evaluate the real changes I have made. What really matters is what have you done!". Hillary està tipa que Obama sigui vist com el gran agent del canvi. Ella està convençuda, i així ho explica el seu equip de campanya, que no hi ha canvi possible sense experiència prèvia.
2/ Una segona idea reforça la primera: Clinton té 35 anys d'experiència en càrrecs públics. Ella no ho diu directament, però tothom sap que Obama només fa dos anys que és senador. És en aquest punt del discurs quan, de forma gens forçada, l'exprimera dama es dedica a repassar la seva vida política. Enumera, mirant per sobre l'espatlla el seu rival més directe, tots els seus èxits. Començant per la famosa intervenció a la cimera de Beijing, l'any 1993, on va pronunciar una frase que llavors va donar la volta al món: "Women rights are human rights". També en aquest moment l'actualitat li proporciona una trista excusa per recordar als votant la seva experiència en política internacional. L'assassinat de Bhutto, a qui Clinton coneixia personalment, li serveix per explicar què hagués fet ella per evitar una situació de tensió al Pakistan. En aquest moment, els periodistes apunten, és la notícia del dia: Clinton utilitza l'assassinat de Bhutto per reforçar-se davant Obama.
3/ Finalment, i també sense estridències, Clinton recorda totes les lleis que ha estat capaç d'aprovar gràcies a la col·laboració que ha sabut teixir amb companys del partit Republicà. Amb exemples concrets, la senadora per Nova York vol combatre la idea, estesa entre força Demòcrates, que Clinton és "a too polarizing candidate". Existeix la convicció que si fos presidenta, paralitzaria el país, ja que ella va ser (i és encara) la bèstia negra del partit de Bush.
4/ I ara sí, per acabar, un missatge que m'ha semblat interessant. "The president has only been worried for giving tax cuts to the wealthy and for the Irak war. And he has forgotten you". Bill Clinton, diuen els analistes, va guanyar la reelecció presentant un programa que deixava en segon pla les grans qüestions de país i que es basava en el que llavors es va anomenar "those little daily things". Proposava, per exemple, proporcionar telèfons mòbils a totes les patrulles de vigilància veïnal. Ara, la seva dona vol fer el mateix. I per això diu als votants: jo em preocuparé de vosaltres; ara, quan les cases perden valor i les famílies poder adquisitiu, és l'economia el que importa; ara, és moment de mimar la classe mitjana.
Ho deixo aquí. Només afegiré que he pogut parlar un moment amb Hillary Clinton. No hem abordat cap qüestió transcendental com la dependència energètica dels EUA o l'inflat dèficit exterior. Li he demanat, simplement, si em podia fer una fotografia amb ella. I sí, la tinc.
Un cop resoltes les dificultats tècniques, hem conduït, sense parar, unes 200 milles cap a Clinton, el primer poble d'Iowa, just al costat del Mississipí. Primer, hem optat per l'autopista. Després, ens hem desviat per una carretera secundària. Amb la tranquil·litat de les 40 milles per hora, hem començat a descobrir l'Amèrica rural (l'Amèrica sense necessitat de nord, com diu el Claudi). Carreteres traçades al mig de camps nevats, com un dibuix fet al carbó. Granges de fusta pintades de vermell, cadascuna amb un dipòsit cilíndric per emmagatzemar els cereals, com una torre de defensa. Aquesta és l'Amèrica que també vota.
A les dues de la tarda hem arribat a Clinton, on Hillary Clinton (la coincidència té la seva gràcia) hi feia un míting en el marc de seu "Big challenges real solutions. Time to pick a president" tour, que aquests darrers dies de campanya la porta per gairebé tots els comtats de l'estat.
Jo m'he emocionat de seguida: estava veient en directe el que durant mesos i mesos només havia pogut imaginar a través del YouTube. El Claudi, un home incrèdul per sistema davant de qualsevol forma d'acció política que no sigui la revolució o la guillotina, ha valorat també la capacitat discursiva i persuasiva de l'exprimera dama.
