L'oratòria de Barack Obama recorda la de J. F. Kennedy. Llegir els seus discursos és un exercici estimulant (i emocionant). Ara, el seu equip de campanya ha decidit difondre el missatge renovador del candidat a ritme de rap. Per això ha elaborat un un videoclip exquisit titulat "Yes, we can". Una peça musical farcida de cares que transforma el missatge polític en poesia urbana, que connecta amb els joves del país (principal font dels vots d'Obama, juntament amb les classes adinerades) i que, de nou, modernitza i "youtubeitza" el màrqueting polític. Val la pena donar-hi un cop d'ull.
A casa nostra, i en aquesta mateixa línia, alguns artistes s'han mullat per Zapatero i han creat aquest vídeo: "Defender la alegría". La campanya retorna al terreny de les emocions. El títol del "clip" és simptomàtic: de nou, les dues Espanyes. La de la bronca i la de l'alegria; la de la crispació i la del diàleg; la pessimista i la il·lusionada... Dicotomies infantils, contrastos que funcionen. Com diu la cançó, "defender la alegría des de las trincheras". M'agrada el missatge. El positivisme és una actitud vital capaç blindar una societat davant les adversitats (sempre i quan no es confongui amb un excés d'ingenuïtat, és clar). Els americans ho saben prou bé. Mireu, si no, les seves campanyes, els seus missatges. "America is a can-do country", deia Hillary Clinton en un míting a Iowa. El somni america com a metàfora, el somni americà com a força motriu...
Confiar en les possibilitats d'un país és indispensable per mobilitzar els seus ciutadans. És per això que el "Yes, we can" de Barack Obama i "La mirada positiva" de José Luís Rodríguez Zapatero tenen punts de connexió. Els dos candidats exploten amb eficàcia la força del missatge en positiu, aprofiten hàbilment la capacitat engrescadora (els dos necessiten mobilitzar la totalitat del seu electorat potencial si volen guanyar) d'una actitud que entén el futur com un repte i no pas com una amenaça. El seu missatge, expressat de formes distintes i amb estils diferents, combina les dosis justes de patriotisme amb l'esperit de superació inherent a tots els ciutadans. I funciona. I mobilitza. Especialment davant d'una oposició que apareix emmurriada, queixosa, crispada i gairebé autodestructiva.
Per cert, el gest amb el dit (^) que imita de forma juganera unes celles punxagudes no és una invenció qualsevol. Es tracta del signe que es fa servir en el llenguatge dels sords-muts per referir-se al president Zapatero. No sé si per aquí al darrere hi ha l'equip de Joan Campany...
dissabte, 9 de febrer del 2008
dilluns, 28 de gener del 2008
Abans la distància que el silenci
Reprenc el blog. Reprenc l'escriptura diària. Després d'unes setmanes de (merescut i necessari) descans, les idees prenen cos una altra vegada. Les emocions del viatge se solidifiquen, formen un pòsit inesborrable, maduren, s'intensifiquen. Ha estat, sens dubte, un dels viatges més estimulants de la meva vida: experiències úniques, bona companyia.
Té sentit mantenir aquest blog, encara? Sí. Té sentit perquè escriure em manté actiu, perquè escriure m'ajuda a conservar la finesa de l'anàlisi, la llibertat de pensament, la mala llet obligatòria. És cert que a partir d'ara escriuré els posts des de l'escriptori de casa; no serà el mateix. Però és millor la distància que el silenci.
La situació és aquesta. La cursa Demòcrata està més oberta que mai. No hi ha "front-runner". Hillary Clinton ha guanyat dues primàries (New Hampshire i Nevada) i Barack Obama dues més (Iowa i South Carolina). La tensió creix entre els dos principals rivals: foc creuat (amb alguns atacs personals inclosos) entre els dos equips de campanya. Alguns analistes opinen que la competició cos a cos que mantenen Clinton (o potser hauria de dir els Clinton, perquè l'expresident ha jugat fort aquests darrers dies) i Obama perjudica les expectatives electorals del partit Demòcrata. Edwards es manté a la cursa. A South Carolina (el seu estat) va obtenir, però, una tímida tercera posició.
