Escric aquest post assegut al seient del copilot. Gran part del nostre viatge consisteix en conduir llargues distàncies observant turons nevats i procurant que el vidre no s’enteli. M’agraden aquestes estones, també. Amb el Claudi, critiquem els candidats, planegem les rutes de l’endemà, escoltem la ràdio (no paren de sonar música country) o, senzillament, ens expliquem històries. Ell, de tant en tant, recita poemes en veu alta, enmig de la foscor de l’autopista…
Avui hem esmorzat bagels untats amb mantega de cacauet en un motel de carretera. Mentrestant, hem descobert que Bill Clinton ha programat, per sorpresa, diversos actes a l’estat. Hem decidit conduir fins a Atlantic, a l’oest, i anar-lo a escoltar. Quina delícia, quines dots discursives! Després us ho explico.
A mig camí hem parat a Ames, on Joe Biden feia un míting. No ens hi hem pogut quedar fins al final, però ens hagués agradat. Un home elegant, de gest reposat; un home de formes disteses però de paraula punyent. Durant el seu discurs, no ha estalviat crítiques a l’Administració Bush i ha exposat, amb senzilla complicitat, què hagués fet ell després de l’11-S. “After September 11th, we had the world in our hands and we lost the opportunity to unite the world around the big challenge that was, and that is still today, defeat extremism. Instead, our president preferred to be alone”, ha dit.
Però de Biden ens han interessat més les formes que el contingut. Ha fet el míting a l’entrada d’una biblioteca pública. Just al començament, el sistema de megafonia ha deixat de funcionar. I, com si res, ha canviat el to, l’actitud, la textura de la veu… I ha començat a parlar sense cap intermediari. Ni tan sols el micròfon li amplificava la veu. Ha començat, aleshores, un acte de veritable política, de tu a tu, de cos a cos. Per un moment, (i exagero, ja ho sé!) hem retornat a la Roma clàssica. “Quosque tandem, Catalinia, abutere patientia nostra?”.
Cada vegada m’agrada més aquesta manera de fer política. Aquesta manera de guanyar-se els vots. Aquí, el futur president dels Estats Units (ens agradi o no, el país més poderós del món) s’ha de guanyar, porta a porta, la confiança dels votants. Això obliga els candidats a dominar l’escena, a treballar l’oratòria, a destilar els missatges. Els candidats són, almenys a Iowa, venedors d’idees. En el sentit més noble de l’expressió.
A les dues, hem arribat al centre comunitari d’Atlantic. Davant d’una immensa bandera americana, la cabellera blanca de Bill Clinton. L’expresidnet està jugant un paper molt actiu en aquesta campanya. Mentre aquest matí la seva dona participava en diversos actes a l’est de l’estat, ell convencia els votants de l’oest que Hillary no els fallarà.
Bill Clinton ha parlat vora d’una una hora seguida i en cap moment hi ha hagut senyals que l’auditori deixés d’escoltar-lo. Aquest home té una capacitat de persuasió innata. Ha abordat els problemes del país (el deute, el dèficit exterior, el sistema de salut, el nivell educatiu, la dependència energètica) a través d’exemples concrets, d’històries imaginàries amb moralina final inclosa. No m’estranya que l’equip de campanya de Hillary Clinton l’utilitzi com a actiu electoral. Tot i que aquesta estratègia també té els seus inconvenients: els actes amb l’expresident es convoquen sense antelació perquè té tan poder de convocatòria que roba protagonisme a la seva dona. En acabar l’acte, el Claudi ha pronosticat, amb un somriure per sota el nas: “Serà una gran primera dama”.
Després de l’acte, l’hem pogut saludar. Li hem donat la mà. En aquesta ocasió, no hi ha fotografia que ho demostri. M’haureu de creure.
Ara, cap a l'hotel. Una dutxa i a celebrar el New Year's Eve. Aquesta nit, oferta doble: per una banda, festa amb els "burros" Demòcrates; per l'altra, una celebració amb la premsa que aquests dies cobreix els caucus.
Aquest any, entrarem al 2008 una mica més tard que vosaltres, els lectors d'aquest blog que us heu menjat el raïm a l'altra banda de l'Atlàntic.
dilluns, 31 de desembre del 2007
diumenge, 30 de desembre del 2007
Edwards 5, Obama 0
La nostra relació amb la dona del GPS no va pel bon camí. I mai millor dit. La pobra, es passa l'estona recalculant les rutes perquè mai girem per on hem de girar, perquè mai sortim per on hem de sortir. Moure's per aquest país no és fàcil. Els quilòmetres són milles: per tant, qualsevol distància mentalment assequible és, en realitat, una eternitat. A diferència del que passa a casa nostra, els centres dels pobles no són fàcilment identificables: ni campanar, ni ajuntament, ni carreres estrets. Aquí, han substituït la plaça major per un un McDonalds. No és broma.
Però parlem de política. Aquest matí hem esmorzar llegint el The des Moines Register i el New York Times. Els dos diaris dedicaven pàgines completes als caucus d'Iowa. I els dos rotatius coincidien en les anàlisis: a) aquests caucus estan molt igualats; poden decidir-se per 1.000 vots; b) són clau els "first-time caucus goers", ells decidiran el guanyador; c) durant els darreres dies de campanya, els candidats, especialment els Demòcrates, dediquen els seus esforços a convèncer els grups de votants que els són més favorables: Clinton, se centra en les dones de menys de 30 i de més de 65 anys (un quart dels nous votants són dones); Obama, concentra les seves energies a mobilitzar el vot dels joves; i Edwards intenta assegurar-se el vot de la base ciutadana que el va col·locar en segons posició el 2004.
Després de conduir uns 400 quilòmetres, hem assistir a tres mítings de tres candidats Demòcrates. Apassionant.