Alguns reflexions (breus) sobre el discurs:
1/ "Everybody is talking about change. But I ask you to evaluate the real changes I have made. What really matters is what have you done!". Hillary està tipa que Obama sigui vist com el gran agent del canvi. Ella està convençuda, i així ho explica el seu equip de campanya, que no hi ha canvi possible sense experiència prèvia.
2/ Una segona idea reforça la primera: Clinton té 35 anys d'experiència en càrrecs públics. Ella no ho diu directament, però tothom sap que Obama només fa dos anys que és senador. És en aquest punt del discurs quan, de forma gens forçada, l'exprimera dama es dedica a repassar la seva vida política. Enumera, mirant per sobre l'espatlla el seu rival més directe, tots els seus èxits. Començant per la famosa intervenció a la cimera de Beijing, l'any 1993, on va pronunciar una frase que llavors va donar la volta al món: "Women rights are human rights". També en aquest moment l'actualitat li proporciona una trista excusa per recordar als votant la seva experiència en política internacional. L'assassinat de Bhutto, a qui Clinton coneixia personalment, li serveix per explicar què hagués fet ella per evitar una situació de tensió al Pakistan. En aquest moment, els periodistes apunten, és la notícia del dia: Clinton utilitza l'assassinat de Bhutto per reforçar-se davant Obama.
3/ Finalment, i també sense estridències, Clinton recorda totes les lleis que ha estat capaç d'aprovar gràcies a la col·laboració que ha sabut teixir amb companys del partit Republicà. Amb exemples concrets, la senadora per Nova York vol combatre la idea, estesa entre força Demòcrates, que Clinton és "a too polarizing candidate". Existeix la convicció que si fos presidenta, paralitzaria el país, ja que ella va ser (i és encara) la bèstia negra del partit de Bush.
4/ I ara sí, per acabar, un missatge que m'ha semblat interessant. "The president has only been worried for giving tax cuts to the wealthy and for the Irak war. And he has forgotten you". Bill Clinton, diuen els analistes, va guanyar la reelecció presentant un programa que deixava en segon pla les grans qüestions de país i que es basava en el que llavors es va anomenar "those little daily things". Proposava, per exemple, proporcionar telèfons mòbils a totes les patrulles de vigilància veïnal. Ara, la seva dona vol fer el mateix. I per això diu als votants: jo em preocuparé de vosaltres; ara, quan les cases perden valor i les famílies poder adquisitiu, és l'economia el que importa; ara, és moment de mimar la classe mitjana.
Ho deixo aquí. Només afegiré que he pogut parlar un moment amb Hillary Clinton. No hem abordat cap qüestió transcendental com la dependència energètica dels EUA o l'inflat dèficit exterior. Li he demanat, simplement, si em podia fer una fotografia amb ella. I sí, la tinc.
divendres, 28 de desembre del 2007
Chicago it's my kind of town
"Chicago it's my kind of town". Això cantava Frank Sinatra l'any 1964. Jo no tinc la seva veu (ni el seu swing), però hi estic d'acord. Chicago és una ciutat que em té el cor robat. És la meva tercera visita a la capital d'Illinois i no me'n canso. Al contrari.
És tard i demà ens hem de llevar aviat: la nostra aventura cap a Iowa comença. No obstant això, assegut al llit de l'hotel, vull escriure, ni que siguin quatre línies, sobre aquesta ciutat fantàstica.
Prefereixo Chicago a Nova York. El 1871, un gran incendi va destruir la ciutat. Al marge del llac Michigan, doncs, quedava una metròpolis devastada que calia reconstruir; un terreny erm, rosegat pel vent fred del midwest, que podia convertir-se en un laboratori d'experiments per a urbanistes, enginyers i arquitectes. I Així ha va ser. La invenció de les estructures d'acer (juntament amb el descobriment dels ascensors) va propiciar el naixement dels gratacels. Chicago va ser el bressol de l'arquitectura tecnificada, racional, vertical. Chicago va ser un banc de proves arquitectònic. La reconstrucció de la ciutat va obrir un debat col·lectiu sobre l'ús de calia donar a l'espai públic. Un diàleg intens entre els ciutadans i els seus dirigents sobre com s'havia de donar forma al futur de la ciutat.