Al bàndol Republicà, Mc Cain es treu l'espina clavada i guanya South Carolina. La seva campanya obté el "momentum" (com m'agrada sentir-los pronunciar aquesta paraula!) i se situa primer a les enquestes. Romney, que va guanyar al seu estat natal, es desinfla a poc a poc i espera recuperar embranzida presentant les seves credencials davant la crisi econòmica que viuen els EUA (es parla ja d'una possible recessió el segon i el tercer trimestre del 2008). Curiosament, a pitjors expectatives econòmiques, millors resultats electorals per Romney. Aquest home de negocis manté amb l'economia una relació inversament proporcional, em temo. L'efecte Huckabee passa a segon pla. Mentrestant, l'estratègia de Rudy Giuliani (guanyar Florida, guanyar el "supertuesday"; hi ha qui parla de RudyTuesday) comença a fer aigües. Almenys, això diuen les enquestes.
L'emoció de Hillary Clinton a New Hampshire ha estat àmpliament comentada. Alguns han parlat, fins i tot, de les "llàgrimes de la victòria". Sigui com sigui, el gest de debilitat de l'exprimera dama ha permès a diversos analistes parlar de la política de les emocions. En aquest sentit, us vull recomanar tres articles especialment interessants.
En primer lloc (la ment preclara -i una mica retorçada- del personatge s'ho mereix), una anàlisi de Karl Rove. Concisa, divertida, encertada.
En segon lloc, aquest article del sempre actiu Antoni Gutiérrez-Rubí. Un interessant comentari (ple de referències creuades) sobre la gestió de les emocions, en política, en ciència, en literatura.
I, finalment, una petita joia que he descobert avui. Un article a la quarta pàgina de El Pais (m'agrada aquest nou espai del diari!) del filòsof Daniel Innerarity. Genial. Imprescindible. Una reflexió sobre la invasió de l'esfera pública per part de la vida privada (privatització de l'espai públic) o, el que és el mateix, de la politització de l'esfera personal. L'he llegit a l'autobús. L'he rellegit abans de sopar. Després, l'he subratllat. Innerarity passa l'actualitat pel sedàs de la filosofia i ens recorda que les societats democràtiques no necessiten l'aprovació permanent dels seus líders; al contrari, n'hi ha prou amb una indiferència pactada...
Té sentit mantenir aquest blog, encara? Sí. Té sentit perquè escriure em manté actiu, perquè escriure m'ajuda a conservar la finesa de l'anàlisi, la llibertat de pensament, la mala llet obligatòria. És cert que a partir d'ara escriuré els posts des de l'escriptori de casa; no serà el mateix. Però és millor la distància que el silenci.
La situació és aquesta. La cursa Demòcrata està més oberta que mai. No hi ha "front-runner". Hillary Clinton ha guanyat dues primàries (New Hampshire i Nevada) i Barack Obama dues més (Iowa i South Carolina). La tensió creix entre els dos principals rivals: foc creuat (amb alguns atacs personals inclosos) entre els dos equips de campanya. Alguns analistes opinen que la competició cos a cos que mantenen Clinton (o potser hauria de dir els Clinton, perquè l'expresident ha jugat fort aquests darrers dies) i Obama perjudica les expectatives electorals del partit Demòcrata. Edwards es manté a la cursa. A South Carolina (el seu estat) va obtenir, però, una tímida tercera posició.
Al bàndol Republicà, Mc Cain es treu l'espina clavada i guanya South Carolina. La seva campanya obté el "momentum" (com m'agrada sentir-los pronunciar aquesta paraula!) i se situa primer a les enquestes. Romney, que va guanyar al seu estat natal, es desinfla a poc a poc i espera recuperar embranzida presentant les seves credencials davant la crisi econòmica que viuen els EUA (es parla ja d'una possible recessió el segon i el tercer trimestre del 2008). Curiosament, a pitjors expectatives econòmiques, millors resultats electorals per Romney. Aquest home de negocis manté amb l'economia una relació inversament proporcional, em temo. L'efecte Huckabee passa a segon pla. Mentrestant, l'estratègia de Rudy Giuliani (guanyar Florida, guanyar el "supertuesday"; hi ha qui parla de RudyTuesday) comença a fer aigües. Almenys, això diuen les enquestes.
L'emoció de Hillary Clinton a New Hampshire ha estat àmpliament comentada. Alguns han parlat, fins i tot, de les "llàgrimes de la victòria". Sigui com sigui, el gest de debilitat de l'exprimera dama ha permès a diversos analistes parlar de la política de les emocions. En aquest sentit, us vull recomanar tres articles especialment interessants.
