Bill Clinton entra en escena

Escric aquest post assegut al seient del copilot. Gran part del nostre viatge consisteix en conduir llargues distàncies observant turons nevats i procurant que el vidre no s’enteli. M’agraden aquestes estones, també. Amb el Claudi, critiquem els candidats, planegem les rutes de l’endemà, escoltem la ràdio (no paren de sonar música country) o, senzillament, ens expliquem històries. Ell, de tant en tant, recita poemes en veu alta, enmig de la foscor de l’autopista…

Avui hem esmorzat bagels untats amb mantega de cacauet en un motel de carretera. Mentrestant, hem descobert que Bill Clinton ha programat, per sorpresa, diversos actes a l’estat. Hem decidit conduir fins a Atlantic, a l’oest, i anar-lo a escoltar. Quina delícia, quines dots discursives! Després us ho explico.

A mig camí hem parat a Ames, on Joe Biden feia un míting. No ens hi hem pogut quedar fins al final, però ens hagués agradat. Un home elegant, de gest reposat; un home de formes disteses però de paraula punyent. Durant el seu discurs, no ha estalviat crítiques a l’Administració Bush i ha exposat, amb senzilla complicitat, què hagués fet ell després de l’11-S. “After September 11th, we had the world in our hands and we lost the opportunity to unite the world around the big challenge that was, and that is still today, defeat extremism. Instead, our president preferred to be alone”, ha dit.

Però de Biden ens han interessat més les formes que el contingut. Ha fet el míting a l’entrada d’una biblioteca pública. Just al començament, el sistema de megafonia ha deixat de funcionar. I, com si res, ha canviat el to, l’actitud, la textura de la veu… I ha començat a parlar sense cap intermediari. Ni tan sols el micròfon li amplificava la veu. Ha començat, aleshores, un acte de veritable política, de tu a tu, de cos a cos. Per un moment, (i exagero, ja ho sé!) hem retornat a la Roma clàssica. “Quosque tandem, Catalinia, abutere patientia nostra?”.

Cada vegada m’agrada més aquesta manera de fer política. Aquesta manera de guanyar-se els vots. Aquí, el futur president dels Estats Units (ens agradi o no, el país més poderós del món) s’ha de guanyar, porta a porta, la confiança dels votants. Això obliga els candidats a dominar l’escena, a treballar l’oratòria, a destilar els missatges. Els candidats són, almenys a Iowa, venedors d’idees. En el sentit més noble de l’expressió.

A les dues, hem arribat al centre comunitari d’Atlantic. Davant d’una immensa bandera americana, la cabellera blanca de Bill Clinton. L’expresidnet està jugant un paper molt actiu en aquesta campanya. Mentre aquest matí la seva dona participava en diversos actes a l’est de l’estat, ell convencia els votants de l’oest que Hillary no els fallarà.

Bill Clinton ha parlat vora d’una una hora seguida i en cap moment hi ha hagut senyals que l’auditori deixés d’escoltar-lo. Aquest home té una capacitat de persuasió innata. Ha abordat els problemes del país (el deute, el dèficit exterior, el sistema de salut, el nivell educatiu, la dependència energètica) a través d’exemples concrets, d’històries imaginàries amb moralina final inclosa. No m’estranya que l’equip de campanya de Hillary Clinton l’utilitzi com a actiu electoral. Tot i que aquesta estratègia també té els seus inconvenients: els actes amb l’expresident es convoquen sense antelació perquè té tan poder de convocatòria que roba protagonisme a la seva dona. En acabar l’acte, el Claudi ha pronosticat, amb un somriure per sota el nas: “Serà una gran primera dama”.

Després de l’acte, l’hem pogut saludar. Li hem donat la mà. En aquesta ocasió, no hi ha fotografia que ho demostri. M’haureu de creure.

Ara, cap a l'hotel. Una dutxa i a celebrar el New Year's Eve. Aquesta nit, oferta doble: per una banda, festa amb els "burros" Demòcrates; per l'altra, una celebració amb la premsa que aquests dies cobreix els caucus.

Aquest any, entrarem al 2008 una mica més tard que vosaltres, els lectors d'aquest blog que us heu menjat el raïm a l'altra banda de l'Atlàntic.