Edwards ens agrada
A Boone, al nord de Des Moines, hem vist com Edwards arribava, acompanyat del seus fills i la seva dona, amb l'autocar de campanya. Un vehicle pintat de blau amb un eslògan clar: "America belongs to you". La sala era petita i estava plena a vessar. Alguns dels assistents havien conduït més de 200 milles per escoltar l'antic senador de North Carolina. A Iowa, els votants són conscients de la seva responsabilitat i s'ho prenen seriosament. Hem pogut comprovar com les mateixes persones assistien a mítings de candidats diferents. Els ciutadans d'Iowa fan servir els mítings per decantar-se per un o altre programa polític. No és un vot per inèrcia, és un vot a consciència. la política no està tan desprestigiada com a la vella Europa. I tinc la impressió que el sistema de campanya directa que tenen a Iowa (amb els votants disposats a fer pregunte si els candidats obligats a contestar-les) hi té alguna cosa a veure. "Retail politics" en diuen.
Edwards ha començat fort. De fet, això és el que s'espera d'ell. Ha carregat contra els lobys de Washington i la mesquines dels interessos corporatius, que, segons ell, han robat el poder dels ciutadans. "I will give you back the democracy that the special interests stole from you", ha dit. Ha trabat un discurs ple d'anècdotes emotives sobre els seus pares, farcit de reflexions enèrgiques i trufat amb una oratòria perfecta: les paraules li brollen de la boca amb una naturalitat rítmica, gens mecànica, intimista en alguns casos, valenta en d'altres. Edwards és l'home de la mala llet elegant.
Obama ens decepciona
A dos quarts de tres hem arribat a la High School de Newton, al sud est de la capital. Els fans d'Obama omplien el gimnàs. És el míting més nombrós dels que hem vist fins ara. Però quina decepció! He llegit moltes cròniques destacant les dots d'orador del senador d'Illinois. He llegit també que durant les seves intervencions és molt més "inpiring" que Clinton. Doncs avui no tenia el dia. Ha optat per un discurs massa llarg (tant el Claudi com jo hem perdut el fil argumental més d'una vegada), massa a la defensiva, massa irregular. Obama té un problema: la neutralitat el paralitza. La premsa, al principi, va batejar-lo amb el sobrenom d'Obamby que curiosament, també va rebre Zapatero quan era líder de l'oposició. És cert que ofereix un canvi en la manera de fer de Washington ("we can't think that the same old politics will bring out new and different results"), és cert que ofereix aire fresc a la vida política ("building coalitions, getting results"); és cert que proposa un nou enfoc ("the change I am to deliver is based on people' lifes"). Però a nosaltres no ens ha convençut. Alguna cosa grinyola...
En un moment del discurs ha dit: "We are not guided by ideology, but by convictions". És possible? Hi ha conviccions sense ideologia?
Richardson ens cau bé
Després d'obrir-nos pas entre una boira espessa i fantasmagòrica, hem arribat a Fort Dodge, al nord oest de des Moines. Al hall d'un Best Western a peu de carretera hi hem torbat l'actual governador de New mexico, Bill Richardson. Seria un bon president: secretari d'energia durat l'administració Clinton i ambaixador dels EUa a les Nacions Unides. És un home afable, rodanxó, de pell fosca que té la gran virtut de fer fàcils les qüestions complexes. Els seus mítings no són mítings. Ell puja a l'escenari i demana als assistents que li facin preguntes. D'aquest format, el seu equip en diu "Job Interviews". Els diu, si vosaltres heu de llogar el proper president del país proveu-me, feu-me una entrevista de feina.
Ricardson ha respost amb humor i intel·ligència totes les preguntes dels assistents. Des de la situació al Pakistan, fins als matrimonis gays. Mireu quina resposta més deliciosa a la pregunta d'una noia jove (no devia tenir més de 15 anys) sobre l'abortament. "To have or not to have ababy is a personal decision. It is not something that should be decided by a politician. It is something that concerns each family and its God. If I were president, first of all, I would do as much as I could to give sexual education to our children to avoid having to reach the abortion decision. So under my administration, abortion would be safe, legal and rare".
La llàstima és que Ricahrdson només té, segons les últimes enquestes, un 13% dels vots. Potser serà un bon vicepresident.
Però parlem de política. Aquest matí hem esmorzar llegint el The des Moines Register i el New York Times. Els dos diaris dedicaven pàgines completes als caucus d'Iowa. I els dos rotatius coincidien en les anàlisis: a) aquests caucus estan molt igualats; poden decidir-se per 1.000 vots; b) són clau els "first-time caucus goers", ells decidiran el guanyador; c) durant els darreres dies de campanya, els candidats, especialment els Demòcrates, dediquen els seus esforços a convèncer els grups de votants que els són més favorables: Clinton, se centra en les dones de menys de 30 i de més de 65 anys (un quart dels nous votants són dones); Obama, concentra les seves energies a mobilitzar el vot dels joves; i Edwards intenta assegurar-se el vot de la base ciutadana que el va col·locar en segons posició el 2004.
Després de conduir uns 400 quilòmetres, hem assistir a tres mítings de tres candidats Demòcrates. Apassionant.
Edwards ens agrada
A Boone, al nord de Des Moines, hem vist com Edwards arribava, acompanyat del seus fills i la seva dona, amb l'autocar de campanya. Un vehicle pintat de blau amb un eslògan clar: "America belongs to you". La sala era petita i estava plena a vessar. Alguns dels assistents havien conduït més de 200 milles per escoltar l'antic senador de North Carolina. A Iowa, els votants són conscients de la seva responsabilitat i s'ho prenen seriosament. Hem pogut comprovar com les mateixes persones assistien a mítings de candidats diferents. Els ciutadans d'Iowa fan servir els mítings per decantar-se per un o altre programa polític. No és un vot per inèrcia, és un vot a consciència. la política no està tan desprestigiada com a la vella Europa. I tinc la impressió que el sistema de campanya directa que tenen a Iowa (amb els votants disposats a fer pregunte si els candidats obligats a contestar-les) hi té alguna cosa a veure. "Retail politics" en diuen.