En primer lloc (la ment preclara -i una mica retorçada- del personatge s'ho mereix), una anàlisi de Karl Rove. Concisa, divertida, encertada.
En segon lloc, aquest article del sempre actiu Antoni Gutiérrez-Rubí. Un interessant comentari (ple de referències creuades) sobre la gestió de les emocions, en política, en ciència, en literatura.
I, finalment, una petita joia que he descobert avui. Un article a la quarta pàgina de El Pais (m'agrada aquest nou espai del diari!) del filòsof Daniel Innerarity. Genial. Imprescindible. Una reflexió sobre la invasió de l'esfera pública per part de la vida privada (privatització de l'espai públic) o, el que és el mateix, de la politització de l'esfera personal. L'he llegit a l'autobús. L'he rellegit abans de sopar. Després, l'he subratllat. Innerarity passa l'actualitat pel sedàs de la filosofia i ens recorda que les societats democràtiques no necessiten l'aprovació permanent dels seus líders; al contrari, n'hi ha prou amb una indiferència pactada...
dimecres, 9 de gener del 2008
Hillary and me
Per fi he pogut descarregar a l'ordinador les fotografies del viatge. No em negareu que, després de la victòria de Hillary Clinton a New Hamphsire (ajustada, ja ho sé), aquesta instantània és una mica més valuosa...
dilluns, 7 de gener del 2008
Hope over fear
El desafortunat i tortuós viatge de tornada, el jet lag i la tornada a la feina no m'ha permès actualitzar el blog tan com voldria. M'han quedat moltes coses al tinter. No us he explicat res, per exemple, de la nit dels caucus. Apassionant! Tampoc us he comentat els nostres incidents amb la policia... En fi, ens n'han passat de tots colors. Us dec (de fet em dec a mi mateix) una anàlisi amb profunditat dels resultats dels caucus... Tot arribarà.
El Claudi (instal·lat ja a Madrid) m'ha explicat que, al diari, tenia un cap que li deia alguna cosa així com: "Un dia de viatge equival a llegir 100 llibres". M'agrada. Si és cert, després de la nostra visita a Iowa haurem llegit la prestatgeria sencera d'una biblioteca.
Em vull aturar un moment en el discurs que va pronunciar Barack Obama després de conèixer els resultats. Pots uns dels parlaments més importants de la seva campanya. Disposava de temps gratuït a totes les televsions nacionals i, conscient del rosari de primàries que s'acosta (començant demà a New Hampshire), era imprescindible utilitzar-lo astutament. No com va fer Howard Dean després de quedar en tercer lloc a Iowa el 2004.
El d'Obama és un molt bon discurs. Concentra tots els missatges de la seva campanya (canvi, unitat, esperança) i aprofita la solemnitat del context per impregnar-los de credibilitat. De fet, el missatge era el moment.
L'equip d'Obama podia limitar-se a repetir les idees força de la campanya perquè el principal missatge era la seva victòria. En el fons, el discurs diu: "Aquells que creien que sóc un il·lús, aquí em tenen; aquells que pensaven que eren imbatibles, hauran de ser més humils. Jo tinc la majoria (mireu quanta gent em recolza, mireu quants joves tornen a creure en la política) i, ara sí, sóc imparable".
Tot plegat administrat amb un estil presidencialista, gens altiu, gens agressiu. Veu gruixuda, pauses al seu lloc.
El discurs és una recomanable lectura i convida al debat i l'anàlisi. Per aquells que preferiu veure'l per televisió, us adjunto el vídeo.
El Claudi (instal·lat ja a Madrid) m'ha explicat que, al diari, tenia un cap que li deia alguna cosa així com: "Un dia de viatge equival a llegir 100 llibres". M'agrada. Si és cert, després de la nostra visita a Iowa haurem llegit la prestatgeria sencera d'una biblioteca.
Em vull aturar un moment en el discurs que va pronunciar Barack Obama després de conèixer els resultats. Pots uns dels parlaments més importants de la seva campanya. Disposava de temps gratuït a totes les televsions nacionals i, conscient del rosari de primàries que s'acosta (començant demà a New Hampshire), era imprescindible utilitzar-lo astutament. No com va fer Howard Dean després de quedar en tercer lloc a Iowa el 2004.