Avui, aquest interès ciutadà per l'urbanisme i la bona arquitectura es manté viu. A Chicago no s'alça cap gratacels sense que tothom opini, sense que hi hagi hagut un procés envejable de maduració popular. No és només una teoria. Avui hi ha dos símptomes palpables d'aquest moviment cívic. En primer lloc, la controvèrsia generada entorn el del futur edifici de Santiago Calatrava, l'Spire, a la ciutat. Una construcció impressionant, inspirada en el moviment sensual del fum de les fogueres dels antics indis americans, que no deix ningú indiferent. En segon lloc, Blair Camin. Elll és el crític d'arquitectura del Chicago Tribune i se'l considera un dels millors del món. En fi, amb tot això vull dir que aquesta ciutat és un regal per als amants de la bona arquitectura. En molt poc espai, és possible trobar-hi obres de Ghery (Pritzker Pavilion), Mies van de Roe (Federal Buildings), l'equip d'arquitectes SOM (sears Tower), Rem Koolhas, Ricardo Bofill... I tot això envoltat d'escultures a l'aire lliure de Calder, Picasso, Chagall i Dubuffet.
El soroll del metro elevat del Loop és, a més, una inigualable simfonia per a la ciutat.
Chicago és una terra de contrastos. També en les temperatures. Si a l'estiu és un forn, a l'hivern el vent glaçat t'esgarrinxa la pell sense compassió. Com avui. Acabem de tornar del cine (que bonic és visitar una ciutat per tercera vegada: pots fer coses com aquesta, anar al cine) i ho hem viscut en pròpia carn. Aquest matí, quan ens hem despertat, nevava a cor que vols. Jo mai havia vist unes volves de neu tan immenses. De seguida s'ha cobert tot de blanc. Ara, tres dits de neu ho empastifen tot. El Claudi i jo (de caràcter mediterrani i no acostumats a aquestes inclemències) som els homes-capa. Ens vestim per per etapes: a poc a poc, seguint una litúrgia papal, ens anem posant samarretes, més samarretes, jerseis, forros polars, abrics, bufandes, guants, passamuntanyes i barrets. Després de llargues passejades, hem descobert que tapar-se les orelles és essencial.
Aprofitant que a fora nevava, avui hem planificat sobre un mapa la ruta de demà. Si tot va bé, dedicarem el matí a viatjar fins a Clinton (Iowa) i intentarem assistir a un míting de la Hillary Clinton. A la tarda, a Des Moines, serà el torn de John Edwards. Per sort, demà no s'espera neu. Per si de cas, però, hem decidit que omplirem el portaequipatges del jeep de queviures i mantes. No se sap mai.
És tard i demà ens hem de llevar aviat: la nostra aventura cap a Iowa comença. No obstant això, assegut al llit de l'hotel, vull escriure, ni que siguin quatre línies, sobre aquesta ciutat fantàstica.
Prefereixo Chicago a Nova York. El 1871, un gran incendi va destruir la ciutat. Al marge del llac Michigan, doncs, quedava una metròpolis devastada que calia reconstruir; un terreny erm, rosegat pel vent fred del midwest, que podia convertir-se en un laboratori d'experiments per a urbanistes, enginyers i arquitectes. I Així ha va ser. La invenció de les estructures d'acer (juntament amb el descobriment dels ascensors) va propiciar el naixement dels gratacels. Chicago va ser el bressol de l'arquitectura tecnificada, racional, vertical. Chicago va ser un banc de proves arquitectònic. La reconstrucció de la ciutat va obrir un debat col·lectiu sobre l'ús de calia donar a l'espai públic. Un diàleg intens entre els ciutadans i els seus dirigents sobre com s'havia de donar forma al futur de la ciutat.