Edwards ha començat fort. De fet, això és el que s'espera d'ell. Ha carregat contra els lobys de Washington i la mesquines dels interessos corporatius, que, segons ell, han robat el poder dels ciutadans. "I will give you back the democracy that the special interests stole from you", ha dit. Ha trabat un discurs ple d'anècdotes emotives sobre els seus pares, farcit de reflexions enèrgiques i trufat amb una oratòria perfecta: les paraules li brollen de la boca amb una naturalitat rítmica, gens mecànica, intimista en alguns casos, valenta en d'altres. Edwards és l'home de la mala llet elegant.
Obama ens decepciona
A dos quarts de tres hem arribat a la High School de Newton, al sud est de la capital. Els fans d'Obama omplien el gimnàs. És el míting més nombrós dels que hem vist fins ara. Però quina decepció! He llegit moltes cròniques destacant les dots d'orador del senador d'Illinois. He llegit també que durant les seves intervencions és molt més "inpiring" que Clinton. Doncs avui no tenia el dia. Ha optat per un discurs massa llarg (tant el Claudi com jo hem perdut el fil argumental més d'una vegada), massa a la defensiva, massa irregular. Obama té un problema: la neutralitat el paralitza. La premsa, al principi, va batejar-lo amb el sobrenom d'Obamby que curiosament, també va rebre Zapatero quan era líder de l'oposició. És cert que ofereix un canvi en la manera de fer de Washington ("we can't think that the same old politics will bring out new and different results"), és cert que ofereix aire fresc a la vida política ("building coalitions, getting results"); és cert que proposa un nou enfoc ("the change I am to deliver is based on people' lifes"). Però a nosaltres no ens ha convençut. Alguna cosa grinyola...
En un moment del discurs ha dit: "We are not guided by ideology, but by convictions". És possible? Hi ha conviccions sense ideologia?
Richardson ens cau bé
Després d'obrir-nos pas entre una boira espessa i fantasmagòrica, hem arribat a Fort Dodge, al nord oest de des Moines. Al hall d'un Best Western a peu de carretera hi hem torbat l'actual governador de New mexico, Bill Richardson. Seria un bon president: secretari d'energia durat l'administració Clinton i ambaixador dels EUa a les Nacions Unides. És un home afable, rodanxó, de pell fosca que té la gran virtut de fer fàcils les qüestions complexes. Els seus mítings no són mítings. Ell puja a l'escenari i demana als assistents que li facin preguntes. D'aquest format, el seu equip en diu "Job Interviews". Els diu, si vosaltres heu de llogar el proper president del país proveu-me, feu-me una entrevista de feina.
Ricardson ha respost amb humor i intel·ligència totes les preguntes dels assistents. Des de la situació al Pakistan, fins als matrimonis gays. Mireu quina resposta més deliciosa a la pregunta d'una noia jove (no devia tenir més de 15 anys) sobre l'abortament. "To have or not to have ababy is a personal decision. It is not something that should be decided by a politician. It is something that concerns each family and its God. If I were president, first of all, I would do as much as I could to give sexual education to our children to avoid having to reach the abortion decision. So under my administration, abortion would be safe, legal and rare".
La llàstima és que Ricahrdson només té, segons les últimes enquestes, un 13% dels vots. Potser serà un bon vicepresident.
Clinton a Clinton
Avui m'he posat els mitjons gruixuts. Els vaig comprar abans de marxar fixant-me que fossin els més calents de tots. Però el fred d'Iowa queda molt lluny de les prestatgeries de mitjons del Decathlon de l'Illa Diagonal. En fi... La nostra aventura ha començat: aquest matí hem llogat un cotxe per anar de Chicago (Illinois) a Des Moines (Iowa). La primera dificultat no ha estat ni accedir a un míting de la Hillary Clinton ni aconseguir les acreditacions apropiades per assistir als actes de campanya; el primer contratemps ha consistit en sortir de l'aparcament. A vegades, els grans propòsits topen amb entrebancs tossudament banals com trobar el punt just entre l'accelerador i el fre en un cotxe automàtic.
Un cop resoltes les dificultats tècniques, hem conduït, sense parar, unes 200 milles cap a Clinton, el primer poble d'Iowa, just al costat del Mississipí. Primer, hem optat per l'autopista. Després, ens hem desviat per una carretera secundària. Amb la tranquil·litat de les 40 milles per hora, hem començat a descobrir l'Amèrica rural (l'Amèrica sense necessitat de nord, com diu el Claudi). Carreteres traçades al mig de camps nevats, com un dibuix fet al carbó. Granges de fusta pintades de vermell, cadascuna amb un dipòsit cilíndric per emmagatzemar els cereals, com una torre de defensa. Aquesta és l'Amèrica que també vota.
A les dues de la tarda hem arribat a Clinton, on Hillary Clinton (la coincidència té la seva gràcia) hi feia un míting en el marc de seu "Big challenges real solutions. Time to pick a president" tour, que aquests darrers dies de campanya la porta per gairebé tots els comtats de l'estat.
Jo m'he emocionat de seguida: estava veient en directe el que durant mesos i mesos només havia pogut imaginar a través del YouTube. El Claudi, un home incrèdul per sistema davant de qualsevol forma d'acció política que no sigui la revolució o la guillotina, ha valorat també la capacitat discursiva i persuasiva de l'exprimera dama.
Alguns reflexions (breus) sobre el discurs:
1/ "Everybody is talking about change. But I ask you to evaluate the real changes I have made. What really matters is what have you done!". Hillary està tipa que Obama sigui vist com el gran agent del canvi. Ella està convençuda, i així ho explica el seu equip de campanya, que no hi ha canvi possible sense experiència prèvia.
2/ Una segona idea reforça la primera: Clinton té 35 anys d'experiència en càrrecs públics. Ella no ho diu directament, però tothom sap que Obama només fa dos anys que és senador. És en aquest punt del discurs quan, de forma gens forçada, l'exprimera dama es dedica a repassar la seva vida política. Enumera, mirant per sobre l'espatlla el seu rival més directe, tots els seus èxits. Començant per la famosa intervenció a la cimera de Beijing, l'any 1993, on va pronunciar una frase que llavors va donar la volta al món: "Women rights are human rights". També en aquest moment l'actualitat li proporciona una trista excusa per recordar als votant la seva experiència en política internacional. L'assassinat de Bhutto, a qui Clinton coneixia personalment, li serveix per explicar què hagués fet ella per evitar una situació de tensió al Pakistan. En aquest moment, els periodistes apunten, és la notícia del dia: Clinton utilitza l'assassinat de Bhutto per reforçar-se davant Obama.