El d'Obama és un molt bon discurs. Concentra tots els missatges de la seva campanya (canvi, unitat, esperança) i aprofita la solemnitat del context per impregnar-los de credibilitat. De fet, el missatge era el moment.
L'equip d'Obama podia limitar-se a repetir les idees força de la campanya perquè el principal missatge era la seva victòria. En el fons, el discurs diu: "Aquells que creien que sóc un il·lús, aquí em tenen; aquells que pensaven que eren imbatibles, hauran de ser més humils. Jo tinc la majoria (mireu quanta gent em recolza, mireu quants joves tornen a creure en la política) i, ara sí, sóc imparable".
Tot plegat administrat amb un estil presidencialista, gens altiu, gens agressiu. Veu gruixuda, pauses al seu lloc.
El discurs és una recomanable lectura i convida al debat i l'anàlisi. Per aquells que preferiu veure'l per televisió, us adjunto el vídeo.
dissabte, 5 de gener del 2008
Penjats a Minneapolis
Hem estat víctimes de la cara menys amable del capitalisme, si és que en té alguna d'amable. Ahir, volàvem cap a casa després d'un dels millors viatges que he fet mai. El nostre vol sortia de Chicago. Des d'aqui, fins a Minneapolis (Minnessota) i, des d'aquí, cap a Barcelona via Amsterdam. Sí, una mica de volta, però era l'itinerari més barat.
Doncs resulta que el primer vol va sortir amb retard i les grans ments pensants de la gran aerolínia Northwest van posar en marxa una estratègia que, com veureu, el primer que té en compte és la satisfacció dels seus clients. Consistia en vendre's els nostres seients del vol Minneapolis-Amsterdam al millor postor. I així ho van fer.
El més fomut, però, és que després d'esgargamellar-nos i córrer com mai pels passadissos de l'aeroport, vam arribar a la nostra porta d'embarc. L'avió encara hi era, però com que els nostres llocs se'ls havien venu (tot i que nosaltrs teniem ja les tsrges d'embarc), no ens van deixar pujar. Il·lògic, però cert.
Sospitem que el vol estava "overbooked". A Europa està prohibit; als Estats Units, no.
Després d'una atenció pèssima per part del personal de terra de l'aerolínia, vam aconsguir una ruta alternativa. El vol ens surt aquesta tarda de Minneapolis. Hem hagut de passar la nit en un hotel de carretera, al costat d'un Ikea. Des del llit, sentim els avions com aterren. On és el glamour d'Iowa?
L'únic problema és que arribarem a casa demà (diumenge) al migdia. O sigui que ens perdrem, per culpa de les gracioses normes de funcionament de Northwest, la nit i el matí de reis.
El Claudi, un poeta per descobrir, em va dir ahir: "Abans, viatjar era una aventura. Ara, el que importa és la velocitat. Tots volem arribar primers, tots som afegeixi el que, segons ell, hauria de ser el títol d'aquest post: "Chicago-Barcelona en 36 hores. Ni Willy Fogg!"
Doncs resulta que el primer vol va sortir amb retard i les grans ments pensants de la gran aerolínia Northwest van posar en marxa una estratègia que, com veureu, el primer que té en compte és la satisfacció dels seus clients. Consistia en vendre's els nostres seients del vol Minneapolis-Amsterdam al millor postor. I així ho van fer.
El més fomut, però, és que després d'esgargamellar-nos i córrer com mai pels passadissos de l'aeroport, vam arribar a la nostra porta d'embarc. L'avió encara hi era, però com que els nostres llocs se'ls havien venu (tot i que nosaltrs teniem ja les tsrges d'embarc), no ens van deixar pujar. Il·lògic, però cert.
Sospitem que el vol estava "overbooked". A Europa està prohibit; als Estats Units, no.
Després d'una atenció pèssima per part del personal de terra de l'aerolínia, vam aconsguir una ruta alternativa. El vol ens surt aquesta tarda de Minneapolis. Hem hagut de passar la nit en un hotel de carretera, al costat d'un Ikea. Des del llit, sentim els avions com aterren. On és el glamour d'Iowa?
L'únic problema és que arribarem a casa demà (diumenge) al migdia. O sigui que ens perdrem, per culpa de les gracioses normes de funcionament de Northwest, la nit i el matí de reis.