Avui, aquest interès ciutadà per l'urbanisme i la bona arquitectura es manté viu. A Chicago no s'alça cap gratacels sense que tothom opini, sense que hi hagi hagut un procés envejable de maduració popular. No és només una teoria. Avui hi ha dos símptomes palpables d'aquest moviment cívic. En primer lloc, la controvèrsia generada entorn el del futur edifici de Santiago Calatrava, l'Spire, a la ciutat. Una construcció impressionant, inspirada en el moviment sensual del fum de les fogueres dels antics indis americans, que no deix ningú indiferent. En segon lloc, Blair Camin. Elll és el crític d'arquitectura del Chicago Tribune i se'l considera un dels millors del món. En fi, amb tot això vull dir que aquesta ciutat és un regal per als amants de la bona arquitectura. En molt poc espai, és possible trobar-hi obres de Ghery (Pritzker Pavilion), Mies van de Roe (Federal Buildings), l'equip d'arquitectes SOM (sears Tower), Rem Koolhas, Ricardo Bofill... I tot això envoltat d'escultures a l'aire lliure de Calder, Picasso, Chagall i Dubuffet.
El soroll del metro elevat del Loop és, a més, una inigualable simfonia per a la ciutat.
Chicago és una terra de contrastos. També en les temperatures. Si a l'estiu és un forn, a l'hivern el vent glaçat t'esgarrinxa la pell sense compassió. Com avui. Acabem de tornar del cine (que bonic és visitar una ciutat per tercera vegada: pots fer coses com aquesta, anar al cine) i ho hem viscut en pròpia carn. Aquest matí, quan ens hem despertat, nevava a cor que vols. Jo mai havia vist unes volves de neu tan immenses. De seguida s'ha cobert tot de blanc. Ara, tres dits de neu ho empastifen tot. El Claudi i jo (de caràcter mediterrani i no acostumats a aquestes inclemències) som els homes-capa. Ens vestim per per etapes: a poc a poc, seguint una litúrgia papal, ens anem posant samarretes, més samarretes, jerseis, forros polars, abrics, bufandes, guants, passamuntanyes i barrets. Després de llargues passejades, hem descobert que tapar-se les orelles és essencial.
Aprofitant que a fora nevava, avui hem planificat sobre un mapa la ruta de demà. Si tot va bé, dedicarem el matí a viatjar fins a Clinton (Iowa) i intentarem assistir a un míting de la Hillary Clinton. A la tarda, a Des Moines, serà el torn de John Edwards. Per sort, demà no s'espera neu. Per si de cas, però, hem decidit que omplirem el portaequipatges del jeep de queviures i mantes. No se sap mai.
dimarts, 25 de desembre del 2007
it's Christmas time
L'esperit nadalenc ha arribat a la campanya. Però això no significa, com va passar el 1914 durant la primera guerra mundial, una treva nadalenca. Benvinguts a l'era del "non-stop campaigning". Els dinars de Nadal són un bon moment per parlar de polític i cal recordar a les famílies d'Iowa qui és el millor candidat. Desaprofitar una oportunitat així seria inacceptable. Per això gairebé tots els candidats han produït anuncis especials que combinen hàbilment humor, esperit nadalenc i, com no, missatge. "Stay on message". També per Nadal. aquesta és la consigna.
Barack Obama presenta un spot familiar en què hi participen la seva dona i les seves dues filles. Es tracta d'una imatge entranyable que associa al candidat un concepte clau: la proximitat.
Hillary Clinton, per la seva banda, utilitza un subtil sentit de l'humor carregat de pragmatisme. Cada regal dels que embolica és una de les seves promeses electorals (Universal healthcare, alternative energy...). I, de sobte, diu: "ostres, on he posat l'universal pre-K?". És la versió política del famós "¡Aiba, los donuts!