3/ Finalment, i també sense estridències, Clinton recorda totes les lleis que ha estat capaç d'aprovar gràcies a la col·laboració que ha sabut teixir amb companys del partit Republicà. Amb exemples concrets, la senadora per Nova York vol combatre la idea, estesa entre força Demòcrates, que Clinton és "a too polarizing candidate". Existeix la convicció que si fos presidenta, paralitzaria el país, ja que ella va ser (i és encara) la bèstia negra del partit de Bush.
4/ I ara sí, per acabar, un missatge que m'ha semblat interessant. "The president has only been worried for giving tax cuts to the wealthy and for the Irak war. And he has forgotten you". Bill Clinton, diuen els analistes, va guanyar la reelecció presentant un programa que deixava en segon pla les grans qüestions de país i que es basava en el que llavors es va anomenar "those little daily things". Proposava, per exemple, proporcionar telèfons mòbils a totes les patrulles de vigilància veïnal. Ara, la seva dona vol fer el mateix. I per això diu als votants: jo em preocuparé de vosaltres; ara, quan les cases perden valor i les famílies poder adquisitiu, és l'economia el que importa; ara, és moment de mimar la classe mitjana.
Ho deixo aquí. Només afegiré que he pogut parlar un moment amb Hillary Clinton. No hem abordat cap qüestió transcendental com la dependència energètica dels EUA o l'inflat dèficit exterior. Li he demanat, simplement, si em podia fer una fotografia amb ella. I sí, la tinc.
Un cop resoltes les dificultats tècniques, hem conduït, sense parar, unes 200 milles cap a Clinton, el primer poble d'Iowa, just al costat del Mississipí. Primer, hem optat per l'autopista. Després, ens hem desviat per una carretera secundària. Amb la tranquil·litat de les 40 milles per hora, hem començat a descobrir l'Amèrica rural (l'Amèrica sense necessitat de nord, com diu el Claudi). Carreteres traçades al mig de camps nevats, com un dibuix fet al carbó. Granges de fusta pintades de vermell, cadascuna amb un dipòsit cilíndric per emmagatzemar els cereals, com una torre de defensa. Aquesta és l'Amèrica que també vota.
A les dues de la tarda hem arribat a Clinton, on Hillary Clinton (la coincidència té la seva gràcia) hi feia un míting en el marc de seu "Big challenges real solutions. Time to pick a president" tour, que aquests darrers dies de campanya la porta per gairebé tots els comtats de l'estat.
Jo m'he emocionat de seguida: estava veient en directe el que durant mesos i mesos només havia pogut imaginar a través del YouTube. El Claudi, un home incrèdul per sistema davant de qualsevol forma d'acció política que no sigui la revolució o la guillotina, ha valorat també la capacitat discursiva i persuasiva de l'exprimera dama.
Alguns reflexions (breus) sobre el discurs:
1/ "Everybody is talking about change. But I ask you to evaluate the real changes I have made. What really matters is what have you done!". Hillary està tipa que Obama sigui vist com el gran agent del canvi. Ella està convençuda, i així ho explica el seu equip de campanya, que no hi ha canvi possible sense experiència prèvia.
2/ Una segona idea reforça la primera: Clinton té 35 anys d'experiència en càrrecs públics. Ella no ho diu directament, però tothom sap que Obama només fa dos anys que és senador. És en aquest punt del discurs quan, de forma gens forçada, l'exprimera dama es dedica a repassar la seva vida política. Enumera, mirant per sobre l'espatlla el seu rival més directe, tots els seus èxits. Començant per la famosa intervenció a la cimera de Beijing, l'any 1993, on va pronunciar una frase que llavors va donar la volta al món: "Women rights are human rights". També en aquest moment l'actualitat li proporciona una trista excusa per recordar als votant la seva experiència en política internacional. L'assassinat de Bhutto, a qui Clinton coneixia personalment, li serveix per explicar què hagués fet ella per evitar una situació de tensió al Pakistan. En aquest moment, els periodistes apunten, és la notícia del dia: Clinton utilitza l'assassinat de Bhutto per reforçar-se davant Obama.
3/ Finalment, i també sense estridències, Clinton recorda totes les lleis que ha estat capaç d'aprovar gràcies a la col·laboració que ha sabut teixir amb companys del partit Republicà. Amb exemples concrets, la senadora per Nova York vol combatre la idea, estesa entre força Demòcrates, que Clinton és "a too polarizing candidate". Existeix la convicció que si fos presidenta, paralitzaria el país, ja que ella va ser (i és encara) la bèstia negra del partit de Bush.
4/ I ara sí, per acabar, un missatge que m'ha semblat interessant. "The president has only been worried for giving tax cuts to the wealthy and for the Irak war. And he has forgotten you". Bill Clinton, diuen els analistes, va guanyar la reelecció presentant un programa que deixava en segon pla les grans qüestions de país i que es basava en el que llavors es va anomenar "those little daily things". Proposava, per exemple, proporcionar telèfons mòbils a totes les patrulles de vigilància veïnal. Ara, la seva dona vol fer el mateix. I per això diu als votants: jo em preocuparé de vosaltres; ara, quan les cases perden valor i les famílies poder adquisitiu, és l'economia el que importa; ara, és moment de mimar la classe mitjana.
Ho deixo aquí. Només afegiré que he pogut parlar un moment amb Hillary Clinton. No hem abordat cap qüestió transcendental com la dependència energètica dels EUA o l'inflat dèficit exterior. Li he demanat, simplement, si em podia fer una fotografia amb ella. I sí, la tinc.
divendres, 28 de desembre del 2007
Chicago it's my kind of town
"Chicago it's my kind of town". Això cantava Frank Sinatra l'any 1964. Jo no tinc la seva veu (ni el seu swing), però hi estic d'acord. Chicago és una ciutat que em té el cor robat. És la meva tercera visita a la capital d'Illinois i no me'n canso. Al contrari.