El Claudi, un poeta per descobrir, em va dir ahir: "Abans, viatjar era una aventura. Ara, el que importa és la velocitat. Tots volem arribar primers, tots som afegeixi el que, segons ell, hauria de ser el títol d'aquest post: "Chicago-Barcelona en 36 hores. Ni Willy Fogg!"
dijous, 3 de gener del 2008
Hora de confessar-se
Són les 6:30 i ja som al "caucus site". En el nostre cas, una església prop de carrer 51, a Des Moines. Tal com fan els diaris americans, ha arribat l'hora de mullar-se.
Després d'haver vist els candidats en acció, d'haver considerat les seves propostes i d'haver valorat el seu estil, les nostres preferències són:
ADAM: Hillary Clinton (first choice). És la més ben preparada. John Edwards (second choice). El millor orador, el més compromès.
CLAUDI: John Edwards (first choice). la millor oratòria i el més d'esquerres. Barack Obama (second choice). Per la joventut i pel color de la pell.
Alea jacta est.
El caucus comença...
Després d'haver vist els candidats en acció, d'haver considerat les seves propostes i d'haver valorat el seu estil, les nostres preferències són:
ADAM: Hillary Clinton (first choice). És la més ben preparada. John Edwards (second choice). El millor orador, el més compromès.
CLAUDI: John Edwards (first choice). la millor oratòria i el més d'esquerres. Barack Obama (second choice). Per la joventut i pel color de la pell.
Alea jacta est.
El caucus comença...
How does a caucus work?
It's caucus day! Totes les televisions dels EUA fan els informatius en directes des de Des Moines. Entrevistes als candidats, converses amb analistes polítics. la ciutat bull.
Aquest matí, la CNn, la Fox, la ABC... Totes els "major broadcasters" obrien esl seus informatius amb els caucus d'Iowa. Ahir a la nit, a l'acte de John McCain, vam tenir el popular presentador de Meet The Press, Tim Russert, a tocar.
El Claudi i jo assistirem com a observadors a un dels caucus. Fa un parell de dies, mentre preníem un cafè al Starbucks de Locust Street, vam intercanviar quatre paraules amb una família nordamaricana. Estaven al·lucinats. No es podien creure que dues persones com nosaltres haguessin vingut de tan lluny per veure aquest estrany fenomen polític. El seu fill coneixia Barcelona: havia exposat, coma videoartista, a la Galaria dels Àngels, davant del MACBA.
Després d'una conversa a peu dret, la dona ens va explicar que era la Precinct Capitan per Obama. Ens van convidar al seu "caucus site". Ara els trucarem per quedar entesos. També estem invitats al sopar que fan abans per, segons ens van dir, planejar l'estratègia. Jo ja estic emnocionat.
En fi, us aniré mantenint informat.
Mentrestant, us recomano aquest enllaç on podreu trobar un gràfic multimèdia que explica, de forma entenedora, com funciona una "caucus night". La mecànica no és precisament fàcil. especialment la dels Demòcrates.
Aquest clip de la Fox també és una bona explicació (amb pompa inclosa) sobre aquest peculiar procediment.
Aquest matí, la CNn, la Fox, la ABC... Totes els "major broadcasters" obrien esl seus informatius amb els caucus d'Iowa. Ahir a la nit, a l'acte de John McCain, vam tenir el popular presentador de Meet The Press, Tim Russert, a tocar.
El Claudi i jo assistirem com a observadors a un dels caucus. Fa un parell de dies, mentre preníem un cafè al Starbucks de Locust Street, vam intercanviar quatre paraules amb una família nordamaricana. Estaven al·lucinats. No es podien creure que dues persones com nosaltres haguessin vingut de tan lluny per veure aquest estrany fenomen polític. El seu fill coneixia Barcelona: havia exposat, coma videoartista, a la Galaria dels Àngels, davant del MACBA.
Després d'una conversa a peu dret, la dona ens va explicar que era la Precinct Capitan per Obama. Ens van convidar al seu "caucus site". Ara els trucarem per quedar entesos. També estem invitats al sopar que fan abans per, segons ens van dir, planejar l'estratègia. Jo ja estic emnocionat.
En fi, us aniré mantenint informat.
Mentrestant, us recomano aquest enllaç on podreu trobar un gràfic multimèdia que explica, de forma entenedora, com funciona una "caucus night". La mecànica no és precisament fàcil. especialment la dels Demòcrates.
Aquest clip de la Fox també és una bona explicació (amb pompa inclosa) sobre aquest peculiar procediment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