Per acabar, l'anunci de Rudy Giuliani, que la setmana passada va haver d'ingressar corrents a l'hospital. No sabem si per la baixada en les enquestes... La versió oficial és un fort mal de cap. En fi, Giuliany és el candidat que més sentit de l'humor hi posa. Santa Claus coincideix amb tots les valors republicans, excepte amb un.
En fi, un divertimento que va més enllà de l'anècdota. Els anuncis nadalencs són, en el fons, una bona lliçó d'estratègia. Es tracta d'aprofitar el context per donar a conèixer amb més força el teu missatge. En una campanya, no s'ha d'anar mai a remolc de l'actualitat; l'actualitat s'ha de preveure.
Barack Obama presenta un spot familiar en què hi participen la seva dona i les seves dues filles. Es tracta d'una imatge entranyable que associa al candidat un concepte clau: la proximitat.
Hillary Clinton, per la seva banda, utilitza un subtil sentit de l'humor carregat de pragmatisme. Cada regal dels que embolica és una de les seves promeses electorals (Universal healthcare, alternative energy...). I, de sobte, diu: "ostres, on he posat l'universal pre-K?". És la versió política del famós "¡Aiba, los donuts!
Per acabar, l'anunci de Rudy Giuliani, que la setmana passada va haver d'ingressar corrents a l'hospital. No sabem si per la baixada en les enquestes... La versió oficial és un fort mal de cap. En fi, Giuliany és el candidat que més sentit de l'humor hi posa. Santa Claus coincideix amb tots les valors republicans, excepte amb un.
En fi, un divertimento que va més enllà de l'anècdota. Els anuncis nadalencs són, en el fons, una bona lliçó d'estratègia. Es tracta d'aprofitar el context per donar a conèixer amb més força el teu missatge. En una campanya, no s'ha d'anar mai a remolc de l'actualitat; l'actualitat s'ha de preveure.
dissabte, 22 de desembre del 2007
Sweetening (and softening) Hillary
Mentre la majoria dels Demòcrates creuen que Hillary Clinton és la candidata més preparada per ocupar el despatx oval, només un 24% tenen intenció de votar-la. Els electors som una raça ben estranya. Som capaços de reconèixer que un determinat candidat és el millor per ocupar un lloc de responsabilitat i, al mateix temps, som capaços de menystenir-lo justament per ser saber-ne massa.
Això és més o menys el que li està passant a la senadora de Nova York. Els votants saben que és la més preparada, però es mostren reticents a donar-li suport perquè la veuen massa freda, ambiciosa i calculadora. Aquesta situació em recorda alguns dels comentaris que van fer els analistes polítics l'any 2000, després que Bush guanyés (al Tribunal Suprem, d'acord) Al Gore. Llavors, es deia que l'actual president s'havia guanyat la simpatia dels americans per ser, justament, tan simple (en el bon sentit), tan transparent.
Clinton es troba doncs davant d'una paradoxa que té difícil solució. Per això el sue equip de campanya ha ideat un paquet de missatges que endolceixen, a marxes forcades, la personalitat de la candidata. Aquesta setmana, s'han posta en marxa tres iniciatives per mostrar el costat més humà de Clinton.
S'ha presentat un lloc web que recull testimonis molt íntims d'amics propers a la candidat o de ciutadans que, en el algun moment de la seva vida, han estat en contacte amb la senadora. Val al pena fer-hi un cop d'ull. Una presentació molt cuidada que, en alguns casos, fa posar la pell de gallina. A mi m'emociona especialment el testimoni de Liz Berger, una veïna de Lower Manhattan que, afectada per l'atemptat de l'11-S, va conèixer Clinton fins a establir-hi una relació plena de complicitat i detalls.
En segon lloc, durant tota la setmana, s'han organitzat "emotional events". És a dir, mítings i trobades de petit format en què intervenien testimonis relatant els seus problemes i explicant com Hillary Clinton els havia ajudat.