És tard i demà ens hem de llevar aviat: la nostra aventura cap a Iowa comença. No obstant això, assegut al llit de l'hotel, vull escriure, ni que siguin quatre línies, sobre aquesta ciutat fantàstica.
Prefereixo Chicago a Nova York. El 1871, un gran incendi va destruir la ciutat. Al marge del llac Michigan, doncs, quedava una metròpolis devastada que calia reconstruir; un terreny erm, rosegat pel vent fred del midwest, que podia convertir-se en un laboratori d'experiments per a urbanistes, enginyers i arquitectes. I Així ha va ser. La invenció de les estructures d'acer (juntament amb el descobriment dels ascensors) va propiciar el naixement dels gratacels. Chicago va ser el bressol de l'arquitectura tecnificada, racional, vertical. Chicago va ser un banc de proves arquitectònic. La reconstrucció de la ciutat va obrir un debat col·lectiu sobre l'ús de calia donar a l'espai públic. Un diàleg intens entre els ciutadans i els seus dirigents sobre com s'havia de donar forma al futur de la ciutat.
Avui, aquest interès ciutadà per l'urbanisme i la bona arquitectura es manté viu. A Chicago no s'alça cap gratacels sense que tothom opini, sense que hi hagi hagut un procés envejable de maduració popular. No és només una teoria. Avui hi ha dos símptomes palpables d'aquest moviment cívic. En primer lloc, la controvèrsia generada entorn el del futur edifici de Santiago Calatrava, l'Spire, a la ciutat. Una construcció impressionant, inspirada en el moviment sensual del fum de les fogueres dels antics indis americans, que no deix ningú indiferent. En segon lloc, Blair Camin. Elll és el crític d'arquitectura del Chicago Tribune i se'l considera un dels millors del món. En fi, amb tot això vull dir que aquesta ciutat és un regal per als amants de la bona arquitectura. En molt poc espai, és possible trobar-hi obres de Ghery (Pritzker Pavilion), Mies van de Roe (Federal Buildings), l'equip d'arquitectes SOM (sears Tower), Rem Koolhas, Ricardo Bofill... I tot això envoltat d'escultures a l'aire lliure de Calder, Picasso, Chagall i Dubuffet.
El soroll del metro elevat del Loop és, a més, una inigualable simfonia per a la ciutat.
Chicago és una terra de contrastos. També en les temperatures. Si a l'estiu és un forn, a l'hivern el vent glaçat t'esgarrinxa la pell sense compassió. Com avui. Acabem de tornar del cine (que bonic és visitar una ciutat per tercera vegada: pots fer coses com aquesta, anar al cine) i ho hem viscut en pròpia carn. Aquest matí, quan ens hem despertat, nevava a cor que vols. Jo mai havia vist unes volves de neu tan immenses. De seguida s'ha cobert tot de blanc. Ara, tres dits de neu ho empastifen tot. El Claudi i jo (de caràcter mediterrani i no acostumats a aquestes inclemències) som els homes-capa. Ens vestim per per etapes: a poc a poc, seguint una litúrgia papal, ens anem posant samarretes, més samarretes, jerseis, forros polars, abrics, bufandes, guants, passamuntanyes i barrets. Després de llargues passejades, hem descobert que tapar-se les orelles és essencial.
Aprofitant que a fora nevava, avui hem planificat sobre un mapa la ruta de demà. Si tot va bé, dedicarem el matí a viatjar fins a Clinton (Iowa) i intentarem assistir a un míting de la Hillary Clinton. A la tarda, a Des Moines, serà el torn de John Edwards. Per sort, demà no s'espera neu. Per si de cas, però, hem decidit que omplirem el portaequipatges del jeep de queviures i mantes. No se sap mai.
És tard i demà ens hem de llevar aviat: la nostra aventura cap a Iowa comença. No obstant això, assegut al llit de l'hotel, vull escriure, ni que siguin quatre línies, sobre aquesta ciutat fantàstica.
Prefereixo Chicago a Nova York. El 1871, un gran incendi va destruir la ciutat. Al marge del llac Michigan, doncs, quedava una metròpolis devastada que calia reconstruir; un terreny erm, rosegat pel vent fred del midwest, que podia convertir-se en un laboratori d'experiments per a urbanistes, enginyers i arquitectes. I Així ha va ser. La invenció de les estructures d'acer (juntament amb el descobriment dels ascensors) va propiciar el naixement dels gratacels. Chicago va ser el bressol de l'arquitectura tecnificada, racional, vertical. Chicago va ser un banc de proves arquitectònic. La reconstrucció de la ciutat va obrir un debat col·lectiu sobre l'ús de calia donar a l'espai públic. Un diàleg intens entre els ciutadans i els seus dirigents sobre com s'havia de donar forma al futur de la ciutat.
Avui, aquest interès ciutadà per l'urbanisme i la bona arquitectura es manté viu. A Chicago no s'alça cap gratacels sense que tothom opini, sense que hi hagi hagut un procés envejable de maduració popular. No és només una teoria. Avui hi ha dos símptomes palpables d'aquest moviment cívic. En primer lloc, la controvèrsia generada entorn el del futur edifici de Santiago Calatrava, l'Spire, a la ciutat. Una construcció impressionant, inspirada en el moviment sensual del fum de les fogueres dels antics indis americans, que no deix ningú indiferent. En segon lloc, Blair Camin. Elll és el crític d'arquitectura del Chicago Tribune i se'l considera un dels millors del món. En fi, amb tot això vull dir que aquesta ciutat és un regal per als amants de la bona arquitectura. En molt poc espai, és possible trobar-hi obres de Ghery (Pritzker Pavilion), Mies van de Roe (Federal Buildings), l'equip d'arquitectes SOM (sears Tower), Rem Koolhas, Ricardo Bofill... I tot això envoltat d'escultures a l'aire lliure de Calder, Picasso, Chagall i Dubuffet.
El soroll del metro elevat del Loop és, a més, una inigualable simfonia per a la ciutat.
