Abans la distància que el silenci

Reprenc el blog. Reprenc l'escriptura diària. Després d'unes setmanes de (merescut i necessari) descans, les idees prenen cos una altra vegada. Les emocions del viatge se solidifiquen, formen un pòsit inesborrable, maduren, s'intensifiquen. Ha estat, sens dubte, un dels viatges més estimulants de la meva vida: experiències úniques, bona companyia.

Té sentit mantenir aquest blog, encara? Sí. Té sentit perquè escriure em manté actiu, perquè escriure m'ajuda a conservar la finesa de l'anàlisi, la llibertat de pensament, la mala llet obligatòria. És cert que a partir d'ara escriuré els posts des de l'escriptori de casa; no serà el mateix. Però és millor la distància que el silenci.

La situació és aquesta. La cursa Demòcrata està més oberta que mai. No hi ha "front-runner". Hillary Clinton ha guanyat dues primàries (New Hampshire i Nevada) i Barack Obama dues més (Iowa i South Carolina). La tensió creix entre els dos principals rivals: foc creuat (amb alguns atacs personals inclosos) entre els dos equips de campanya. Alguns analistes opinen que la competició cos a cos que mantenen Clinton (o potser hauria de dir els Clinton, perquè l'expresident ha jugat fort aquests darrers dies) i Obama perjudica les expectatives electorals del partit Demòcrata. Edwards es manté a la cursa. A South Carolina (el seu estat) va obtenir, però, una tímida tercera posició.

Al bàndol Republicà, Mc Cain es treu l'espina clavada i guanya South Carolina. La seva campanya obté el "momentum" (com m'agrada sentir-los pronunciar aquesta paraula!) i se situa primer a les enquestes. Romney, que va guanyar al seu estat natal, es desinfla a poc a poc i espera recuperar embranzida presentant les seves credencials davant la crisi econòmica que viuen els EUA (es parla ja d'una possible recessió el segon i el tercer trimestre del 2008). Curiosament, a pitjors expectatives econòmiques, millors resultats electorals per Romney. Aquest home de negocis manté amb l'economia una relació inversament proporcional, em temo. L'efecte Huckabee passa a segon pla. Mentrestant, l'estratègia de Rudy Giuliani (guanyar Florida, guanyar el "supertuesday"; hi ha qui parla de RudyTuesday) comença a fer aigües. Almenys, això diuen les enquestes.

L'emoció de Hillary Clinton a New Hampshire ha estat àmpliament comentada. Alguns han parlat, fins i tot, de les "llàgrimes de la victòria". Sigui com sigui, el gest de debilitat de l'exprimera dama ha permès a diversos analistes parlar de la política de les emocions. En aquest sentit, us vull recomanar tres articles especialment interessants.

En primer lloc (la ment preclara -i una mica retorçada- del personatge s'ho mereix), una anàlisi de Karl Rove. Concisa, divertida, encertada.

En segon lloc, aquest article del sempre actiu Antoni Gutiérrez-Rubí. Un interessant comentari (ple de referències creuades) sobre la gestió de les emocions, en política, en ciència, en literatura.

I, finalment, una petita joia que he descobert avui. Un article a la quarta pàgina de El Pais (m'agrada aquest nou espai del diari!) del filòsof Daniel Innerarity. Genial. Imprescindible. Una reflexió sobre la invasió de l'esfera pública per part de la vida privada (privatització de l'espai públic) o, el que és el mateix, de la politització de l'esfera personal. L'he llegit a l'autobús. L'he rellegit abans de sopar. Després, l'he subratllat. Innerarity passa l'actualitat pel sedàs de la filosofia i ens recorda que les societats democràtiques no necessiten l'aprovació permanent dels seus líders; al contrari, n'hi ha prou amb una indiferència pactada...