Finalment, Hillary ha estat acompanyada en diversos actes per la seva mare i per la seva filla. La intenció era mostrar una imatge familiar de la candidata. No només parlar de la Hillary política, sinó també de la Hillary mare. A mé,s tot això ha anat acompanyat de l'emissió d'un anunci en què la mare de l'exprimera dama diu: "I would vote for Hillary, even she wasn't my daughter".
Clinton ha guanyat la batalla raó; ara li toca guanyar-se el cor dels votants. Com explica molt bé l'Antoni Gutierrez Rubí, la política és, avui, un joc d'emocions.
Això és més o menys el que li està passant a la senadora de Nova York. Els votants saben que és la més preparada, però es mostren reticents a donar-li suport perquè la veuen massa freda, ambiciosa i calculadora. Aquesta situació em recorda alguns dels comentaris que van fer els analistes polítics l'any 2000, després que Bush guanyés (al Tribunal Suprem, d'acord) Al Gore. Llavors, es deia que l'actual president s'havia guanyat la simpatia dels americans per ser, justament, tan simple (en el bon sentit), tan transparent.
Clinton es troba doncs davant d'una paradoxa que té difícil solució. Per això el sue equip de campanya ha ideat un paquet de missatges que endolceixen, a marxes forcades, la personalitat de la candidata. Aquesta setmana, s'han posta en marxa tres iniciatives per mostrar el costat més humà de Clinton.
S'ha presentat un lloc web que recull testimonis molt íntims d'amics propers a la candidat o de ciutadans que, en el algun moment de la seva vida, han estat en contacte amb la senadora. Val al pena fer-hi un cop d'ull. Una presentació molt cuidada que, en alguns casos, fa posar la pell de gallina. A mi m'emociona especialment el testimoni de Liz Berger, una veïna de Lower Manhattan que, afectada per l'atemptat de l'11-S, va conèixer Clinton fins a establir-hi una relació plena de complicitat i detalls.
En segon lloc, durant tota la setmana, s'han organitzat "emotional events". És a dir, mítings i trobades de petit format en què intervenien testimonis relatant els seus problemes i explicant com Hillary Clinton els havia ajudat.
Finalment, Hillary ha estat acompanyada en diversos actes per la seva mare i per la seva filla. La intenció era mostrar una imatge familiar de la candidata. No només parlar de la Hillary política, sinó també de la Hillary mare. A mé,s tot això ha anat acompanyat de l'emissió d'un anunci en què la mare de l'exprimera dama diu: "I would vote for Hillary, even she wasn't my daughter".
Clinton ha guanyat la batalla raó; ara li toca guanyar-se el cor dels votants. Com explica molt bé l'Antoni Gutierrez Rubí, la política és, avui, un joc d'emocions.
dilluns, 17 de desembre del 2007
Huckabee, the conservative populist
Mike Huckabee es descriu a ell mateix com un "paradoxical Republican". I la veritat és que de normal no en té res. Aquest pastor de l'església baptista, exgovernador d'Arkansas, ha agitat la campanya Republicana a Iowa. En només dos mesos ha passat de ser un desconegut a emportar-se un 29% de la intenció de vot, segons l'última enquesta. I tot això amb un pressupost de tan sols un milió de dòlars. Per què? Segurament hi ha diversos motius que expliquen aquest ascens. Intento resumir-ne alguns.
En primer lloc, ha sabut jugar en el moment adequat i amb la intensitat convenient la carta religiosa. Acusant Mitt Romney de ser mormó, s'ha emportat els vots de bona part del la "Christian right", un col·lectiu molt nombrós a Iowa. La pressió que ha exercit sobre el seu rival més directe entorn aquesta qüestió ha obligat l'equip de Romney a escriure un discurs semblant al que va pronunciar Kennedy el 1960; un text en què el president assassinat va deixar clar, davant d'una Amèrica eminentment protestant (WASP), que ell, com a president, no obeiria mai les ordres del Papa. La base conservadora està responent de forma positiva als missatges de Huckabee, impregnats de valors tradicionals (que no és ben bé el mateix que conservadors). Els periodistes que segueixen la seva campanya s'han especialitzat en descobrir passatges de la Bíblia dins els seus parlaments. Huckabee no fa discursos, pronuncia sermons.