Chicago és una terra de contrastos. També en les temperatures. Si a l'estiu és un forn, a l'hivern el vent glaçat t'esgarrinxa la pell sense compassió. Com avui. Acabem de tornar del cine (que bonic és visitar una ciutat per tercera vegada: pots fer coses com aquesta, anar al cine) i ho hem viscut en pròpia carn. Aquest matí, quan ens hem despertat, nevava a cor que vols. Jo mai havia vist unes volves de neu tan immenses. De seguida s'ha cobert tot de blanc. Ara, tres dits de neu ho empastifen tot. El Claudi i jo (de caràcter mediterrani i no acostumats a aquestes inclemències) som els homes-capa. Ens vestim per per etapes: a poc a poc, seguint una litúrgia papal, ens anem posant samarretes, més samarretes, jerseis, forros polars, abrics, bufandes, guants, passamuntanyes i barrets. Després de llargues passejades, hem descobert que tapar-se les orelles és essencial.
Aprofitant que a fora nevava, avui hem planificat sobre un mapa la ruta de demà. Si tot va bé, dedicarem el matí a viatjar fins a Clinton (Iowa) i intentarem assistir a un míting de la Hillary Clinton. A la tarda, a Des Moines, serà el torn de John Edwards. Per sort, demà no s'espera neu. Per si de cas, però, hem decidit que omplirem el portaequipatges del jeep de queviures i mantes. No se sap mai.
dimarts, 25 de desembre del 2007
it's Christmas time
L'esperit nadalenc ha arribat a la campanya. Però això no significa, com va passar el 1914 durant la primera guerra mundial, una treva nadalenca. Benvinguts a l'era del "non-stop campaigning". Els dinars de Nadal són un bon moment per parlar de polític i cal recordar a les famílies d'Iowa qui és el millor candidat. Desaprofitar una oportunitat així seria inacceptable. Per això gairebé tots els candidats han produït anuncis especials que combinen hàbilment humor, esperit nadalenc i, com no, missatge. "Stay on message". També per Nadal. aquesta és la consigna.
Barack Obama presenta un spot familiar en què hi participen la seva dona i les seves dues filles. Es tracta d'una imatge entranyable que associa al candidat un concepte clau: la proximitat.
Hillary Clinton, per la seva banda, utilitza un subtil sentit de l'humor carregat de pragmatisme. Cada regal dels que embolica és una de les seves promeses electorals (Universal healthcare, alternative energy...). I, de sobte, diu: "ostres, on he posat l'universal pre-K?". És la versió política del famós "¡Aiba, los donuts!
Per acabar, l'anunci de Rudy Giuliani, que la setmana passada va haver d'ingressar corrents a l'hospital. No sabem si per la baixada en les enquestes... La versió oficial és un fort mal de cap. En fi, Giuliany és el candidat que més sentit de l'humor hi posa. Santa Claus coincideix amb tots les valors republicans, excepte amb un.
En fi, un divertimento que va més enllà de l'anècdota. Els anuncis nadalencs són, en el fons, una bona lliçó d'estratègia. Es tracta d'aprofitar el context per donar a conèixer amb més força el teu missatge. En una campanya, no s'ha d'anar mai a remolc de l'actualitat; l'actualitat s'ha de preveure.
Barack Obama presenta un spot familiar en què hi participen la seva dona i les seves dues filles. Es tracta d'una imatge entranyable que associa al candidat un concepte clau: la proximitat.
Hillary Clinton, per la seva banda, utilitza un subtil sentit de l'humor carregat de pragmatisme. Cada regal dels que embolica és una de les seves promeses electorals (Universal healthcare, alternative energy...). I, de sobte, diu: "ostres, on he posat l'universal pre-K?". És la versió política del famós "¡Aiba, los donuts!
Per acabar, l'anunci de Rudy Giuliani, que la setmana passada va haver d'ingressar corrents a l'hospital. No sabem si per la baixada en les enquestes... La versió oficial és un fort mal de cap. En fi, Giuliany és el candidat que més sentit de l'humor hi posa. Santa Claus coincideix amb tots les valors republicans, excepte amb un.
En fi, un divertimento que va més enllà de l'anècdota. Els anuncis nadalencs són, en el fons, una bona lliçó d'estratègia. Es tracta d'aprofitar el context per donar a conèixer amb més força el teu missatge. En una campanya, no s'ha d'anar mai a remolc de l'actualitat; l'actualitat s'ha de preveure.
dissabte, 22 de desembre del 2007
Sweetening (and softening) Hillary
Mentre la majoria dels Demòcrates creuen que Hillary Clinton és la candidata més preparada per ocupar el despatx oval, només un 24% tenen intenció de votar-la. Els electors som una raça ben estranya. Som capaços de reconèixer que un determinat candidat és el millor per ocupar un lloc de responsabilitat i, al mateix temps, som capaços de menystenir-lo justament per ser saber-ne massa.
Això és més o menys el que li està passant a la senadora de Nova York. Els votants saben que és la més preparada, però es mostren reticents a donar-li suport perquè la veuen massa freda, ambiciosa i calculadora. Aquesta situació em recorda alguns dels comentaris que van fer els analistes polítics l'any 2000, després que Bush guanyés (al Tribunal Suprem, d'acord) Al Gore. Llavors, es deia que l'actual president s'havia guanyat la simpatia dels americans per ser, justament, tan simple (en el bon sentit), tan transparent.
Clinton es troba doncs davant d'una paradoxa que té difícil solució. Per això el sue equip de campanya ha ideat un paquet de missatges que endolceixen, a marxes forcades, la personalitat de la candidata. Aquesta setmana, s'han posta en marxa tres iniciatives per mostrar el costat més humà de Clinton.
S'ha presentat un lloc web que recull testimonis molt íntims d'amics propers a la candidat o de ciutadans que, en el algun moment de la seva vida, han estat en contacte amb la senadora. Val al pena fer-hi un cop d'ull. Una presentació molt cuidada que, en alguns casos, fa posar la pell de gallina. A mi m'emociona especialment el testimoni de Liz Berger, una veïna de Lower Manhattan que, afectada per l'atemptat de l'11-S, va conèixer Clinton fins a establir-hi una relació plena de complicitat i detalls.
