L'oratòria de Barack Obama recorda la de J. F. Kennedy. Llegir els seus discursos és un exercici estimulant (i emocionant). Ara, el seu equip de campanya ha decidit difondre el missatge renovador del candidat a ritme de rap. Per això ha elaborat un un videoclip exquisit titulat "Yes, we can". Una peça musical farcida de cares que transforma el missatge polític en poesia urbana, que connecta amb els joves del país (principal font dels vots d'Obama, juntament amb les classes adinerades) i que, de nou, modernitza i "youtubeitza" el màrqueting polític. Val la pena donar-hi un cop d'ull.
A casa nostra, i en aquesta mateixa línia, alguns artistes s'han mullat per Zapatero i han creat aquest vídeo: "Defender la alegría". La campanya retorna al terreny de les emocions. El títol del "clip" és simptomàtic: de nou, les dues Espanyes. La de la bronca i la de l'alegria; la de la crispació i la del diàleg; la pessimista i la il·lusionada... Dicotomies infantils, contrastos que funcionen. Com diu la cançó, "defender la alegría des de las trincheras". M'agrada el missatge. El positivisme és una actitud vital capaç blindar una societat davant les adversitats (sempre i quan no es confongui amb un excés d'ingenuïtat, és clar). Els americans ho saben prou bé. Mireu, si no, les seves campanyes, els seus missatges. "America is a can-do country", deia Hillary Clinton en un míting a Iowa. El somni america com a metàfora, el somni americà com a força motriu...
Confiar en les possibilitats d'un país és indispensable per mobilitzar els seus ciutadans. És per això que el "Yes, we can" de Barack Obama i "La mirada positiva" de José Luís Rodríguez Zapatero tenen punts de connexió. Els dos candidats exploten amb eficàcia la força del missatge en positiu, aprofiten hàbilment la capacitat engrescadora (els dos necessiten mobilitzar la totalitat del seu electorat potencial si volen guanyar) d'una actitud que entén el futur com un repte i no pas com una amenaça. El seu missatge, expressat de formes distintes i amb estils diferents, combina les dosis justes de patriotisme amb l'esperit de superació inherent a tots els ciutadans. I funciona. I mobilitza. Especialment davant d'una oposició que apareix emmurriada, queixosa, crispada i gairebé autodestructiva.
Per cert, el gest amb el dit (^) que imita de forma juganera unes celles punxagudes no és una invenció qualsevol. Es tracta del signe que es fa servir en el llenguatge dels sords-muts per referir-se al president Zapatero. No sé si per aquí al darrere hi ha l'equip de Joan Campany...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Amic Adam,
No puc més que dissentir obertament de l'opinió que expresses al blog. Crec que el "Yes, we can" és una fita en la comunicació política, però que el "Defiende la alegria" és més del mateix fet pels de sempre.
Black Eyed Peas contra Víctor Manuel. Scarlett (suspir) contra Ana Belén. Kareem Abdul Jabar contra...? Un grup de gent transversal, jove i que suma, contra no només quatre artistes tremendament previsibles, sinó una plataforma de suport que no comunica res, haguérem encertat els components sense pensar-hi gaire.
Novetat - caspa. Suma - tot igual (si no resta). Però per favor, si aquests quatre són els de sempre, els de Felipe! (bé, menys Sabina que era d'Anguita). Quina generació representen? Ja n'hi ha prou!
Per no parlar de l'aposta sobre l'alegria... la meua opinió està bastant en la línia de l'últim post del Medran. Claredat d'idees per una part, valors contundents; i enfront alegria i ... què més?
Una abraçada company!
veig que el Cento ja t'ha parlat del meu post... bé, jo crec que l'alegria no es el valor politic que precisament ara els socialistes hagin d'emfatitzar...
Adam, no sé si em coneixeràs d'entrada, només pel nom o per la foto... Ara que l'acabo de descobrir per casualitat, afegeixo el teu bloc al meu llistat de favorits. ¡Ens veiem aviat! Salut.
Publica un comentari a l'entrada