En segon lloc, ha sabut connectar amb els votants de forma planera, simplificant (potser en excés) la realitat. Proposa polítiques populistes i contradictòries. Idees que no superarien cap examen de política seriosa però que, a oïdes dels votants conservadors, sonen convincents i, sorprenentment, creïbles. El Wall Street Journal, (un diari econòmic de matriu conservadora que toca tant de peus a terra que abans que idees liberals s'estima més propostes solvents), dedicava fa uns dies un editorial a senyalar les contradiccions de Huckabee. En política econòmica, per exemple, predica contra la desigualtat de rendes i, sovint, agafa prestada la retòrica d'alguns demòcrates quan parla dels "rics de Wall Street". Amb un llenguatge com aquest, no és estrany que alguns l'hagin batejat com el predicador de la "religious left". Huckabee seria capaç d'abolir tots els impostos en nom de la caritat cristiana. Quina estranya contradicció!
De fet, en el terreny econòmic proposa algun disbarat d'aquest tipus. Ell parla de la "fair tax" (el nom és, com veureu quan us expliqui de què es tracta, cinisme pur). Consistiria en suprimir tots els impostos federals (amb l'Agència Tributària -IRS- inclosa!) i substituir-los per un de sol. Un impost minorista sobre les vendes que gravaria tots els productes en un 23%, més o menys. On és la progressivitat del sistema tributari? On queda la distinció entre impostos directes i indirectes? En fi... Un cop afegits els recàrrecs estatals, l'IVA se situaria al voltant d'un 30%. Els efectes d'aquest canvi fiscal (radical) sobre l'IPC o l'evolució del preus dels immobles no és explica.
Les propostes de Huckabee són, en el fons, com els miracles que explicava als seus feligresos des del faristol de l'església: creure-se-les és qüestió de fe.
I, finalment, un tercer factor que explica l'èxit d'aquest personatge és, justament, la seva manera de ser. Als 17 anys ja era pastor baptista. Durant molt de temps va ser taloner i relacions públiques d'un telepredicador que movia masses. Després de col·laborar amb el moviment cristià de Reagan, va retirar-se en una petita església a Pine Bluff. Al cap d'un any, ja havia convençut els habitants d'aquell petit poblet perquè s'endeutessin fins a les orelles per reformar de dalt a baix la rectoria (amb un mosaic que havia dissenyat ell mateix). Poc després, els seus sermons s'anunciaven als panells publicitaris dels autobusos i la televisió els emetia en directe.
Huckabee, un home de missa amb visió de negocis, va registrar el format televisiu "Positive Alternatives", un programa d'entreteniment que ell mateix presentava i que tenia com a objectiu animar els americans durant els diumenges a la tarda amb pregàries ad hoc i visites als malalts per donar-los coratge. És un comunicador nat que connecta sense dificultats amb la població agrícola d'Iowa. La seva experiència en televisió l'ajuda a quadrar les intervencions de 45 segons als debats presidencials. A més, el seu discurs està farcit de frases que, en comptes de promeses polítiques, semblen versicles moralitzants dels apòstols. La setmana passada va dir a unes periodistes: "If you gain the whole world but you lose your own soul, what does that cost you?"
Per cert, va néixer a Hope, el mateix poble que Bill Clinton. Per això sol bromejar: "Give hope a second chance". Un bon eslògan.