En segon lloc, durant tota la setmana, s'han organitzat "emotional events". És a dir, mítings i trobades de petit format en què intervenien testimonis relatant els seus problemes i explicant com Hillary Clinton els havia ajudat.
Finalment, Hillary ha estat acompanyada en diversos actes per la seva mare i per la seva filla. La intenció era mostrar una imatge familiar de la candidata. No només parlar de la Hillary política, sinó també de la Hillary mare. A mé,s tot això ha anat acompanyat de l'emissió d'un anunci en què la mare de l'exprimera dama diu: "I would vote for Hillary, even she wasn't my daughter".
Clinton ha guanyat la batalla raó; ara li toca guanyar-se el cor dels votants. Com explica molt bé l'Antoni Gutierrez Rubí, la política és, avui, un joc d'emocions.
Això és més o menys el que li està passant a la senadora de Nova York. Els votants saben que és la més preparada, però es mostren reticents a donar-li suport perquè la veuen massa freda, ambiciosa i calculadora. Aquesta situació em recorda alguns dels comentaris que van fer els analistes polítics l'any 2000, després que Bush guanyés (al Tribunal Suprem, d'acord) Al Gore. Llavors, es deia que l'actual president s'havia guanyat la simpatia dels americans per ser, justament, tan simple (en el bon sentit), tan transparent.
Clinton es troba doncs davant d'una paradoxa que té difícil solució. Per això el sue equip de campanya ha ideat un paquet de missatges que endolceixen, a marxes forcades, la personalitat de la candidata. Aquesta setmana, s'han posta en marxa tres iniciatives per mostrar el costat més humà de Clinton.
S'ha presentat un lloc web que recull testimonis molt íntims d'amics propers a la candidat o de ciutadans que, en el algun moment de la seva vida, han estat en contacte amb la senadora. Val al pena fer-hi un cop d'ull. Una presentació molt cuidada que, en alguns casos, fa posar la pell de gallina. A mi m'emociona especialment el testimoni de Liz Berger, una veïna de Lower Manhattan que, afectada per l'atemptat de l'11-S, va conèixer Clinton fins a establir-hi una relació plena de complicitat i detalls.
En segon lloc, durant tota la setmana, s'han organitzat "emotional events". És a dir, mítings i trobades de petit format en què intervenien testimonis relatant els seus problemes i explicant com Hillary Clinton els havia ajudat.
Finalment, Hillary ha estat acompanyada en diversos actes per la seva mare i per la seva filla. La intenció era mostrar una imatge familiar de la candidata. No només parlar de la Hillary política, sinó també de la Hillary mare. A mé,s tot això ha anat acompanyat de l'emissió d'un anunci en què la mare de l'exprimera dama diu: "I would vote for Hillary, even she wasn't my daughter".
Clinton ha guanyat la batalla raó; ara li toca guanyar-se el cor dels votants. Com explica molt bé l'Antoni Gutierrez Rubí, la política és, avui, un joc d'emocions.
dilluns, 17 de desembre del 2007
Huckabee, the conservative populist
Mike Huckabee es descriu a ell mateix com un "paradoxical Republican". I la veritat és que de normal no en té res. Aquest pastor de l'església baptista, exgovernador d'Arkansas, ha agitat la campanya Republicana a Iowa. En només dos mesos ha passat de ser un desconegut a emportar-se un 29% de la intenció de vot, segons l'última enquesta. I tot això amb un pressupost de tan sols un milió de dòlars. Per què? Segurament hi ha diversos motius que expliquen aquest ascens. Intento resumir-ne alguns.
En primer lloc, ha sabut jugar en el moment adequat i amb la intensitat convenient la carta religiosa. Acusant Mitt Romney de ser mormó, s'ha emportat els vots de bona part del la "Christian right", un col·lectiu molt nombrós a Iowa. La pressió que ha exercit sobre el seu rival més directe entorn aquesta qüestió ha obligat l'equip de Romney a escriure un discurs semblant al que va pronunciar Kennedy el 1960; un text en què el president assassinat va deixar clar, davant d'una Amèrica eminentment protestant (WASP), que ell, com a president, no obeiria mai les ordres del Papa. La base conservadora està responent de forma positiva als missatges de Huckabee, impregnats de valors tradicionals (que no és ben bé el mateix que conservadors). Els periodistes que segueixen la seva campanya s'han especialitzat en descobrir passatges de la Bíblia dins els seus parlaments. Huckabee no fa discursos, pronuncia sermons.
En segon lloc, ha sabut connectar amb els votants de forma planera, simplificant (potser en excés) la realitat. Proposa polítiques populistes i contradictòries. Idees que no superarien cap examen de política seriosa però que, a oïdes dels votants conservadors, sonen convincents i, sorprenentment, creïbles. El Wall Street Journal, (un diari econòmic de matriu conservadora que toca tant de peus a terra que abans que idees liberals s'estima més propostes solvents), dedicava fa uns dies un editorial a senyalar les contradiccions de Huckabee. En política econòmica, per exemple, predica contra la desigualtat de rendes i, sovint, agafa prestada la retòrica d'alguns demòcrates quan parla dels "rics de Wall Street". Amb un llenguatge com aquest, no és estrany que alguns l'hagin batejat com el predicador de la "religious left". Huckabee seria capaç d'abolir tots els impostos en nom de la caritat cristiana. Quina estranya contradicció!
De fet, en el terreny econòmic proposa algun disbarat d'aquest tipus. Ell parla de la "fair tax" (el nom és, com veureu quan us expliqui de què es tracta, cinisme pur). Consistiria en suprimir tots els impostos federals (amb l'Agència Tributària -IRS- inclosa!) i substituir-los per un de sol. Un impost minorista sobre les vendes que gravaria tots els productes en un 23%, més o menys. On és la progressivitat del sistema tributari? On queda la distinció entre impostos directes i indirectes? En fi... Un cop afegits els recàrrecs estatals, l'IVA se situaria al voltant d'un 30%. Els efectes d'aquest canvi fiscal (radical) sobre l'IPC o l'evolució del preus dels immobles no és explica.
Les propostes de Huckabee són, en el fons, com els miracles que explicava als seus feligresos des del faristol de l'església: creure-se-les és qüestió de fe.
I, finalment, un tercer factor que explica l'èxit d'aquest personatge és, justament, la seva manera de ser. Als 17 anys ja era pastor baptista. Durant molt de temps va ser taloner i relacions públiques d'un telepredicador que movia masses. Després de col·laborar amb el moviment cristià de Reagan, va retirar-se en una petita església a Pine Bluff. Al cap d'un any, ja havia convençut els habitants d'aquell petit poblet perquè s'endeutessin fins a les orelles per reformar de dalt a baix la rectoria (amb un mosaic que havia dissenyat ell mateix). Poc després, els seus sermons s'anunciaven als panells publicitaris dels autobusos i la televisió els emetia en directe.
Huckabee, un home de missa amb visió de negocis, va registrar el format televisiu "Positive Alternatives", un programa d'entreteniment que ell mateix presentava i que tenia com a objectiu animar els americans durant els diumenges a la tarda amb pregàries ad hoc i visites als malalts per donar-los coratge. És un comunicador nat que connecta sense dificultats amb la població agrícola d'Iowa. La seva experiència en televisió l'ajuda a quadrar les intervencions de 45 segons als debats presidencials. A més, el seu discurs està farcit de frases que, en comptes de promeses polítiques, semblen versicles moralitzants dels apòstols. La setmana passada va dir a unes periodistes: "If you gain the whole world but you lose your own soul, what does that cost you?"
Per cert, va néixer a Hope, el mateix poble que Bill Clinton. Per això sol bromejar: "Give hope a second chance". Un bon eslògan.
En primer lloc, ha sabut jugar en el moment adequat i amb la intensitat convenient la carta religiosa. Acusant Mitt Romney de ser mormó, s'ha emportat els vots de bona part del la "Christian right", un col·lectiu molt nombrós a Iowa. La pressió que ha exercit sobre el seu rival més directe entorn aquesta qüestió ha obligat l'equip de Romney a escriure un discurs semblant al que va pronunciar Kennedy el 1960; un text en què el president assassinat va deixar clar, davant d'una Amèrica eminentment protestant (WASP), que ell, com a president, no obeiria mai les ordres del Papa. La base conservadora està responent de forma positiva als missatges de Huckabee, impregnats de valors tradicionals (que no és ben bé el mateix que conservadors). Els periodistes que segueixen la seva campanya s'han especialitzat en descobrir passatges de la Bíblia dins els seus parlaments. Huckabee no fa discursos, pronuncia sermons.
En segon lloc, ha sabut connectar amb els votants de forma planera, simplificant (potser en excés) la realitat. Proposa polítiques populistes i contradictòries. Idees que no superarien cap examen de política seriosa però que, a oïdes dels votants conservadors, sonen convincents i, sorprenentment, creïbles. El Wall Street Journal, (un diari econòmic de matriu conservadora que toca tant de peus a terra que abans que idees liberals s'estima més propostes solvents), dedicava fa uns dies un editorial a senyalar les contradiccions de Huckabee. En política econòmica, per exemple, predica contra la desigualtat de rendes i, sovint, agafa prestada la retòrica d'alguns demòcrates quan parla dels "rics de Wall Street". Amb un llenguatge com aquest, no és estrany que alguns l'hagin batejat com el predicador de la "religious left". Huckabee seria capaç d'abolir tots els impostos en nom de la caritat cristiana. Quina estranya contradicció!
De fet, en el terreny econòmic proposa algun disbarat d'aquest tipus. Ell parla de la "fair tax" (el nom és, com veureu quan us expliqui de què es tracta, cinisme pur). Consistiria en suprimir tots els impostos federals (amb l'Agència Tributària -IRS- inclosa!) i substituir-los per un de sol. Un impost minorista sobre les vendes que gravaria tots els productes en un 23%, més o menys. On és la progressivitat del sistema tributari? On queda la distinció entre impostos directes i indirectes? En fi... Un cop afegits els recàrrecs estatals, l'IVA se situaria al voltant d'un 30%. Els efectes d'aquest canvi fiscal (radical) sobre l'IPC o l'evolució del preus dels immobles no és explica.
Les propostes de Huckabee són, en el fons, com els miracles que explicava als seus feligresos des del faristol de l'església: creure-se-les és qüestió de fe.
I, finalment, un tercer factor que explica l'èxit d'aquest personatge és, justament, la seva manera de ser. Als 17 anys ja era pastor baptista. Durant molt de temps va ser taloner i relacions públiques d'un telepredicador que movia masses. Després de col·laborar amb el moviment cristià de Reagan, va retirar-se en una petita església a Pine Bluff. Al cap d'un any, ja havia convençut els habitants d'aquell petit poblet perquè s'endeutessin fins a les orelles per reformar de dalt a baix la rectoria (amb un mosaic que havia dissenyat ell mateix). Poc després, els seus sermons s'anunciaven als panells publicitaris dels autobusos i la televisió els emetia en directe.
Huckabee, un home de missa amb visió de negocis, va registrar el format televisiu "Positive Alternatives", un programa d'entreteniment que ell mateix presentava i que tenia com a objectiu animar els americans durant els diumenges a la tarda amb pregàries ad hoc i visites als malalts per donar-los coratge. És un comunicador nat que connecta sense dificultats amb la població agrícola d'Iowa. La seva experiència en televisió l'ajuda a quadrar les intervencions de 45 segons als debats presidencials. A més, el seu discurs està farcit de frases que, en comptes de promeses polítiques, semblen versicles moralitzants dels apòstols. La setmana passada va dir a unes periodistes: "If you gain the whole world but you lose your own soul, what does that cost you?"
Per cert, va néixer a Hope, el mateix poble que Bill Clinton. Per això sol bromejar: "Give hope a second chance". Un bon eslògan.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)