En primer lloc, ha sabut jugar en el moment adequat i amb la intensitat convenient la carta religiosa. Acusant Mitt Romney de ser mormó, s'ha emportat els vots de bona part del la "Christian right", un col·lectiu molt nombrós a Iowa. La pressió que ha exercit sobre el seu rival més directe entorn aquesta qüestió ha obligat l'equip de Romney a escriure un discurs semblant al que va pronunciar Kennedy el 1960; un text en què el president assassinat va deixar clar, davant d'una Amèrica eminentment protestant (WASP), que ell, com a president, no obeiria mai les ordres del Papa. La base conservadora està responent de forma positiva als missatges de Huckabee, impregnats de valors tradicionals (que no és ben bé el mateix que conservadors). Els periodistes que segueixen la seva campanya s'han especialitzat en descobrir passatges de la Bíblia dins els seus parlaments. Huckabee no fa discursos, pronuncia sermons.
En segon lloc, ha sabut connectar amb els votants de forma planera, simplificant (potser en excés) la realitat. Proposa polítiques populistes i contradictòries. Idees que no superarien cap examen de política seriosa però que, a oïdes dels votants conservadors, sonen convincents i, sorprenentment, creïbles. El Wall Street Journal, (un diari econòmic de matriu conservadora que toca tant de peus a terra que abans que idees liberals s'estima més propostes solvents), dedicava fa uns dies un editorial a senyalar les contradiccions de Huckabee. En política econòmica, per exemple, predica contra la desigualtat de rendes i, sovint, agafa prestada la retòrica d'alguns demòcrates quan parla dels "rics de Wall Street". Amb un llenguatge com aquest, no és estrany que alguns l'hagin batejat com el predicador de la "religious left". Huckabee seria capaç d'abolir tots els impostos en nom de la caritat cristiana. Quina estranya contradicció!
De fet, en el terreny econòmic proposa algun disbarat d'aquest tipus. Ell parla de la "fair tax" (el nom és, com veureu quan us expliqui de què es tracta, cinisme pur). Consistiria en suprimir tots els impostos federals (amb l'Agència Tributària -IRS- inclosa!) i substituir-los per un de sol. Un impost minorista sobre les vendes que gravaria tots els productes en un 23%, més o menys. On és la progressivitat del sistema tributari? On queda la distinció entre impostos directes i indirectes? En fi... Un cop afegits els recàrrecs estatals, l'IVA se situaria al voltant d'un 30%. Els efectes d'aquest canvi fiscal (radical) sobre l'IPC o l'evolució del preus dels immobles no és explica.
Les propostes de Huckabee són, en el fons, com els miracles que explicava als seus feligresos des del faristol de l'església: creure-se-les és qüestió de fe.
I, finalment, un tercer factor que explica l'èxit d'aquest personatge és, justament, la seva manera de ser. Als 17 anys ja era pastor baptista. Durant molt de temps va ser taloner i relacions públiques d'un telepredicador que movia masses. Després de col·laborar amb el moviment cristià de Reagan, va retirar-se en una petita església a Pine Bluff. Al cap d'un any, ja havia convençut els habitants d'aquell petit poblet perquè s'endeutessin fins a les orelles per reformar de dalt a baix la rectoria (amb un mosaic que havia dissenyat ell mateix). Poc després, els seus sermons s'anunciaven als panells publicitaris dels autobusos i la televisió els emetia en directe.
Huckabee, un home de missa amb visió de negocis, va registrar el format televisiu "Positive Alternatives", un programa d'entreteniment que ell mateix presentava i que tenia com a objectiu animar els americans durant els diumenges a la tarda amb pregàries ad hoc i visites als malalts per donar-los coratge. És un comunicador nat que connecta sense dificultats amb la població agrícola d'Iowa. La seva experiència en televisió l'ajuda a quadrar les intervencions de 45 segons als debats presidencials. A més, el seu discurs està farcit de frases que, en comptes de promeses polítiques, semblen versicles moralitzants dels apòstols. La setmana passada va dir a unes periodistes: "If you gain the whole world but you lose your own soul, what does that cost you?"
Per cert, va néixer a Hope, el mateix poble que Bill Clinton. Per això sol bromejar: "Give hope a second chance". Un bon eslògan.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)